Amb vint anys, Joan Martínez jugava a futbol amb el Bescanó i en un partit contra el Bonmatí es va trencar el braç. En aquella època, mitjans de la dècada dels cinquanta, «t'enguixaven durant quaranta dies i després, espavila't», i com que aquell braç, ben tort, necessitava fer treball de recuperació, Martínez se'n va anar a «l'únic gimnàs que en aquell moment hi havia a Girona, l'Ademar», vinculat a l'antic col·legi dels Maristes que hi havia al Barril Vell. Al cap d'un any d'anar pel gimnàs, on va aconseguir redreçar el seu braç, els responsables li van proposar fer-se càrrec d'un «grup de quatre o cinc nanos joves que hi feien halterofília». I, encara que «jo no sabia ni què era aquell esport», Joan Martínez va acceptar. Començava una llarga carrera com a formador d'aixecadors que no ha acabat fins aquest estiu quan, ja amb 82 anys, i no «perquè jo ho hagi volgut, físicament estic perfecte...», sinó perquè problemes familiars l'hi han obligat, ha deixat d'anar cada dia al gimnàs del GEiEG de Sant Narcís. On «milers d'aixecadors» han passat per les seves mans - «alguns van durar vuit o nou anys, altres un o dos i d'altres dues setmanes»-, i d'on han sortit guanyadors de 57 títols de campió d'Espanya, centenars de títols catalans i un parell d'aixecadors olímpics: el seu fill Josep Lluís (Seül i Barcelona) i el seu nebot Santi (Atenes) que haurien estat tres si una polèmica amb la Federació Espanyola no hagués deixat fora de la cita el seu altre nebot, Sergi, tot i disposar de la marca mínima.
Cinc dies a la setmana, més les competicions que toquessin els caps de setmana, Joan Martínez passava totes les tardes al GEiEG de Sant Narcís perquè, ja fa molts anys, «vaig veure que entrenant-se dos o tres dies a la setmana no es podien treure resultats». El tècnic gironí també va ser pioner a avançar l'edat d'entrada dels nens a l'halterofília, no es podia començar per normativa fins als catorze anys, agafant «nens de nou, deu o onze anys per fer tècnica, la posició per agafar la barra, col·locar bé l'esquena... Només els posem pes més tard i sempre quilos que poden remenar molt bé, menys del que agafen a casa fent altres coses i amb males posicions», explica Martínez que, poc després de la seva introducció de l'halterofília en menors de catorze anys, va veure com el president de la Federació Espanyola d'aquell moment «em felicitava i em deia que tenia la raó». Llavors, la federació va crear els campionats de tècnica, on els nens petits competeixen sense aixecar pes.
L'halterofília i els perjudicis
«Jo sempre he tingut un problema, que anaven els nens a dir als seus pares que volien fer halterofília i els deien que no, que no creixerien; "mira com ha quedat l'entrenador", els responien... Quan tota la meva família sempre hem sigut de talla petita». Joan Martínez s'ha fet un tip d'explicar a tort i a dret que practicar l'halterofília no afecta el creixement perquè «ho hem fem ben fet, no posant més pes del que toca quan creixes».
Martínez reivindica que «amb tots aquests anys no hem tingut cap lesió important, més enllà d'un esquinç que te'l pots fer en qualsevol lloc». Any enrere, el GEiEG va posar l'halterofília en la rotació dels nens de l'escola esportiva, però «hi havia problemes amb els pares», i des de feia temps que Joan Martínez es buscava la vida per les escoles per tenir nous aixecadors. «Sempre vaig tenir un bon grup, a vegades de quinze o setze, potser el que ens ha costat més era el tema de les noies tot i que als anys vuitanta la Maria Àngels Suárez va quedar segona en un Campionat d'Europa i quarta en un Mundial que es va fer a Miami. Fa poc encara també tenia l'Estefania López, que és advocada, i també feia molts bons resultats». Ara, un cop desvinculat del GEiEG i de l'halterofília, «tot i que em continuo entrenant a casa fent una mica de musculació», Martínez està satisfet de com va deixar l'equip de la secció grupista. «Hi ha tres nois joves que estan becats al CAR que els donaran resultats durant bastant temps», diu fent referència a Moha Dembaka i als germans Nasser i Mountaner Baghdadi.
