01 de març de 2018
01.03.2018

Apreciat per tothom, excepte pel meu amic

01.03.2018 | 07:14

En Quini pertanyia a la tercera generació dels meus futbolistes del Barça. La primera de la qual tinc constància, o sigui la primera de la qual tenia cromos i seguia les, snif, derrotes, era la dels Sadurní, Gallego, Martí Filosia, Torres, Marcial, Rexach, etc. La segona va ser la dels Cruyff, Sotil, Neeskens, Migueli, De la Cruz, Asensi, Clares, etc. Després ja va venir la d'en Quini, amb els Simonsen, Schuster, Zuviria, Carrasco, Maradona, Sánchez (i Rexach, és clar, a en Rexach no hi havia qui el fotés fora del Barça, encara avui deu cobrar-ne un sou).

El futbol del temps d'en Quini era un futbol de botes negres, d'olor a liniment Sloan, de futbolistes mal afaitats i despentinats, de fang al camp quan plovia (algú sap on ha anat a parar el fang dels camps de futbol?), de tercer temps en qualsevol xiringuito de la Barceloneta. Un futbol d'homes, en poques paraules. I dic d'homes perquè a les graderies no hi havia ni dones ni nens, només homes de puro i carajillo. Tinc la particular teoria que ha sigut la proliferació de dones i nens als camps el que ha tornat els futbolistes actuals efeminats i infantiloides, alguna cosa se'ls ha enganxat. Algú imagina en Migueli i en Gallego fent-se un petó abans de començar el partit? En Gento sortint del camp amb un mirall de mà per comprovar si la lesió a la cella el deixarà lleig? Doncs això. Els meus fills veuen avui les fotos d'en Quini i -tal com m'ha comentat un company de redacció més jove que jo- veuen un tio amb pinta de paleta.

En aquest futbol sobrevivia en Quini sense ser ni molt ràpid ni molt fort ni molt tècnic ni molt res, però tenia el do del gol. Potser per això era El Brujo, com va dir ahir en Maradona, «la pilota el buscava». I com va dir en Pichi Alonso, «rebia més cartes de fans en Quini que en Maradona». No només sobrevivia, sinó que destacava. No està a l'abast de qualsevol, ser el màxim golejador de Primera cinc vegades, tres d'elles amb l'Sporting. Sobresortia, a més, per un fair play tan exagerat que tinc un amic que no el podia veure. Sembla un contrasentit, però aquest amic no suportava que cada vegada que -sense voler, per descomptat- feia falta, es disculpés. «Al futbol s'ha de ser cabron», em repetia l'amic. Tinc gravat a la memòria un gol que va marcar després que el porter rival sortís a fora de l'àrea per xutar la pilota, i aquesta li passés per sota les cames. En Quini va fer gol, i abans de celebrar res va anar a consolar el porter rival, ànim nano, que això li pot passar a qualsevol. Algú imagina en Suárez amb aquest gest?

Fa un parell o tres d'anys, van passar per TV3 un reportatge sobre en Quini -espero que el repeteixin aquests dies, però per això TV3 hauria de recordar que al món passen altres coses que el procés-, sobre el seu segrest, el seu càncer, la mort del seu germà, ofegat per salvar un nen al mar. Optimista com era, perdonava de tot cor els segrestadors, perdonava el càncer, perdonava, segur, el mar, però plorava quan el reporter el va dur a veure el monument al seu germà que hi ha en aquella fatídica platja. No és estrany que encara avui fos la persona que més autògrafs firmava al camp de l'Sporting. El seu Sporting. Quan el 2008 va pujar a Primera, amb en Preciado d'entrenador, es va desfermar la bogeria a El Molinón. En Quini, retirat des de feia anys, era a la llotja, en una època en què s'estava tractant el càncer. En aquell moment, el públic, tot el públic, en lloc de cridar « A Primera, a Primera!», va començar a cridar « Ahora Quini, ahora!». Ara has de lluitar, ara has de superar el càncer. I ell plorava.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

Buscador de deportes