Un trencament dels lligaments encreuats del genoll és, segurament, la lesió més temuda pels esportistes. Superar-la un cop requereix paciència i fortalesa mental, perquè el període de recuperació se sol situar, tirant baix, entre els sis i els vuit mesos. Marc Prat, jugador del Bordils, se n'ha sortit tres vegades. Ni una, ni dues. Un malson que es va acabar diumenge passat a la pista del Carabanchel, quan Pau Campos el feia saltar a la pista gairebé un any després de l'última lesió. «Encara tinc viva la imatge del 8 de febrer de 2016, quan em vaig trencar a la pista del Cisne. Havia arribat al meu millor moment un cop superat el segon trencament i de seguida vaig veure que tornava a entrar en un túnel fosc», explica. Aquest darrer cop l'afectat era el genoll dret, el mateix que la segona vegada (2014). Abans, el 2010, ja havia hagut de passar pel quiròfan per una lesió idèntica a l'esquerre.
«Has de ser fort mentalment. I tot i així és duríssim», confessa un Marc Prat que, d'entrada, no comptava poder tornar a jugar després del seu historial de lesions. Per això la tàctica va ser centrar-se en el procés de recuperació, agafar-se a la família i als companys d'equip, i fer net sense plantejar-se quan podria, si és que podia, tornar a jugar. Prat diu que «fins fa ben poc no vam començar a parlar de dates, no em vaig obligar a tornar a jugar. Només volia recuperar-me per poder fer vida normal».
Tots aquests mesos ha estat en contacte permanent amb Pau Campos i amb els fisioterapeutes del club. I enganxat a donar suport als seus companys i rebre'n també de la seva part. A finals de 2016 es van encadenar les bones notícies. «A poc a poc, perquè després d'un any aturat no és fàcil», va tornar a entrenar-se amb el Bordils. Al principi fent l'escalfament i els exercicis individuals i poc després ja amb el grup, evitant els primers dies, això sí, els contactes més durs. Va ser d'aquesta manera com el club va començar a treballar per tramitar la seva fitxa i com, d'acord amb l'entrenador, van determinar que Carabanchel podria ser l'escenari del retorn. «No vaig sentir res especial per tornar a jugar. És clar, que estic content, perquè l'handbol és part de la meva vida, però després de tres lesions ja m'ho agafo diferent». Contra els madrilenys va tenir gairebé mitja hora de joc, bàsicament en tasques defensives. El Bordils va perdre 30-28 i va caure en descens, fet que va entelar una mica la reaparició. Prat, de 27 anys, i que exerceix d'enginyer industrial, diu que «el vestidor està molt conscienciat del patrimoni que representa jugar a Plata i tot i que no serà fàcil lluitarem per la permanència. Sembla que Tolosa i Gijón ja estan molt despenjats, però l'última plaça serà molt cara». Com tothom, el capità té clar que la salvació s'ha de resoldre al Blanc-i-Verd, per on han de passar tots els rivals directes (Tolosa, Gijón, Nava, Còrdova) començant aquest dissabte pel conjunt basc.
Noves eleccions
Dimarts es va tancar el període de presentació de candidatures a la presidència del Bordils i, com s'esperava, no n'hi va haver cap. Ahir a la nit la junta actual es va reunir per analitzar la situació. Segons ha transcendit, hi podria haver un grup interessat a agafar el timó però per falta de temps no va concretar la candidatura. L'opció que més força agafa és que es convoquin noves eleccions i que el grup de socis interessat pugui acabar fent el pas de manera oficial presentant la seva candidatura.
