Sis anys enrere al bar­ri gironí de Sant Narcís. Nasser i Mountasser Baghdadi són dos germans bessons que, com molts altres nens del veïnat, tenien el seu primer contacte amb l’esport a través del futbol, jugant al carrer i en alguns dels equips que Ricard Calvet promovia a Santa Eugènia, o veient partits al pavelló del GEiEG. Els petits bessons Baghdadi eren dues cares habituals del GEiEG de Sant Narcís, no perquè en fossin socis i anessin a la piscina, sinó perquè, vivint a pocs metres, sempre voltaven pel pavelló quan se n'obrien les portes per algun partit d'hoquei, d'handbol, de bàsquet... Però la seva entrada definitiva al GEiEG no va tenir el pavelló com a escenari. Va ser al gimnàs d'halterofília. Un veí, i amic, més gran que ells, Moha Dembaka, els va explicar que havia començat un esport que li agradava. D'entrada Nasser i Mountasser no l'acabaven d'entendre. «Va agafar un pal del terra i el va aixecar amb els dos braços per explicar-nos què era l'halterofília», recorda Nasser, que, sempre al costat del seu germà bessó, van seguir el seu amic Moha fins al gimnàs d'halterofília del GEiEG, on van conèixer Joan Martínez, històric entrenador de moltes generacions d'aixecadors, i un esport que els està ajudant a aixecar molt les seves vides. Avui, els dos bessons Baghdadi viuen i s'entrenen al CAR de Sant Cugat amb una beca de la Federació Catalana, i amb encara no 18 anys acaben de guanyar un grapat de medalles al Campionat d'Espanya júnior, amb la dificultat afegida de competir sense deixar de complir amb els dejunis marcats pel Ramadà. I tot, sense oblidar els estudis: amb el segon de Batxillerat acabat, el curs vinent començaran un cicle superior d'Administració i Finances a Sant Cugat. Això, també, ho faran els dos junts.

L'halterofília no és futbol ni cap esport de córrer amunt i avall que sol agradar a molts nens d'11 anys. Però als dos bessons allò els va agradar. Com tots els que s'han dedicat a aquest esport, d'entrada els Baghdadi també van veure com el seu entorn receleva del món en què es posaven. «És clar que ens van dir molts cops, compte que aixecant pesos no creixeràs" o "et quedaràs molt baixet"; però tot això no és cert», somriu Mountasser Baghdadi mentre, gairebé parlant al mateix temps que el seu germà, els dos apunten que «quan ets petit no aixeques pes, o molt poc, el que entrenes és la tècnica, fas molta tècnica que és el més important». Aquí intervé Nasser per deixar clar que «amb 11 o 12 anys fèiem tècnica, però també jocs i exercicis aquí al gimnàs, jugàvem amb pilotes medicinals... Ens ho passàvem bé».

De jugar als 258 kg

En el darrer Campionat d’Espa­nya júnior, Mountasser Baghdadi va guanyar «un or en arrencada, plata en dos temps i en total olímpic» i el seu germà Nasser, «plata en arrencada i or en dos temps i en total olímpic». Els respectius totals olímpicsa a la citat de Madrid de Nasser i M0untasser Bahgdadi van ser 258 quilos i de 255.

En el Campionat d’Espanya no s'enfrontaven entre ells perquè, tot i tenir la mateixa edat, en halterofília es competeix segons el pes corporal. El protagonisme dels bessons Baghdadi a Madrid no va ser va ser cap sorpresa. Ni tampoc una casualitat, sinó més aviat fruit de les hores i hores que s'han passat en un gimnàs, a Girona i al CAR de Sant Cugat, des que van conéixer Joan Martínez. Ara, el seu entrenador del GEiEG és Sergi Martínez, el nebot, però el seu dia a dia passa per Sant Cugat, on han tornat a coincidir amb el seu veí de Sant Narcís, Moha Dembaka. «Fa dos anys que hi som i ens hem adaptat molt bé, al CAR podem entrenar amb doble sessió cada dia sense problelmes per combinar-ho amb els estudis i, a més, tenim fisioteràpia, tractaments...», explica Nasser, que, després, escolta com el seu germà bessó detalla el que es podria considera una dia normal al centre esportiu de Sant Cugat. «Ens aixequem a quarts de vuit per esmorzar i anar a classe de 8 a 11; després de dos quarts de dotze entrenem unes dues hores fins a l’hora de dinar; llavors tenim una mitja hora perquè a les 3 tornem a anar a classe fins a les 6 abans de fer el segon entrenament del dia a les 18.30». Això de dilluns a divendres, perquè el cap de setmana tornen amb la família a Girona, però, com que tenen el gimnàs del GEiEG al costat de casa, el dissabte al matí també s’entrenen: «El nostre entrenador de la Federació Catalana allà al CAR ens envia el que hem de fer per mòbil».

