Ha sigut un Nadal intens al CPA Olot. S'acosta l'inici oficial de temporada (campionat provincial de Girona, l'últim cap de setmana de gener, a Fontajau), i per festes, les garrotxines, com la majoria de clubs, aprofiten per fer un intensiu i perfeccionar els nous discs. L'Olot tornarà a ser el rival a batre després d'haver-se adjudicat 11 campionats del Món. Respecte a l'equip que l'any passat ho va guanyar tot amb Soc innocent ja no hi seran, per motius professionals i d'estudis, Ester Mansilla, Lidia Jiménez i Sandra Sotillo. Però el relleu generacional està assegurat perquè sota les ordres de Ricard Planiol i Ester Fàbrega sí que hi seguiran les seves germanes, que han pogut compartir èxits, pista i confidències amb els seus grans referents un o dos anys. Mentre unes enfilaven prematurament el final de la seva carrera, Elena Mansilla, Elena Jiménez i Paula Sotillo aprenien a guanyar els seus primers títols. Entre totes sis acumulen més d'una vintena d'ors Mundials.

Boston, on acabarà la carrera d'International Business que havia començat a la Pompeu Fabra, és des d'avui el destí de Lidia Jiménez, que amb 21 anys, ha guanyat cinc campionats del món; Sandra Sotillo, de la mateixa edat i palmarès, per la seva banda, vola avui cap a Suècia per completar, també d'Erasmus, els estudis de Periodisme. El motiu que ha portat el comiat d'Ester Mansilla és professional: amb 23 anys i 7 campionats del món al currículum, treballa d'infermera en un ambulatori de Barcelona, una feina difícil de compaginar amb l'exigència del patinatge. No hi ha gaires diferències a l'hora d'explicar què ha significat per a elles el CPA Olot, poder compartir ors amb les seves germanes i com de dur ha sigut prendre la decisió de plegar.

En el cas de Jiménez i Sotillo, haver de marxar de casa per continuar els estudis a l'estranger ja ho feia inevitable. Mansilla ja va estar a punt d'abandonar el 2017, però la possibilitat de viure un darrer any amb la seva germana a l'equip li ho va fer repensar després de massa temps fent equilibris per compaginar l'esport amb els estudis (i ara la feina), la família i la col·laboració en una fundació dedicada al voluntariat. «És dur però en la vida personal ha arribat el moment de fer altres coses», confessa. Ella, que ja es pensava que no faria Soc innocent, el disc de 2017, però que quan Ricard Planiol li va fer veure que mai més tindria l'oportunitat de compartir equip amb la seva germana, es va fer enrere. Ella, que va compaginar futbol amb La Canya i patinatge («molts dissabtes acabava els partits i, bruta i a correcuita, me n'anava a patinar») fins que haver de triar un dels dos esports. «L'Elena m'ha seguit arreu, he sigut el seu referent. Li ho devia», assegura.

Lidia i Sandra confirmen que no ha tingut preu, per a elles, poder compartir el dia a dia de l'equip amb les seves germanes petites. Estar tot l'any juntes, la preparació dels campionats, l'emoció de guanyar i poder-se abraçar, de seguida, amb un familiar proper... els arguments no s'acaben. Les grans, és clar, sempre han mirat de protegir les petites. Com explica Lidia Jiménez, però, això pot generar conflictes si xoquen dos caràcters forts. Com el seu i el de la seva germana Elena. «Jo tenia moltes ganes de patinar amb ella, no volia plegar fins almenys haver-hi compartit un any i al final n'hauran sigut dos. El primer cop, amb Treu-me d'aquí, fèiem molts trossos juntes i ens barallàvem bastant, jo em sentia responsable i no volia que fallés. Potser per això, aquest 2017 amb Soc innocent ens van situar una a cada punta. Ella s'ha pogut relaxar i ho hem gaudit més», destaca, fent de seguida un matís: que consti en acta que «sempre ens hem portat molt bé».

Nervis per duplicat

L'experiència de Sandra Sotillo és semblant: «si jo ja em posava sempre nerviosa abans de les competicions, imagineu-vos que a l'equip també hi sigui la meva germana. Em feia molta por, però se n'ha sortit superbé», confessa. Com en els altres dos casos, la seva familiar va optar pel patinatge amb el CPA Olot estirada per la gran, a qui havia hagut de seguir en múltiples competicions. «Al principi els meus inicis en el patinatge no van ser fàcils, plorava molt i vaig passar pels braços de la majoria de directius i tècnics del club d'aquella època. Fins i tot la meva mare em deia que ho deixés, tot i que jo m'hi negava, i al final me'n vaig sortir i em va acabar apassionant».

Tampoc hi ha dubtes a l'hora de valorar si més d'una dècada d'esforços i sacrificis ha valgut la pena. Més enllà dels títols, els que realment valoren són els valors, les amistats i els aprenentatges que s'han endut gràcies al patinatge. I creuen que tot això els farà més fàcil la vida a partir d'ara. Ester Mansilla subratlla que «a mi m'ha ensenyat moltes coses aquesta etapa. Una de molt important és el sentit de la responsabilitat i el treball en equip. Jo he crescut sabent que he d'anar a entrenar-me i és el meu deure. Això i m'ha servit en altres situacions per sacrificar-me més». I segueix: «potser en èpoques que s'ajunten aniversaris, viatges o cites amb els amics estàs més tocat. O per Nadal. Però l'emoció de l'abans i el després d'un campionat no té preu. Quan veus el que has aconseguit, et sents molt afortunada».

