«Abans era la petita i ara soc una mica com la mama dels jugadors»

No, si vol que li digui la veritat, no recordo contra qui jugàvem. Sí que li puc dir que va fer 20 anys dimecres passat. Vaig arribar al Bordils una mica de rebot. Estava estudiant quiromassatge i em vaig anar a oferir al Sarrià, l´equip del meu poble. Allà no em van donar resposta. Un dia em vaig trobar en Toti (Congost), que és amic dels meus pares des de la infantesa, i li vaig proposar si els podria interessar que anés al Bordils. Ell entrenava el primer equip allà i em va dir que ho comentaria a la junta. En pocs dies em van donar el sí. I des de llavors.

Per què un equip d´handbol?

Vivint a Sarrià és l´esport d´allà. El meu germà hi havia jugat, el meu pare també, els meus millors amics... Tota la vida hi he estat lligada, a l´handbol, i des de sempre que anava a veure els partits. Al final es pot dir que vaig anar a parar al «gran rival» del Sarrià, el Bordils, i he fet carrera allà. Algun cop ho han intentat, perquè deixés el Bordils i anés al Sarrià, però jo estic bé on soc i em quedo allà.

Quan li accepten que vagi a fer pràctiques, es podia imaginar que vint anys després seguiria al club?

No, ni molt menys. Però per a mi no ho sembla que hagin passat vint anys. Quan estàs bé en un lloc el temps no corre. I això és el que em passa a mi amb el Bordils. Han passat vint anys perquè la gent ha canviat tota. Vaig començar la mateixa temporada que en Martí Vila pujava al primer equip i ja en fa tres que està retirat.

Què queda d´aquella Esther Cassú que va començar al Bordils fa vint anys?

L´Esther té vint anys més, ara 42. Els jugadors han canviat. Abans eren més grans ells que jo, en canvi ara és al revès. Suposo que estic més centrada, sé més el que faig, m´he tret també la carrera de fisioteràpia, perquè quan vaig començar tenia només estudis de quiromassatge... Jo al principi era la petita i gairebé els jugadors em feien de papes o de germans grans. Ara soc jo qui els fa de mama o de germana gran a ells.

Quina és la seva feina?

La meva feina és la de tenir cura dels jugadors i del cos tècnic. Va una mica més enllà de ser la fisioterapeuta. Es podria dir que soc una mica com la confessora, o com diuen els mateixos jugadors, una «chica pá todo». Ajudo en tot allò que faci falta. Vaig a Bordils sempre que entrena el primer equip, però també atenc els jugadors de la base o les noies del vòlei si m´ho demanen. I també viatjo. Demà (avui) a les sis de la tarda agafem l´autobús per anar cap a Zarautz. M´emporto la tablet, algun llibre i fins i tot he fet mitja en els viatges. També soc l´encarregada del vídeo. Hem vist sèries com House of cards, i Narcos, d´aquí aquell vídeo paròdic que es va fer per promocionar el partit contra el Nava. L´últim dia també vam veure Ahora me ves.

En què ha canviat l´handbol?

Ha canviat tot molt. Són estils de joc diferents. Ara l´handbol és més ràpid, més dinàmic. Abans era més de força, més físic. Ara has de ser més fi, més viu que els rivals. També és molt diferent la categoria on ara estem, a Plata. Abans només havíem conegut la Lliga Catalana o la Primera Nacional.

Quants diners ha guanyat amb el Bordils?

Zero. No m´hi he fet rica (riu). A mi el club m´aporta molt. Al meu entorn la gent s´ha casat, té fills, ara tot és diferent. El Bordils em permet sortir de casa, moure´m, conèixer gent, viatjar... És una manera d´unir dos hobbys. M´omple poder viatjar amb ells, viure les bromes que es fan, també els empipaments, quan n´hi ha...

Quin és el millor record?

Potser li diria que quan vam pujar a Plata a Sòria. Ens va marcar a tots per moltes coses. L´ascens era el premi a la feina de molts anys. Eren mainada que venien de ser campions d´Espanya en gairebé totes les categories inferiors, que aconseguien una nova fita. Aquests jugadors, quan van quedar tercers d´Espanya a Còrdova quan eren cadets, cantaven «Bordils Asobal!!!» i, miri, per poc... Jo hi era. Si els equips base van a campionats, també viatjo amb ells igual com amb el primer equip. L´any passat vaig anar a Alacant amb l´infantil, per exemple.

S´hi veu vint anys més al Bordils?

(Riu) En tindré més de seixanta ja... podria jubilar-me allà.

Se salvarà l´equip?

Espero que sí. Jugar a la Divisió de Plata és un gran patrimoni. Jo penso que si juguem com ho hem fet els dos últims partits, ho aconseguirem. Hem de rascar el màxim de punts possibles al Blanc-i-Verd, allà hi ha la clau de la permanència.

La rivalitat entre Sarrià i Bordils, vivint vostè a Sarrià, l´ha afectada?

No, gens. Jo vaig pel poble amb el xandall del Bordils sense cap problema. També he de dir que visc a Sarrià de Dalt i queda una mica apartadet. Tinc amics que són jugadors del Sarrià de tota la vida. Des de petita he vist handbol. Els meus pares i la meva àvia m´hi portaven, cada dissabte anàvem a veure el Sarrià.

Com viu la situació d´incertesa que viu el Bordils, dirigit per una gestora després que no hi hagués candidats a les eleccions?

Jo crec que algú sortirà. Jo ja n´he estat, també, de la junta, eh? Potser dels vint anys que porto al club, n´hi he estat deu o dotze. He fet de tot a Bordils. Fisioterapeuta, directiva... Pel torneig de Nadal em trobarà a la cuina del bar fent entrepans. Si cal vendre entrades, les venc. És el que té un club petit, entre tots ho hem de fer tot.