Amb molt poca cobertura mediàtica, l'halterofília és un d'aquells esports innegablement lligats als Jocs Olímpics. Els mateixos Martínez en són la prova. De la dèria amb aixecar pesos de Joan Martínez en va sortir un fill, Josep Lluís, que va participar en dos Jocs (Seül'88 i Barcelona'92), un nebot, Santi, que va anar a Atenes'04 i un segon nebot, Sergi, que no va ser olímpic pel que el seu tiet sempre va considerar un mala passada de la federació perquè el tercer dels Martínez havia fet la marca mínima. Mountasser i Nasser Baghdadi es varen fer grans al gimnàs del GEiEG a Sant Narcís escoltant les velles històries de Joan Martínez i només ha faltat l'ambient del CAR, amb esportistes de moltes especialitats somiant amb el mateix, perquè ells dos també tinguin clar cap on volen anar. «És clar que pensem en els Jocs Olímpics, com qualsevol altre esportista estan en els nostres objectius», assegura Mountasser abans que Nasser detalli que a Tòquio 2020 encara seran massa joves, «serà el nostre últim any a la cateoria júnior», però per als següents ja serà una altra història. «Llavors tindrem 24 anys, una bona edat». El 2024, els Jocs Olímpics no seran especialment lluny. El COI ha confirmat que es faran a París i, a sis anys vista, ningú pot robar el somni als germans Baghdadi de ser-hi. La seva recent actuació a l’estatal júnior, sis medalles entre tots dos, els donen com a mínim el dret a somiar-hi mentre continuen entrenant-se dur al CAR.

Estudiaran finances

Els dos germans Bahgdadi parlen de combinar esport d'alt nivell amb estudis. Els bessons faran 18 anys aquest agost i, amb el segon de Batxillerat acabat al mateix institut que hi ha a tocar el CAR, el curs vinent faran un cicle superior d'Administració i Finances en un altre centre de la població barcelonina. «El vam estar veient i ens va semblar interessant», apunta Mountasser, que admet que viure al Centre d'Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat ha estat beneficiós per als seus estudis: «Aquí procuren que estudiïs, a vegades hi ha gent que està cansada després de fer esport i els fa mandra estudiar, però la gent del CAR et controla i no permeten que deixis els estudis de banda». El seu germà Nasser hi està d’acord i recorda que, quan hi ha problemes, reps ajudes: «Es preocupen dels teus estudis si tens alguna dificultat; i si, per exemple, suspens assignatures has de fer classes particulars a la nit».

Els Baghdadi saben que han d'estudiar per quan s’acabi l’halterofília, però, de moment, això ho veuen molt lluny. «En aquest esport la gent sol competir fins als 28 o els 30 anys, però mira, la Lydia Valentín en té 34 i acaba de gua­nyar dues medalles», recorden els Baghdadi, que al CAR compateixen grup d’entrenament amb un grup d’elit d’aixecadors, la majoria joves, mentre que «Valentín i la resta de la selecció absoluta que van a Mundials i Jocs són a la Blume de Madrid».

El ramadà

«No ens esperàvem fer unes marques tan bones a Madrid», reconeixen tant un com l'altre dels bessons Baghdadi perquè el Campionat d'Espanya júnior, i sobretot la seva preparació, els va agafar enmig del Ramadà. «Va ser un mes bastant dur, però vam poder adaptar bé els entrenaments a les nostres necessitats i va anar bé», diu Nasser, que destaca que, fora del CAR, hauria estat difícil ­combinar horaris d'entrenament i dels àpats. «Allà tenim un ­nutricionista que ens ha ajudat». El dia de l’estattal cap dels dos havia ingerit res des d’abans de les cinc del matí. Un començava a competir a quarts de dotze i l’altre a les dues del migdia, «va ser més dur», però els resultats no revelen que fos un problema insuperable: «Hi ha molts esportistes que compleixen amb el Ramadà, no crec que el nostre sigui un cas gaire especial».