Cristina Hurtado (Blanes, 1992) va viure amb intensitat el partit d'ahir a Fontajau. El seu equip, l'Snatt's Sant Adrià, va caure contra un Spar Citylift Girona netament superior sense que Hurtado pogués fer res més que animar, aconsellar i consolar les seves companyes de la seva nova funció de delegada d'un equip del qual, fins que els lligaments del genoll la van obligar a un canvi de rol, n'era la capitana. La temporada passada, Cristina Hurtado era el somni fet realitat de qualsevol jugadora modesta del bàsquet català. Formada al Blanes sense competir mai a Preferent ni jugar en seleccions catalanes de base, on va jugar des dels 5 anys fins a júnior de segon any, Hurtado arriba al Sant Adrià, llavors a Copa Catalunya i amb el tècnic de Lloret Jordi Vízcaino a la banqueta, quan va anar a Barcelona a estudiar enginyeria informàtica. I després, a poc a poc, tres anys a Copa Catalunya, tres més a Lliga Femenina-2 i l'ascens a l'elit per la temporada passada, amb 25 anys, destacar jugant molts minuts contra les millors jugadores del bàsquet estatal, classificar l'equip per la fase final de la Copa a Saragossa, jugar «l'increible» partit contra Montenegro amb la selecció catalana absoluta a Girona... Un moment dolç que, amb la temporada ja acabada, s'acaba esfumant per culpa d'un trencament dels lligaments encreuats del genoll. Abans de l'estiu va passar pel quiròfan, en els propers mesos ho tornarà a fer i un diagnòstic clar: no podrà jugar ni un sol partit en tota la segona temporada del seu Sant Adrià a Lliga Femenina-1.
«Des del primer dia vaig dir al club que volia seguir lligada al primer equip». Rebre la notícia d'una lesió greu és un cop fort, però Cristina Hurtado que era el tercer cop que es lesiona de gravetat al genoll (la primera sent júnior a Blanes i en segona jugant a Copa Catalunya ja amb el Sant Adrià) aviat va començar a mirar endavant, conscient que amb 26 anys encara li queda molt bàsquet, i que volia passar la llarga recuperació al costat de les seves companyes, «i amigues» d'equip. «Havia renovat i vam parlar amb el club que les condicions que tenia per aquesta temporada me les guardarien per la següent i que, mentrestant, m'integraria al cos tècnic fent de delegada, ajudant en la logística dels viatges, fent una mica d'enllaç entre el primer equip... Feines que, algunes, ja feia una mica també la temporada passada mentre jugava». I així, Cristina Hurtado seu a la banqueta en tots els partits, a Sant Adrià i a fora, participa en el treball físic dels entrenaments i, «mentre les altres fan treball de pista jo estic al costat fent els exercicis de recuperació». Aparcar, o posposar, durant un any el contracte de jugadora d'un equip de Lliga Femenina-1, està a l'abast de jugadors que, com Cristina Hurtado, sempre han compaginat el bàsquet amb la feina. Fins i tot la temporada passada amb el Sant Adrià a Lliga Femenina-1. «És molt complicat del bàsquet o de l'esport femení, només les més bones poden arribar a viure realment bé i com jo sempre he sabut que no ho aconseguiria perquè soc conscient de les meves possibilitats, sempre he preferit estar en un lloc com Santi Adrià on estic a gust i em sento important», explica Hurtado que la temporada passada treballava a jornada completa «fins a les sis de la tarda i després anava a entrenar amb la sort que, sovint, a la meva feina em deixaven treballar a distància per si teníem partit a fora...». I això no ha canviat amb la lesió. La jugadora de Blanes treballa en el món de la informàtica, va acabar els estudis d'enginyeria que la van portar a Barcelona i de retruc al Sant Adrià, i quan acaba se centra en la seva recuperació i en ajudar des de fora a les seves companyes i a la nova entrenador, Gloria Estopa, en una temporada que al club lila tohom sap que no serà fàcil: «El que vam fer la temporada passada va ser molt bonic, però ja és història; som un equip amb moltes jugadores i noves, i hem de tornar a començar i treballar encara molt mésque l'any passat per aconseguir la permanència».
