L'Uni no guanya títols. De fet, fa tres anys que acaba totes les finals plorant. Però ahir a Fontajau hi havia gairebé cinc mil espectadors veient bàsquet femení. I aquest cop no va ser perquè l'Uni regalés un munt d'entrades als clubs gironins. Va ser perquè, tot i no guanyar, la victòria més gran de l'Uni en aquests últims anys ha estat convertir Girona en una plaça forta del bàsquet femení. Al final del partit, les jugadores de l'equip gironí van donar la volta a la pista rebent l'aplaudiment d'uns aficionats que no deixaven de cridar «Uni, Uni...». Moltes llàgrimes queien cara avall de les jugadores. Moltes, segurament més de les que el club voldria, no tornaran a Fontajau la temporada vinent...

L'Spar Citylift Girona haurà de tornar a donar forma a una plantilla sortint d'una base molt sòlida: el tècnic Èric Surís, a més de Núria Martínez, Rosó Buch i Nadia Colhado. Els noms canviaran, però el pòsit que va deixar l'Uni seguirà en una ciutat cada cop més de bàsquet femení. Per la gent del club, però sobretot per una afició que ahir va saber combinar bé el suport a l'equip amb la reinvindicació política.

A Salamanca ningú podrà dir avui que ahir no se'ls va tractar bé a Girona. Però el «Llibertat presos polítics» el varen sentir més d'un cop. I de dos, i de tres. L'Uni ja s'havia posicionat en la prèvia amb un tuit recordant que ni Carles Puigdemont ni Carme Forcadell, els dos han visitat Fontajau en el passat, podrien ser en el partit. I ahir es va posicionar l'afició. En els temps morts el crit de «Llibertats presos polítics» es va deixar de sentir de manera generalitzada en un pavelló que va viure el seu millor ambient dels últims anys.

El club havia repartit 4.000 aplaudidors entre el públic que, tot i la superioritat interior de Robinson i De Souza, mai va deixar d'animar. El segon títol de la història de l'Uni no va arribar, però ahir va tornar a quedar clar que el bàsquet femení a Girona és una realitat arrelada més enllà d'un resultat concret. La temporada vinent seguirà aquí.