Pocs tècnics tenen la personalitat suficient per dir en públic que són culpables d'un mal resultat, però Quim Costa té la motxilla prou carregada d'experiència per admetre que si el Bàsquet Girona no ha jugat la fase d'ascens és, en part, perquè ell es va «accelerar exigint massa als jugadors quan ens vam veure primers al final de la primera volta». Costa, però, recorda que pujar no va ser mai un objectiu del club i està satisfet del seu treball en un projecte que creu que ha de seguir creixent al ritme que marqui el seu president, Marc Gasol.

A principi de temporada em va dir: «Aquest equip millorarà, no sé si serà suficient per arribar a grans objectius, però millorar i créixer segur que ho fa». I ara que ha acabat la temporada, jo pregunto: L'equip ha millorat?

Sí. I tant, que ho ha fet. Recordo que a principi de temporada vam jugar contra el Salt i el Quart; i els dos equips ens van repassar. I ara, a la lliga, un ha baixat i l'altre ha patit per mantenir-se. Proporcionalment, nosaltres hem crescut potencialment molt més que ells. A principi de temporada jo era conscient que ens costaria, perquè vam començar jugant per conceptes i, d'entrada, ens veies jugar i semblava que allò era gairebé un desastre. Però quan assimiles aquests conceptes i idees, el teu creixement és molt més gran que el dels equips que d'entrada ja juguen sota, cavall i rei.

Però si fem cas a la filosofia del club, aquí el que és important és el creixement del jugador. Els jugadors han millorat?

També. Molt. Perquè si els jugadors no creixen, l'equip no creix. Els que juguen són els jugadors i si ells assimilen els conceptes i milloren, l'equip pot anar endavant. Els més joves, perquè molts encara tenen l'edat per fer-ho, segur que podran seguir creixent amb la base que han agafat aquest any; i els més grans hauran tingut una entrada d'aire nou diferent del que havien tingut fins ara.

L'equip creix, els jugadors creixen, però l'equip es va acabar quedant fora de la fase d'ascens. Els resultats sempre acaben sent importants...

Jo, personalment, quan vaig començar no em vaig plantejar res. Per a mi era tot nou. Entrenar un equip d'EBA, que no ho havia fet mai, i amb un equip on només coneixia tres jugadors. No ens van plantejar cap objectiu concret. Vam començar a jugar i ens vam trobar al final de la primera volta que anàvem els primers. Sorprenentment, perquè no m'ho esperava. Possiblement després no vam ser capaços de mantenir aquesta primera posició més per responsabilitat meva que dels mateixos jugadors.

Seva?

Hi va haver un moment que, veient aquesta posició tan bona, em vaig precipitar collant més els jugadors per veure si la podíem mantenir i aquest pas endavant no va ser positiu perquè va crear una certa frustració als jugadors en veure que no arribaven a aquesta exigència que jo els demanava. Aquí va ser quan, especialment, al mes de gener i de febrer vam tenir mals resultats a pistes com Arenys, Masnou, Menorca... I jo vaig haver de recular una mica per tornar a recuperar la línia. Crec que ho vam aconseguir, però amb la llàstima que a la pista del Collblanc no vam ser capaços de rubricar-ho, tot i fer els nostres tres millors quarts fora de casa, i perdent allà ja es van acabar les opcions d'acabar entre els dos primers.

No és gaire normal trobar un entrenador que digui públicament «m'he equivocat».

No tinc cap problema per dir quan m'equivoco. Si m'equivoco, m'equivoco. Reconèixer que no has estat prou bé no és un signe de debilitat. A mi, a vegades, em costa d'entendre com els àrbitres no reconeixen mai que s'han equivocat. Ni a EBA, ni en altres categories. A LEB o a l'ACB també és complicat trobar un àrbitre que reconegui que s'equivoca.

Aquest cap de setmana podrien haver estat jugant la fase d'ascens. Diu que no era un objectiu, però, mirat des d'un altre punt de vista, també hauria estat un aprenentatge més per als jugadors.

