14 de agost de 2018
14.08.2018
ENCARNA GRANADOS

«La medalla em va arribar massa aviat»

L'atleta de Sarrià, ara establerta a Barcelona, va guanyar el 14 d'agost de 1993 a Stuttgart l'únic metall de l'atletisme gironí en un campionat del món · Va ser en l'especialitat dels 10 km marxa, amb un temps de 43:21, quan només tenia 21 anys · Un quart de segle després, Granados reflexiona sobre què va representar aquella fita

14.08.2018 | 01:01
«La medalla em va arribar massa aviat»

Avui fa 25 anys, Encarna Granados va guanyar el bronze en els 10 quilòmetres marxa en el Campionat del Món de Stuttgart. «Sempre dic que em va venir una mica gran, tenia 21 anys i no la vaig gaudir com ho hauria fet més tard», recorda Granados sobre el que encara avui és l'únic metall de l'atletisme gironí en un campionat del món.

El 14 d'agost de 1993, avui fa just vint-i-cinc anys, Encarna Granados va pujar al podi en el mundial d'atletisme de Stuttgart acabant tercera en els 10 quilòmetres marxa. L'atleta de Sarrià de Ter tenia 21 anys i, encara ara, dues dècades i mitja més tard, aquell bronze de Granados segueix sent l'única medalla gironina de la història en un Campionat del Món d'atletisme. Un èxit que també continua donant a Granados el rècord de ser l'atleta espanyol més jove, masculí o femení, que ha trepitjat mai el podi d'un mundial. «Era una medalla que no esperava, sabia que estava en forma, però no m'esperava pujar al podi; i és una medalla que, com sempre dic jo, em va venir una mica gran», reflexiona ara Granados sobre una premi que «va arribar massa aviat a la meva carrera esportiva, tenia 21 anys i no la vaig gaudir com ho hauria fet si l'hagués guanyat més tard».

Un any abans de Stuttgart, sent molt jove i sense que ningú s'ho esperés, Granados ja havia aconseguit classificar-se per als Jocs Olímpics de Barcelona, on va ser catorzena, i després va arribar a disputar dues cites olímpiques més, a Atlanta el 1996 i a Sydney l'any 2000, poc abans de retirar-se, amb el dipòsit de motivació buit tot i que continuava fent bones marques, i encara amb la medalla de Stuttgart com la línia escrita amb lletres majúscules de la seva biografia esportiva. Ella, amb la perspectiva dels pas dels anys, valora la importància d'aquell bronze, però si li fan escollir es queda amb els records d'haver «participat en tres jocs olímpics». Poc més d'un any després de Sydney, Encarna Granados es va retirar sense que ningú li fes cap homenatge. Ni la gent del comitè olímpic, pels seus tres jocs, ni les federacions ni la mateixa Girona tot i que, durant molts anys, va ser «l'atleta gironina que va als Jocs Olímpics»... Ara, amb 46 anys, Granados viu a Barcelona i manté un cert lligam amb l'atletisme entrenant corredors per a curses populars i fent «moltes més coses fora de l'atletisme perquè a la vida t'has de reinventar i no perquè hagis estat olímpica o atleta d'elit has de quedar-te aquest sempre en aquest món. A la vida hi ha gent que fa moltes coses importants, no només els esportistes professionals o la gent que va als Jocs Olímpics».

Això sí, la marxa la segueix apassionant. Dissabte es va emocionar davant de la televisió veient les medalles d'or d'Álvaro Pérez i María García en els 20 quilòmetres. Una disciplina, la marxa, que la va acabar fent popular, encara se sorprèn quan algú la reconeix i li pregunta si és Encarna Granados, però a la qual va arribar d'autèntica casualitat quan era una atleta júnior del GEiEG que intentava destacar en proves de fons i mig fons: «Jo soc de Sarrià de Ter, anava a entrenar al GEiEG amb autobús i sempre arribava mitja hora abans de començar; un dia hi havia dues noies més grans, la Beatriz i la Noemí, que estaven entrenant marxa per a la lliga de clubs i em van dir que em posés amb elles. Llavors un entrenador del GEiEG, en Lucero, em va veure i em va comentar que ho feia bé; però no en vaig fer més fins que en una competició de la lliga faltava una marxadora i l'entrenadora, la Teresa Masó, em va dir que m'hi havia de posar...».

