La lluita d'interessos entre l'Eurolliga i la FIBA ha provocat que la majoria de seleccions hagin jugat els recents partits de classificació per al Mundial de la Xina sense les seves principals estrelles. El cas d'Espanya, amb molts jugadors a l'NBA o en equips d'Eurolliga, ha estat un dels més significatius amb el conjunt de Sergio Scariolo derrotant Montenegro i Eslovènia, actual campiona d'Europa, sense els germans Gasol, Ricky Rubio, Sergio Rodríguez, San Emeterio, els dos Hernangómez... Espanya va donar una bona imatge amb un paper destacat per a Quino Colom, base de l'Unics Kazan, Sergi Vidal o els dos alers gironins dels Gran Canària: Xavi Rabaseda (Ripoll, 1989) i Oriol Paulí (Girona, 1994).

Formats al Barça i consolidats a la lliga ACB, Rabaseda i Paulí formen part d'una llista selecta i molt reduïda: la dels gironins que han debutat amb la selecció espanyola absoluta. Una relació on només figuren cinc noms: Pep Cargol, Joan Pagès, Jordi Trias, Xavi Rabaseda L'exaler garrotxí del Madrid i el Casademont Girona lidera la relació amb 47 partits, incloent-hi una medalla de bronze a l'Eurobasket d'Itàlia del 1991 i una desena posició en el Mundial del Canadà del 1994. Mentre que Jordi Trias va jugar vuit partits amistosos a la gira prèvia a l'Eurobasket del 2007, cita on Espanya va guanyar una plata, però per a la qual l'actual pivot del Manresa no acabaria sent convocat. A la llista d'internacionals de la FEB, on es comptabilitzen tant els partits amistosos com els de competició oficial (per això Rabaseda ja en té 13 i Juan Carlos Navarro s'enfila fins als 253 en el primer lloc), hi apareixen noms com l'actual director general de l'Uni, Xavi Fernández (olímpic a Barcelona 92 i 46 partits en total), o Jordi Pardo (3 partits), que després de jugar, entre altres equips al Valvi o al Casademont, s'han quedat a viure a Girona. També l'actual entrenador del Bàsquet Girona, Quim Costa, amb 71 internacionalitats; a més d'una de les estrelles segurament més desconegudes del bàsquet català i espanyol: Jordi Bonareu.

Nascut a Mataró, però molt vinculat a Llançà on se'l considera el mirall on es van enlluernar la generació que, a la segona meita dels anys seixanta, gairebé pugen el Grifeu a l'elit del bàsquet estatal, Jordi Bonareu és un dels grans anotadors de la història del bàsquet espanyol. De fet, el pivot català va tenir durant dècades el rècord de punts amb la selecció espanyola. Els seus 45 punts en un partit contra Bèlgica de l'any 1956 no es van superar fins que Jordi Villacampa en va fer 48 en un Espanya-Veneçuela en el Mundial de l'Argentina del 1990. Pivot amb gran facilitat anotadora, Bonareu va ser l'estrella de la selecció espanyola en els Jocs del Mediterrani que es van disputar a Barcelona el 1955. Jugador de gran impacte, Raimundo Saporta el va fitxar pel Madrid però, quan ja tenia pactat el seu pas a l'equip blanc, una malaltia del seu pare el va obligar a demanar a Saporta que l'alliberés per poder compaginar el bàsquet amb l'empresa familiar. Un cop de tornada a Catalunya, el Barça es va moure de pressa per convèncer Jordi Bonareu que jugués amb ells i acabés fent una gran parella amb Nino Buscató.

Joan Pagès, de l'Estartit a Osca

Més enllà dels primers pioners com Joaquim Pagans, un gironí que aprofitant que estudiava Química a Barcelona va jugar amb el Barça a la dècada dels 40, els primers grans noms del bàsquet gironí que aconseguirien jugar a l'elit ho farien al Joventut (els blanencs Agustí Rabassa i Ramon Moliné, els germans Ferrer d'Olot o Tato Abadia de Llançà) o a equips com Pineda (Robert Mora i Joan Diaz), l'Hospitalet (Gainza) o Cotonificio (Joan Paulí, pare d'Oriol Paulí). Alguns com Gainza o Miquel i Josep Maria Ferrer, aquest també va jugar a Primera Nacional amb el Caja de Ronda de Màlaga, van destacar amb la selecció espanyola júnior. Però, la selecció absoluta va ser terreny prohibit per als gironins fins a l'aparició de Pep Cargol i, encara que set anys més gran que l'aler de Sant Joan Les Fonts, del pivot de l'Estartit Joan Pagès.

Després de començar a jugar a La Salle Figueres, els 207 centímetres de Pagès van cridar l'atenció del Barça, on s'acabaria de formar. Va arribar a debutar amb el primer equip blaugrana quan encara no s'havia creat la lliga ACB, guanynant Lliga i Copa la temporada 1980/81 al costat d'Epi, Solozábal o Chicho Sibilio, però Pagès va marxar del Palau per aconseguir minuts a l'Hospitalet o l'Obradoiro fins que el 1983 va fitxar per l'Osca, club on va triomfar i ciutat on va fer arrels (hi continua vivint). En l'ACB dels anys 80, la majoria d'equips, deixant de banda els grans, ocupaven les dues places d'estrangers amb dos pivots. Però, l'Osca, en canvi, gràcies a comptar amb un pivot del físic i la qualitat de Pagès, va viure els seus millors anys a l'elit amb una parella mítica de nord-americans: un pivot (Granger Hall) i un aler per marcar diferències: Brian Jackson.

Els seus bons anys amb l'Osca van posar sovint Joan Pagès en l'òrbita de la selecció espanyola. S'hi va estrenar amb tres amistosos el 1987, curiosament al mateix temps que un jove Pep Cargol, i va jugar un partit oficial de classificació a l'Eurobàsquet de Iugoslàvia del 1989. Però, per un motiu o un altre, sempre va acabar caient de les llistes definitives per a les grans cites amb la selecció espanyola. Per exemple, en aquell Eurobàsquet de 1989 en què Espanya acabaria cinquena, Antonio Díaz Miguel es va acabar decidint per Ferran Martínez, Quique Andreu, Juanan Morales i Rafa Vecina en el joc interior. Joan Pagès es quedaria fora i la seva prematura retirada, als 29 anys per una lesió al genoll, no li va donar més oportunitats. Després de Pagès, Pep Cargol sí que es va consolidar a la selecció espanyola fent un camí que posteriorment han provat de seguir Trias, Rabaseda i Oriol Paulí.