«No he sabut fer diners»
Joan Martínez no ha marxat mai de Girona i això que, a banda dels cops que li havien ofert anar a entrenar al CAR de Sant Cugat, ara fa uns vint anys va tenir una proposta en ferm per convertir-se en seleccionador espanyol. «Em feia il·lusió i em pagaven molt bé, però havia de firmar per quatre anys, de Jocs a Jocs, anar a viure a Madrid, emportar-me la meva dona allà o anar i venir...», recorda Martínez que, en aquella època ja estava jubilat de la seva feina fora de l'halterofília, però no es va decidir a fer el pas de marxar a Madrid, on hauria cobrat «cada any nou milions de pessetes de l'època».
Martínez no va marxar mai a treballar la federació espanyola, tot i que des de Girona també va fer en algunes etapes de director tècnic de les federacions gironina i catalana, darrerament estava centrat en la feina amb el grup d'aixecadors del GEiEG. «Jo no he treballat mai per diners sinó perquè m'agradava entrenar. El GEiEG em donava 250 euros al mes i molts me'ls gastava comprant menjar per als nois quan anàvem a una competició, en els temps d'espera entre una prova i l'altra, o per si necessitaven alguna altra cosa. No n'he sabut mai de fer diners amb l'halterofília», reconeix el veterà entrenador gironí
La nissaga famíliar
«El meu fill sempre va viure l'halterofília a casa, estàvem sopant i es parlava constantment d'halterofília o de bicicletes», explica Martínez, que durant 10 anys, va compaginar el món de les peses amb la direcció tècnica del Club Ciclista Girona, sobre Josep Lluís Martínez, dos cops olímpic i posteriorment president de la Federació Catalana durant quatre anys, que «quan sortia del col·legi als cinc anys me l'emportava al pavelló de Palau i feia els deures allà mentre jo entrenava els grans». En principi, a Josep Lluís no li agradava gens el soroll de les barres quan queien a terra -«es posava les mans a les orelles i jo pensava "quin aixecador que farem"» ? -, però, un dia, el pare va construir una barra petita i la va deixar pel terra del gimnàs i va veure com el fill un «dia la començava a aixecar i a tirar-la a terra». Joan Martínez no va dir res al seu fill, el va deixar fer, fins que es va anar fent gran i aquell nen que tirava la barra al tera es va acabar convertint en un aixecador nou vegades campió d'Espanya i olímpic en els Jocs de Seül '88 i Barcelona '92.
La imatge de veure el seu cosí gran pujant a podis va servir de pol d'atracció perquè Santi i Sergi Martínez, els fills del germà de Joan Martínez, també volguessin provar l'halterofília. «Els vaig dir que anessin primer al Salt, on també havia muntat un club, i després ja van venir al GEiEG, on llavors feia de director tècnic de la Federació Gironina», explica el veterà promotor de l'esport gironí sobre els seus nebots que, entre tots dos, van acabar guanyant vint-i-quatre campionats d'Espanya: catorze en Santi i deu en Sergi. El primer va ser olímpic a Atenes 2004, però el segon no va anar-hi perquè «des de la Federació Espanyola van voler que hi anés un aixecador de les Canàries». Un desacord que, pocs anys després, va acabar conduint a la retirada dels dos germans «que van guanyar abans de plegar uns Jocs del Mediterrani a Almeria». El darrer exponent de la nissaga Martínez que es va acostar a un gimnàs va ser en Miquel, fill de Josep Lluís, que «hauria estat un gran aixecador i va guanyar tres dels quatre campionats d'Espanya de tècnica on va anar», però després Miquel Martínez es va acabar decantant per jugar a futbol...