Per als jugadors sempre està bé poder jugar fases finals i partits de màxima exigència. Si haguéssim arribat a la fase ho hauríem plantejat diferent. Llavors sí que hauríem donat més importància al resultat, perquè són dues setmanes finals en què el creixement ja està fet durant tota la temporada i has d'intentar aplicar tot el que has treballat. No ha estat així, perquè no vam ser capaços de jugar la fase. Però no passa res.

Sempre havia estat a LEB o a ACB, li ha costat adaptar-se a Lliga EBA?

Sí. Ho he de reconèixer. No havia estat mai a Lliga EBA i en alguns aspectes tàctics i del joc m'ha costat. He hagut de fer un petit reciclatge per adaptar-me als jugadors i he acabat entenent algunes coses i altres no tant. En general, però, crec que l'experiència ha estat positiva i crec que tinc un bagatge que em farà estar millor resituat de cara a l'any vinent.

Això vol dir que la temporada vinent seguirà entrenant aquí?

És possible. Però encara no n'hem parlat. Crec que en els propers dies ens reunirem per valorar la feina que hem fet, veure si el club està content amb la feina, i espero que arribem a bon port.

Parlant de l'any vinent. Si li pregunten què seria el millor per al club: seguir amb un sènior a EBA, buscar una plaça més amunt o tornant només a tenir escola.

Si m'ho demanen a mi jo diria un sènior a l'ACB amb en Marc Gasol jugant aquí. Però això no es donarà perquè no li he preguntat però crec que vol seguir jugant a la NBA. La gent del club que fa quatre anys que treballa aquí i, bàsicament, ells i en Marc són els que han de determinar cap a on s'ha d'anar. S'ha de prendre una decisió i quan estigui decidit fer-la amb els cinc sentits.

Per al club el sènior ha de ser un mirall per a la base. Aquest any ha comptat amb dos jugadors que venien del Sant Narcís i alguns júniors també han debutat. És una línia a seguir?

Són dues coses diferents. En (Pau) Juscafresa i l'Isaac (Varela) han tingut un paper consolidat dins en l'equip amb una mitja de vint minuts venint de Copa Catalunya. Jo no els coneixia, però em van dir que estarien a l'equip per l'acord amb el Sant Narcís; i han jugat perquè són gent que treballa, que s'esforça, que té interès i que dins de les seves possibilitats ho han fet bé. I altres jugadors de l'equip que, potser, tenen més talent no treballant tan bé i han jugat menys

I els júniors?

És un cas diferent. Els júniors com l'Edu (Ramos), en Guillem (Cuadrado) o en Pau (Casademont) del Sant Narcís han vingut per ajudar-nos quan hem tingut lesions i de manera més puntual. Hem de seguir treballant en aquesta línia perquè siguin millors. Els júniors han de venir perquè ens poden ajudar, no de cara a la galeria perquè «queda bé» que pugem júniors al primer equip. Si ho fem de cara a la galeria els estem enganyant i els pot acabar frustrant. Si el jugador jove treballa i s'esforça, jo l'ajudaré perquè pugui fer el salt i l'empenyeré tot el que faci falta. Però si el júnior puja per política o per un tema d'imatge no l'ajudaré.

Aquest any ha tornat a viure de prop el bàsquet gironí. Ho ha trobat molt canviat?

És diferent que abans. Ara el bàsquet femení és el que està a dalt i centra l'atenció, mentre que en el masculí com que, en el seu moment, les coses no es varen fer amb rigor econòmic i rigor esportiu es varen acabar pagant les conseqüències que tots sabem anant tot en orris. Quan passa això el que s'ha de fer és no tornar a caure en els mateixos errors i treballar amb rigor perquè els projectes siguin estables i ben consolidats, que puguin desaparèixer perquè estan fets només amb el caprici d'algú i sense una base sòlida.

Per tant, encara que la temporada vinent li agradaria que el sènior fos a l'ACB amb en Marc Gasol, veig que coincideix amb la gent del club que el projecte de Bàsquet Girona s'ha de seguir cuinant a foc lent.

Sí. Jo crec que sí. Que les coses aniran per aquí. No crec que en Marc renunciï a jugar a la NBA perquè encara té corda per estona.