A Sant Martí Vell no hi ha cap plaça ni cap carrer amb el seu nom, almenys de moment, però Pere Pons és el millor ambaixador que pot tenir el poble. A la plaça de l'Església les pilotades que hi ressonen de la mainada que juga a futbol encara recorden a algú quan ell i el seu germà hi passaven hores i hores rere la pilota. Aquells dos vailets de la família Pons somiaven ser algun dia Ronaldinho. Ara, però, les coses han canviat. La canalla, no només de Sant Martí Vell sinó d'arreu de les comarques gironines, volen ser Pere Pons. Així ho indica que la seva samarreta, amb dorsal 8 a l'esquena, és la més venuda a la botiga del Girona per davant de la Portu i de la de Longo; i també l'afecte i agraïment que li va mostrar durant els actes de celebració de l'ascens dilluns. Amb només 24 anys, ja en fa un parell que sent els cants de sirena del Vila-real però, tossut com pocs, no s'ha aturat fins a aconseguir el repte que s'havia marcat: dur el seu Girona a Primera Divisió. Qui sap què passarà en un futur o què hauria passat si no s'hagués assolit l'ascens. Amb el Girona a Primera, però, hi ha Pons per a estona i de ben segur que el desig de tots els seguidors és que es converteixi en un One club man (home d'un sol club). Una mica en el que es va convertir fa mig segle Isidre Sala, també de poble (Vilamalla) com Pons, i l'únic gironí olímpic (Mèxic, 1968) i que mai va canviar els colors blanc-i-vermells, malgrat que va veure escapar davant seu uns quants trens a Primera.

L'explosió del migcampista en els darrers temps s'ha confirmat aquesta temporada amb l'ascens i novament un rendiment espectacular. Lluny de les extravagàncies habituals en els futbolistes, la fama no ha canviat Pere Pons. Continua sent el mateix noi que va a veure els partits del seu germà, Pau, que juga al Flaçà de Quarta Catalana, o que el primer que fa quan acaba de jugar és mirar què ha fet el Banyoles del seu amic Marc Feixas. Pons segueix sent el mateix que va ser president del Jovent de Sant Martí Vell i que, sempre que pot, perquè ara viu a Girona, s'escapa al poble a veure els pares, el germà i l'àvia. «Mai té un no per a ningú. És tímid però afable i sempre t'afaga el telèfon», explica l'alcalde del poble, Robert Vilà. Per al batlle, Pons ha donat «moltíssim», tant al poble com a les localitats veïnes com Celrà o Bordils. «Ens sentim molt orgullosos d'ell. No li podem tornar tot els que ens aporta», confessa. Tant és així que l'alcalde, amb la intenció de fer-li un reconeixement per la seva fita està estudiant la possibilitat de plantejar-li que faci el pregó de la Festa Major d'aquest any (30 de juny). Si les vacances i l'agenda del jugador ho permeten, doncs, Pons podria obrir la festa del seu poble.

Pericu, motoret, cotxe escombra, tuttocampista i ara pregoner són alguns dels mots amb què ha estat batejat un Pons que va aterrar al Girona amb només 11 anys (aleví). Des de llavors ha anat cremant etapes fins a consolidar-se al primer equip. No ha estat fàcil tot i que alguns dels seus entrenadors de seguida li van veure aquell do tan especial que tenen pocs jugadors. Miquel Àngel Muñoz va tenir l'honor de dirigir-lo en el millor Girona juvenil de la història, que va acabar tercer a Divisió d'Honor, al costat dels Mas, Vivancos, Coris, Dembo o Muñoz. «Tenia claríssim que arribaria. Era i és un jugador molt disciplinat i obedient. Tenia una gran capacitat de robar i destruir i amb el temps ha après a fer fàcil la primera passada», explica Muñoz, que també va veure com Rubi (curs 2012-13) se l'enduia al primer equip.

La lesió de lligaments de Joseba Garmendia va fer que el tècnic maresmenc el fes debutar a la Lliga en un partit de somni contra el Las Palmas (5-0). Tenia 19 anys i venia d'estrenar-se testimonialment tres dies abans a la Copa a El Molinón contra l'Sporting (2-0). Amb l'equip lluitant per pujar, Rubi no va acabar d'apostar per jugar-se-la i donar la batuta a un xicot de 19 anys i va estimar-se més apostar per Luso al migcentre. Aquella temporada disputaria 9 partits més i en la següent, malgrat començar comptant amb Ricardo Rodríguez, l'arribada de Javi López el convidaria a marxar cedit. Abans però, Oriol Alsina va tenir la gran pensada de renovar-li el contracte i assegurar-se'l per al futur. Pons va acabar el curs a Olot, a Segona B, on va enamorar Arnau Sala. «Tenia una energia increïble, una gran intuïció tàctica i ganes d'aprendre increïbles. És el millor que he vist mai», explica Arnau, aplaudint que Machín li donés l'oportunitat definitiva. «Aquests jugadors l'únic que necessiten és algú que aposti per ells». L'actual entrenador del Peralada veu Pons com el referent del Girona. «És el jugador més important. El que ho equilibra tot. Ha millorat moltíssim amb pilota i dona equilibri defensiu. És ràpid i explosiu. Un tros de jugador». Espera que el club pugui «valorar-lo pel que val i el que mereix» perquè està convençut que a Primera destacarà.

Les llàgrimes per la lesió de fa 15 dies a Tarragona o les de fa dos anys després d'haver fallat un gol que hauria suposat el 2-4 i evitar la remuntada del Saragossa al play-off han passat a millor a vida. Ara, el somriure no se li esborra ni per dormir. El seu somni ja és una realitat.