Valorem-ho molt. No deixem de fer-ho. Valorem-ho perquè, pensat fredament, això no acaba de ser del tot normal. A les portes de tancar la seva 6a temporada a la Divisió d'Honor Plata, el Bordils va guanyar-se fa uns dies el dret a competir un any més a la segona divisió de l'handbol espanyol. Tota una fita. Ja s'ha explicat mil vegades, però per si a algú se li ha escapat: són amateurs competint contra professionals. Gent que dilluns es lleva per anar a treballar contra gent que el dilluns es lleva per anar a entrenar.
Fa un any i mig escrivia unes línies en aquest mateix diari, sota el títol «Aquí ningú s'arronsa», lema amb el qual l'afició tornava a mostrar el seu suport incondicional a l'equip en un moment molt delicat. Un any i mig després, ningú s'ha arronsat encara. Aquesta temporada l'equip ha hagut de superar un mar d'entrebancs, perseguit per l'ombra negra de les lesions, que no l'ha permès competir al 100% de les seves possibilitats en cap moment.
Però ho han superat tot. I és una feina de tots. Un esforç de tots. Una fita aconseguida des de la passió de tots plegats. Des de l'excentricitat i l'espectacularitat d'en Jordi González. De l'any i mig de lesió superat per en Farrarons. Del saber jugar i estar d'en Sergi, tot i ser un dels més joves. De la polivalència d'en Xicu, sempre allà, sempre. De la lluita i el gol de l'Uri. De la picardia d'en Combis. Del compromís i la capitania d'en Prat. Del llançament de l'Arnau, afectat aquesta temporada per una lesió. De la defensa d'en David Masó. De la paciència i el saber estar d'en Comas. De la veterania d'en Vilanova. De la generositat d'en Masmi. De l'humor d'en Canyi (i del seu handbol també). De l'empenta de l'Ignasi. De la definició d'en Pep. Del lideratge de l'Esteve. I del pas endavant que sempre fan els joves, els «pollitos» (en Carles, en Ferran, en Tomàs, l'Adrià, en David i en Robert, cridat a última hora) quan se'ls crida a participar.
I també és mèrit, com no, de tots aquells qui s'asseuen a la banqueta. Començant per la rauxa i la direcció d'en Cata i seguint per la feina incansable d'en Rigau, en Ferri, en Comamala, l'Esther, l'Arnau i en Jordi Batlle.
Tots ells són els qui setmana rere setmana engresquen una afició que no es cansa d'omplir el pavelló Blanc-i-Verd. El que es va viure fa un parell de setmanes en el Bordils 19 - Cisne 18 defineix perfectament el que és aquest equip i aquesta afició. Pavelló ple. Olla a pressió. Final d'infart. Èxtasi col·lectiu al final. Escrivia fa any i mig: «A aquest equip poca gent el guanya en una cosa: la lluita fins el final. No són els més professionals. Ni els més forts. Ni els qui tenen els millors recursos tècnics. Però hi van, i hi van, i hi tornen a anar». Em reafirmo.
Us parla algú qui, durant els darrers anys, ha pogut viure l'aventura des de dins, des de l'escalf de la banqueta, allà on es veu realment quant costa tot plegat, on s'aprecia cada gota de suor que es deixa anar a fi d'allargar una mica més el somni de Plata.
Us escriu el delegat d'aquest equip, que tot i que aquest any no ha pogut estar amb l'equip tant com hagués desitjat, continua sentint el mateix apreci per aquest grup de jugadors, aquest grup humà.
El qui escriu aquesta temporada s'acomiada de la banqueta, i a partir de l'any que ve tornarà a l'altra banda de la tanca a viure els partits com un aficionat més. I el meu desig és un, i crec que es complirà: que no hi deixin d'anar. Que no baixin mai els braços. Perquè de situacions complicades, en sis anys, n'hem viscut un munt. Però vet aquí, sempre ens n'hem ensortit. I un dia, d'aquí a molts anys, mirarem tots plegats enrere. I recordarem aquells dies quan el Bordils, aquest poble de menys de 2.000 habitants, competia a la Divisió d'Honor Plata. Recordarem l'handbol i també les vivències que ens ha deixat, que són moltes, i totes les que ens ha de deixar encara. Robo una frase que vaig sentir fa poc i em va agradar: «Nosaltres treballem i ens esforcem en el dia a dia per intentar aconseguir alguna cosa. I el que s'aconsegueix amb els anys es converteix en record. Si els records s'esborressin, no tindria sentit lluitar cada dia».
Doncs fem que valgui. Avui, contra l'Adrianenc, baixem el teló de la temporada 6. Acomiadem-la com es mereix. Omplim el pavelló i donem-nos les gràcies. Afició a jugadors i jugadors a afició. Fem que sigui un record especial més en aquest camí en el qual encara queda molt per recórrer.
