Podria jugar en qualsevol equip de Divisió d'Honor, d'ofertes no n'hi falten, però Eli Martínez, ara que torna a somriure després d'haver deixat enrere una lesió que l'ha tinguda gairebé un any aturada, té clar que no deixarà el GEiEG. És al club des del 2008. Han crescut plegats, i s'hi sent en deute després que els dos darrers anys pràcticament no hagi pogut ajudar l'equip des del camp. El 2016, amb els Jocs de Río a la cantonada, li ho van impedir les contínues convocatories amb la selecció; i en la temporada passada, la greu lesió de menisc que la va tenir sense competir des del setembre, quan va passar pel quiròfan. «Sempre he tingut clar, i els ho vaig dir al club, que seguiria al GEiEG. Vull estar implicada al 100% amb l'equip i recuperar les millors sensacions», explica, sense que el descens de categoria (les grupistes van baixar a Divisió d'Honor B) li faci canviar el pensament. Al contrari. Se sent més obligada, encara, de col·laborar en la recuperació d'allò perdut.
Martínez, de 29 anys, va ser la capitana de la selecció de rugbi a 7 que va competir a Rio el 2016. Durant tot aquell any va forçar per arribar als Jocs tot i arrossegar problemes al menisc. A principi de temporada havia decidit no operar-se i al Brasil va poder competir sense dolor. Al setembre de 2016, però, sí que va decidir resoldre el problema a la sala d'operacions. En principi només haurien de ser un parell de mesos de recuperació, que han acabat sent onze. Tot just el cap de setmana passat, a Kazan, la jugadora del GEiEG reapareixia amb la selecció en l'Europeu. Espanya va ser desena «amb un equip molt jove que ha d'anar agafant experiència». Sobre el camp s'hi va trobar «molt bé» i ara té esperances de poder anar al Mundial d'Irlanda de rugbi 15 del mes que ve. Un amistós contra Anglaterra determinarà si està en condicions de ser inclosa a la llista.
Eli Martínez torna a somriure. Ha viscut «mesos molt durs», sobretot després que li trobessin úlceres al cartíl·leg i això allargués la recuperació mig any més. Tornar a jugar, però, li ha fet recuperar la confiança, sobretot perquè els metges l'havien advertit que tenia els genolls delicats i li havien posat sobre la taula la possibilitat que hagués de deixar l'esport. «Estic molt contenta, a Kazan vaig superar la prova, i ara vull tornar a tenir les millors sensacions». Ho farà al costat de les internacionals espanyoles que competeixen amb la selecció i a Girona, amb el GEiEG, el club que la va rebre fa gairebé una dècada i que la va ajudar a crèixer fins a convertir-la en olímpica a Río.