Entre les tres patinadores que van deixar el club a finals de 2017 sumen 17 campionats del Món. No els agrada mullar-se per quin en guarden un millor record, tot i que coincideixen amb una particular estima pel de Reus (2014), perquè la proximitat, acostumades a haver d'anar a competir a l'altra banda de món, va mobilitzar mitja Garrotxa. Per a Lidia Jiménez, l'últim dels seus cinc mundials, el del setembre passat a la Xina, també va ser el més especial. «Tenia ganes de plegar havent guanyat un altre títol. Tenia assimilat que era el darrer perquè fa un any que sé que plego. En l'Europeu, abans de sortir, em vaig adonar que era l'últim cop que els pares em veien competir i mentre en Ricard (Planiol) donava indicacions, vaig plorar molt. A la Xina ja ho tenia tot tan assimilat que ho vaig poder gaudir més», afegeix. Sandra Sotillo apunta que un dels millors records és el seu primer mundial, tot i que l'equip va ser segon. Ho argumenta: «Amb esforç ho pots aconseguir. Aquest és el millor aprenentatge que m'emporto. I nosaltres, després d'aquell mal moment, vam remuntar per tornar-ho a guanyar tot». Ester Mansilla, amb set ors mundials, manifesta que «és molt difícil triar-ne un perquè tots els vius intensament però sí que van ser especials els de Reus ( Respira) i Novara (Treu-me d'aquí) perquè es va desplaçar molta gent d'Olot i sentiem el seu alè des de la pista». A més a Itàlia, el 2016, hi havia el dubte de si hi podria participar per culpa d'una lesió. La seva germana hi va anar de reserva, però finalment va poder competir.

Un relleu banyat en or

Unes marxen, però les petites es queden. I ara els toca anar agafant responsabilitat a Elena Mansilla, Elena Jiménez i Paula Sotillo, germanes de l'Ester, la Lidia i la Sandra. Ja han arribat a aquell equip que veien com a mirall i es convertiran, en breu, en els referents de les altres noies que aniran pujant categories al club. També ja saben què és guanyar títols. Elena Mansilla té dos mundials al palmarés, tot i que el de 2016 el va viure com a suplent de la seva germana. Aquesta estudiant de Batxillerat tecnòlogic, amb 17 anys, considera que haver pogut compartir equip amb la seva familiar «ha sigut realment una experiència enriquidora. Compartir tantes emocions a la pista no té preu». Ara, admet, «el nostre repte és mantenir-nos a l'elit. Espanta una mica, però veus que et vas fent gran i que aniran entrant noies noves. I nosaltres haurem de fer de guia de les que van pujant». A la Xina li va «trencar el cor» veure la seva germana Ester emocionada per haver viscut l'últim títol de la seva carrera. Es van abraçar a mitja pista. Amb la selectivitat a la vista ella, que vol estudiar disseny i marxar a estudiar fora, admet que cada cop se li complica més poder fer lloc al patinatge a la seva vida: «et treu hores per estudiar. però val molt la pena. La recompensa no són les medalles, sinó la companyonia, el grup... som una gran família».

Paula Sotillo, també de 17 anys, estudiant de Batxillerat, vol estudiar psicologia. Com les seves companyes, quan era petita seguia la germana gran per tots els pavellons i competicions i amb cinc anys es va decidir a provar-ho. Sap que s'acosten mesos complicats. Per un costat, defensant el disc d'aquest any, que estrenaran a Fontajau a finals de mes, i per altra banda, fent realitat el seu somni d'entrar a la Universitat per estudiar la carrera que desitja. «No tenim temps per sortir amb els amics però ho oblides quan surts a la pista. La meva germana m'ha ensenyat que el patinatge et dono molts valors i que aquests són molt aplicables en tots els àmbits de la vida». En el seu cas, han compartit pista i ors un any, el 2017. Era el darrer de la Sandra i el seu primer a l'equip d'elit del CPA Olot. «M'ha fet sentir segura tenir-la al meu costat», confessa.

Un any més, 18, té Elena Jiménez, que ha començat els estudis de CAFE a Barcelona. Patinar li ha ensenyat a ser «perfeccionista» i explica que «pots aconseguir allò que et proposis sempre que estiguis disposat a esforçar-t'hi». Té dos ors mundials, els de 2016 i 2017, i moltes ganes que arrenqui la temporada 2018. Ara, sense la seva germana Lidia al costat protegint-la. «La confiança a vegades fa fàstic. El primer any, com que patinavem juntes, ella em renyava amb bones paraules, però aquest 2017, estant una a cada punta, ho hem gaudit més», destaca. A Barcelona entre setmana, sap que els divendres i els dissabtes, quan torna a casa, són per al patinatge. «I val la pena l'esforç», remata.

Aquest Nadal ja s'han entrenat, soles, sense germanes i amb la resta de l'equip, el disc que el CPA Olot presentarà al campionat de Girona. Són el relleu d'un club molt familiar que ha guanyat 11 Mundials. Que des d'ara també té seguidors a Boston, Suècia i Barcelona. Perquè encara que l'Ester, la Lidia i la Sandra hagin hagut de penjar els patins, «el CPA Olot sempre serà nostre». A casa o a l'altra punta de món.