29 de novembre de 2017
29.11.2017

«Aquí ningú s'arronsa»

29.11.2017 | 07:02

Que bé que estaria poder-se aixecar el dilluns a les 9, anar al gimnàs una estona, dinar i després entrenar a la tarda». La reflexió d'un company a un altre, dissabte a la nit fent sobretaula després de sopar. Era una sobretaula dolça, hores després d'una patida victòria. Quin bon gust que té la victòria. Però no era una sobretaula excepcional. També n'hi va haver fa una setmana, i també en fa dues, quan les coses no havien sortit tan bé. O el 28 d'octubre, quan l'equip va voler sopar junt tot i no tenir partit. Els agrada estar junts. És una de les coses que els fa forts.

La de Palma del Río (23-24) va ser la primera victòria a domicili d'aquesta temporada. La primera a aquesta pista en 5 anys a Plata. Una gesta més d'una colla de jugadors que dilluns no havien de llevar-se per anar a fer treball de gimnàs, com bona part dels seus rivals a la Divisió d'Honor Plata. Alguns s'havien de llevar per anar a treballar, altres per estudiar. Tots, d'una manera o altra, tornaven a «la vida real» després d'un parèntesi d'emocions fortes.

Emocions fortes que aquesta vegada desencadenaven en un final feliç, explosiu. Després de setmanes de creu, finalment sortia cara. Aquell rebot que feia una setmana anava a parar a mans d'un rival, aquesta setmana l'assegurava el Bordils. Aquella infracció xiulada en contra fa uns dies no seria penalitzada aquesta vegada per la parella arbitral. El llançament que un altre dia no havia trobat porteria aquesta vegada acabava al fons de la xarxa. Tot era favorable, i podria haver estat diferent. I és que 6 gols per sota en el marcador faltant 5 minuts per acabar la primera part (14-8) hauria estat molt fàcil deixar anar el partit. Baixar els braços. Rendir-se.

Però això aquest equip no ho fa. «Aquí ningú s'arronsa», deia una pancarta desplegada dijous passat al pavelló Blanc i Verd. La gent de Bordils feia costat d'aquesta manera a un equip que sempre ha reconegut el paper determinant de la seva afició en tots els seus èxits. I amb el 14-8 al marcador, l'equip no es va arronsar. No va deixar de creure. Les 12 pilotes perdudes a la primera meitat es convertien en tan sols 5 a la segona. L'efectivitat de cares a porteria creixia.

I fins al final l'equip ho va lluitar. Com ho va fer contra Agustinos, Dólmenes o Lanzarote (tres partits que han acabat amb derrota per un gol). Situacions semblants, desenllaços diferents. Aquells dies el final va ser cruel. Aquesta vegada no tocava. Independentment del resultat, a aquest equip poca gent el guanya en una cosa: la lluita fins el final. No són els més professionals. Ni els més forts. Ni els qui tenen millors recursos tècnics. Però hi van, i hi van, i hi tornen a anar.

I dilluns al matí no van anar a fer recuperació al gimnàs, però quan vagin a entrenar seran conscients que dissabte reben el líder, i que només si hi van, hi van i hi tornen a anar podran donar la campanada. I no hi ha cap dubte. Ho faran. És un dels seus secrets: no deixen mai de creure. Aquí ningú s'arronsa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema