La proclamació de George Weah com a president de Libèria representa la màxima fusió entre futbol i política, ja que per primera vegada un exjugador que va guanyar la Pilota d'Or, en el seu cas el 1995, es converteix en cap de l'Estat d'un país. Catorze anys després de la seva retirada i després de dos intents frustrats (2005 i 2011), Weah ha consumat ara la seva victòria a les presidencials de Libèria, amb el 61,5 per cent dels vots obtinguts en la segona volta al capdavant del seu partit, el Congrés per al Canvi Democràtic (CCD).

L'exdavanter liberià, destacat especialment durant la seva etapa al Milan en la dècada dels noranta i considerat el millor jugador africà del segle XX per la FIFA, ha fet un pas més dels que van protagonitzar altres exjugadors com els brasilers Pelé i Zico que van arribar a ser ministres d'esports del seu país. Però fins a la data, i al marge de l'actual president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, que va jugar al club Kasimpasa i va estar proper a fitxar pel Fenerbahçe abans d'entrar en política, cap jugador amb la trajectòria de Weah havia arribat tan lluny.

La màxima expressió de la relació entre exfutbolistes i política es quedava en aquests nomenaments com a ministres d'esports, assessors d'aquests, alcaldes, regidors i diputats o senadors. Entre els regidors, un dels més recents és un altre exmilanista, el georgià kakhaber kaladze. A l'octubre d'aquest any Kaladze va guanyar les eleccions municipals i es va convertir en alcalde de Tbilisi, com a cap del partit Somni Georgià-Georgia Democràtica. Va aconseguir el 51,3% dels vots, avantatge que va fer innecessària una segona volta. També exerceix d'alcalde el mexicà Cuauhtémoc Blanco, referent de la selecció del seu país i mundialista a França 1998, Corea-Japó 2002 i Sud-àfrica 2010, tot i que des d'aquesta setmana pesa contra ell una ordre d'inhabilitació judicial per incompliment de pagament, després que seva consistori de Cuernavaca es declarés insolvent per afrontar un deute.

Noms propis per la seva empremta d'or en el futbol, Edson Arantes do Nascimento «Pele» i Arthur Antunes Coimbra «Zico», també van guanyar el seu propi espai en la política del Brasil, com a ministres d'esports. Zico va ostentar el càrrec en els primers anys de Govern del president Fernando Collor de Mello (1990-1992) i Pelé va ser ministre extraordinari d'Esports entre 1995 i 1998. Igualment al Brasil, anys més tard, Romário va ser elegit senador de Rio de Janeiro i Bebeto va entrar a l'Assemblea Legislativa. El camerunès Roger Milla, figura del futbol del seu país fins a la irrupció de Samuel Eto'o i amb els mundials de 1982, 1990 i 1994 en el seu currículum, va ser un altre dels que va provar sort en política. Va arribar a ocupar càrrecs en el ministeri d'esports del seu país, després d'assumir la direcció administrativa de la seva selecció.

Per la seva part, l'italià Gianni Rivera, considerat entre els cent millors de la història del futbol, és diputat del Parlament Europeu; l'ucraïnès Oleg Blokhin, Pilota d'Or el 1975, va ser diputat al parlament del seu país en dues etapes prèvies a la seva carrera com a tècnic i el belga Marc Wilmot va ser elegit senador en l'any 2003, lloc per al qual també va ser triat el polonès Grzegorz Lato.

Intents «frustrats» d'entrar en política els van protagonitzar altres dos inoblidables del futbol. El francès Eric Cantona, que va des d'una ONG va intentar sense èxit formar part d'un partit polític, i l'ucraïnès Andrei Xevtxenko, actual seleccionador del seu país que va ser candidat a les eleccions parlamentàries del 2012.