A aquella jove Encarna Granados li va costar acceptar la proposta de Masó, que acabaria sent la seva entrenadora de sempre, perquè «era molt tímida i llavors la marxa tampoc era la prova més ben vista entre els joves». Granados va competir en aquella jornada de lliga amb el GEiEG fent marxa i, des de llavors, tot va anar molt de pressa. Extremadament ràpid. Primer combinant fons i mig fons amb dos o tres dies d'entrenament de marxa, després només marxa en el seu últim any de júnior, en què la gironina ja va aconseguir un resultat espectacular: cinquena en l'Europeu Júnior a Tessalònica (Grècia). I l'any següent? Era el 1992, el del Jocs Olímpics de Barcelona: "Fins el 1991 jo no havia entrenat marxa seriosament, però com que era molt jove i ho havia fet bé les vegades que ho havia provat, em van convidar a anar a fer una estada al CAR amb la gent que preparaven per als Jocs; recordo que en les reunions que feien em deien que jo no calia que hi anés perquè era massa jove fins que va arribar el Campionat de Catalunya vaig fer la mínima per als Jocs Olímpics i la gent del CAR es preguntava d'on havia sortit aquella nena».

La participació olímpica i, sobretot, la medalla a Stuttgart varen posar pressió sobre una Encarna Granados que, encara no havia fet els 22 anys, ja havia tingut un gran èxit internacional i la gent esperava que n'arribessin més. «Recordo que els mesos després de la medalla em costava molt entrenar-me; no hi anava i la gent em deia que acusava la pressió... Fins que un dia entrenant al CAR em vaig desmaiar i quan em van portar a l'hospital van veure que estava a zero de ferro. No és que estigués anèmica, és que no tenia gens de ferro i ells pensaven que era la pressió», explica Granados, que està convençuda que ara, vint-i-cinc anys més tard, això no passaria perquè «estarien constantment fent-me anàlisis».

Amb el pas dels anys, aquella jove Encara Granados va anar trobant la manera d'adaptar-se bé a les exigències de l'alta competició. La seva presència en tres Jocs Olímpics està a l'abast d'uns poc privilegiats. I Granados ho era, encara que no tornés a guanyar cap més medalla en un gran competició internacional. «És que és molt complicat, la gent es pensa que quan un cop has guanyat una medalla és fàcil repetir però no és així.

«Anar als Jocs, anar a mundials, quedar entre les 15 primeres... Tot això té molt de mèrit», destaca Granados que, un any després de la seva tercera cita olímpica, va decidir plegar: «Estava buida de motivació i jo feia marxa per passar-m'ho bé i quan vaig deixar de fer-ho em vaig retirar; malgrat que llavors encara estava en forma perquè tres setmanes o quatre abans de plegar vaig fer una gran marca». Un registre que no la fer canviar d'opinió. Deixava la marxa i es retirava sense fer fressa, tot i que en els dos anys següents va fer bons resultats en proves de cros. Ni homenatges, ni gaires entrevistes en els últims 15 anys d'una persona a qui li agrada «passar desapercebuda» encara que, dins seu, és conscient que el va aconseguir avui fa 25 anys va ser «important»: bronze en els 10 quilòmetres marxa en el mundial de Stuttgart amb una marca de 43:21 i compartint podi amb la finlandesa Sari Essayah (42:59) i la italiana Ileana Salvador (43:08).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

LaLiga

El futbol, el motor de l'economia

A Catalunya el futbol va generar un impacte equivalent a l’1,21% del PIB autonòmic, fins als 2.641 milions d'euros a l'any


Buscador de deportes