El tretze de desembre del 2015, just demà farà dos anys, Adel Mechaal va guanyar una, per a alguns, sorprenent medalla de bronze a l'Europeu de cros a Hyères (França). Diumenge, aquest cop a Samorin (Eslovàquia), el palamosí pujava un esgraó més del podi enduent-se una plata que referma el gran salt endavant que ha fet d'ençà que, per una banda, va deixar de combinar atletisme amb feina (té una excedència de l'Ajuntament de Calonge des de poc abans de la medalla a Hyères) i, sobretot, s'ha deslliurat de la pressió de les acusacions de dopatge que li va generar la seva poca habilitat amb el sistema informàtic de localització per als controls.
Amb 27 anys, i arribant tard a les competicions d'elit pels problemes per aconseguir la nacionalitat espanyola, Adel Mechaal ja té dues medalles individuals i dues per equips en Campionats d'Europa de cros, una plata en 5.000 metres a l'Europeu d'Amsterdam (2016) i un or en els 3.000 metres a l'Europeu en pista coberta de Belgrad del passat hivern. A l'estiu, a Londres, Mechaal va estar molt a prop de pujar en un dels podis més complicats, el dels 1.500 metres d'un mundial a l'aire lliure, però el noruec Filip Ingebrigtsen el va acabar superant en els darrers metres. No va tocar metall en un Mundial, però Mechaal, que llavors ja portava temps vivint i entrenant-se a Madrid sota la tutela d'Antonio Serrano, va deixar clar que, quan s'allunya dels problemes, és un atleta de talla mundial. En cros, en pista o on faci falta. Ara, aviat, un cop acabats els darrers crosos -com el del proper cap de setmana a Iecla-, Adel Mechaal tornarà a la pista. I amb un objectiu clar: doblar en 5.000 i 10.000 metres. El pas a la marató del gran dominador dels últims anys, Mo Farah, deixa un espai lliure que Mechaal vol intentar aprofitar i, tot i haver destacat en els 1.500, els seus èxits en el cros demostren que els deu quilòmetres no li queden llargs a un talent com Adel Mechaal.
Encarna Granados (bronze el 1993 als Mundials d'Stuttgart), Josep Lluís Blanco (plata en 3.000 metres obstacles a l'Europeu de Goteborg l'any 2006), Àngel Mullera, Jordi Mayoral, Imma Clopés, Pere Arco... o ara Esther Guerrero, que diumenge va guanyar una medalla en el relleu a Samorín. L'atletisme gironí ha donat bons atletes, alguns destacats a nivell internacional, però cap, fins ara, havia aconseguit reunir el palmarès d'un Adel Mechaal que no sembla que s'hagi d'aturar. Després de les medalles del cros vol les de la pista a Berlín. «La pista és un altre món, però crec que si no hi ha cap contratemps en els entrenaments pel que fa a les lesions puc lluitar per guanyar», avisava aquest cap de setmana Mechaal sobre les seves intencions a Berlín, on, en principi, tenien pensat amb Antonio Serrano deixar els 1.500 i passar a fer doble en 5.000 i 10.000 metres. Una irrupció d'Adel Mechaal en els 10.000 metres en pista que, en cas de ser molt exitosa, potser podria acabar posant en perill un dels rècords històrics de l'atletisme gironí. Pere Arco té la millor marca gironina de sempre en un 10.000 amb els 28:02.46 que va fer en una prova a Leira (Portugal) fa més dues de dècades: l'abril de 1996. Un marca que, avui en dia, continua sent molt valuosa i complicada de rebaixar perquè, per exemple, la millor marca espanyola dels dos últims anys, de Toni Abadia, és cinc segons més lenta: 28:07.
Ara com ara, Mechaal té les millors marques gironines en 1.500 (3:34.70), 3.000 (7:35.28) i 5.000 (13:15.40); mentre que Arco conserva les de 10.000 (28:02.46), mitja marató (1h03:31) i marató (2h14:41).
