Cruel. Molt cruel va ser la derrota de l'Spar Citylift Girona ahir a Salamanca on les gironines van protagonitzar el gastat tòpic de «nedar molt per acabar ofegant-se a pocs metres de la platja». L'Uni va tenir a la punta dels dits un triomf que l'hauria deixat molt a prop de guanyar la Lliga. Una penetració guanyadora de Magali Mendy a quatre segons per acabar el partit, amb 70-70 en el marcador, no va voler entrar en el que hauria estat un merescut premi a la notable actuació de l'Uni, aixecant un partit que perdia de 14 punts en el tercer quart, i a la gran posada en escena d'Èric Surís que va guanyar una estèril batalla tàctica contra Miguel Ángel Ortega. El tir de Mendy no va entrar i, a un segon pel final, els àrbitres varen interpretar falta en un gest instintiu de María Conde en estirar la samarreta de Givens. Quedava un segon de partit i la nord-americana estava encara a la seva pròpia pista. Que fos falta. I que, reglament en mà, segurament fos antiesportiva no amaga que va ser un final molt cruel. Ahir, les llàgrimes estaven justificades.

Krisi Givens va anotar un tir lliure i el 71-70 final desterrava fins als terrenys dels «i si no hagués...» allò que els pocs gironins que hi havia ahir al Würz burg havien començat a somiar tot just un minut abans: jugar diumenge el segon partit a Fontajau amb la possibilitat de proclamar-se campions de Lliga. La victòria tàctica de Surís apostant per la zona fins i tot quan l'Avenida tenia el seu encert en el triple més gran de la temporada, la gesta d'aixecar un desavantatge de 14 punts a l'Avenida, el gran partit de María Conde que no entela ni l'antiesportiva, veure Shante Evans tirant-se per terra per recuperar tota mena de pilotes i, sobretot, notar el silenci del Würzburg quan Astou Traoré va posar l'Uni per davant en el darrer minut (69-70). Tot això són imatges que quedaran per al record. Records que s'aniran convertint en motiu d'orgull amb la distància que dona el pas de les hores. Records que, però, ja són història perquè ara ja només importa el següent partit. I aquest és el diumenge a Fontajau, a les set de la tarda.

Èric Surís parlava aquesta setmana de «rebuscar en l'enginy» per mirar de portar el partit per altres camins diferents dels que, habitualment, solen avançar els partits contra l'Avenida. La imaginació de Surís contra el clàssic relat d'Ortega. La persistència d'una defensa zonal per obligar l'Avenida a guanyar-se les garrofes tirant de fora contra el gran clàssic orteguià de primer desgastem a Colhado i Evans amb les dues Laures (Gil i Nicholls) que després ja traurem a De Souza i Robinson per decantar la balança. L'Uni va sortir fort. Intentant generar dubtes a l'Avenida amb la zona 2/3 i anant amb molta fam al rebot ofensiu. El problema és que sortir fort no té per què ser sinònim d'estar encertat en atac. I l'Uni va tenir molts problemes per anotar en una primera meitat en que més enllà de l'impactant partit de María Conde, un talent pur que ha sortit massa poc a relluir aquesta temporada a Fontajau, les gironines van veure molt petita la cistella contrària. Massa petita. Dels 30 punts de l'Spar Citylift Girona a la primera meitat gairebé la meitat (14) eren de Conde.A l'altre costat, Ortega no es va posar nerviós davant el repte que li proposava Surís. El tècnic de l'Hospitalet va defugir de batalles tàctiques i va seguir aferrat al seu llibre d'estil. Moltes rotacions, defensa agressiva amb totes les mans que els àrbitres els hi deixessin. Això sí i sent conscient que amb una plantilla com la que té entre mans hi ha peces de tota mena. Fins i tot especialistes pures com Kim Mestdagh que fallen poc quan tenen triples alliberats contra zona. La belga en va anotar dos, igual que Givens (i aquesta no és precisament una especialista tirant) i un cadascuna Asurmendi, Robinson i Nicholls. El d'aquesta última va entrar plorant en el darrer segon de la primera meitat.

L'Uni no ho havia fet malament i estava perdent d'onze punts (41-30) contra un equip que té una mitja de 6 triples per partit i ahir al, descans, porta un 7/11 des de la línia de tres punts.I aquí va arribar el moment de la veritat per Èric Surís. El tècnic gironí va deixar clar que ha crescut des que encara no fa dos anys va canviar el Salt i la coordinació del GEiEG per assumir el repte d'agafar un equip de Lliga Femenina-1. Molts entrenadors haurien tingut por. Pensant «si l'Avenida està encertat de tres deixo de fer zona». Però ell no ho va fer. Va seguir apostant pel guió que havia preparat amb el seu cos tècnic. Negar-li espais prop de la zona a l'Avenida. Surís va mantenir molts i minuts les defenses zonals. Fins i tot quan un triple de Sílvia Domínguez posava l'Avenida 13 punts per davant en el tercer quart (46-33). Ell va seguir confiat en el que volia fer. I les jugadores hi van creure. Hi va creure María Conde, hi va creure Mendy, hi va creure Evans... Totes fins a arribar al cara o creu final emmudint Würzburg. Però llavors el final va ser massa cruel.