La temporada vinent Marc Combis no jugarà a handbol. I això, a Bordils, feia més de dues dècades que no passava. «No recordo quants anys devia tenir quan vaig començar a jugar a handbol, cinc o sis potser, però abans ja havia anat al pavelló a veure partits amb els meus pares...». Combis és un dels últims exponents de la generació del 89, com Marc Prat o Joan Comas, o de la del 90, amb Marc Canyigueral i Xicu Reixach que, ja de la mà de Pau Campos, «el tècnic que més anys m'ha entrenat i el que més m'ha marcat com a persona», va destacar en campionats estatals quan eren infantils cadets i juvenils (tercers d'Espanya). Més tard, van pujar a Divisió d'Honor Plata al segon intent a la fase d'ascens a Sòria, al costat d'altres generacions sorgides de la base i de «gent que ja és adoptiva de Bordils com l'Esteve Ferrer o l'Ignasi Moreno», els quals han ajudat de manera decisiva que el club tingui garantida una setena temporada consecutiva a la segona categoria de l'handbol estatal.
«Penso que totes les fases tenen un principi i un final i, per la situació laboral que tindré l'any vinent, penso que és el millor moment per fer un pas al costat i posar-me amb l'afició en els partits», explica Combis que, llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, el curs vinent treballarà a jornada completa a ensenyament mentre també prepara les oposicions per aconseguir una plaça fixa. Des de fa temps, Combis «tenia clar que l'any que plegués havia de ser com aquest, jugant, sentint-me important dins de l'equip i amb bon ambient per acabar amb el millor regust possible i aconseguir els objectius del club, com és la permanència».
Amb experiència com a entrenador en categories de base, Marc Combis no descarta entrar en aquest camí més endavant. Però, de moment, la temporada vinent viurà com un aficionat més els partits d'un club que, des de fa molts anys, ha convertit l'handbol en l'esport rei, al costat del vòlei femení, a Bordils. «Aquí només hi ha handbol i vòlei i penso que està bé, qui vol provar altres esports, com el futbol, ja té l'opció de Flaçà o Celrà, que estant a pocs quilòmetres; i, d'aquesta manera, també s'aconsegueix que la gent de poblacions properes que vulgui provar l'handbol o el vòlei vinguin a Bordils, on saben que es treballen bé aquests dos esports.»
Més de dues dècades jugant a handbol donen per molt. Des que era un nen fins a les sis últimes temporades amb l'exigència d'una categoria semiprofessional. «Amb què em quedo d'aquests 20 anys? Si m'he de quedar amb una sola cosa per sobre de totes, diré, i amb diferència, que em quedo amb les relacions humanes, l'estima rebuda, les bromes de l'equip, la sensació de pertànyer al grup...», diu Combis que, més a nivell esportiu, no cita ni l'ascens, ni cap de les permanències o un partit en concret a la pista d'un històric de l'handbol estatal. Combis parla dels partits al pavelló Blanc i Verd: «És espectacular, hi ha hagut molt pocs partits de Plata que el pavelló no hagi estat ple de gom a gom amb la gent al voltant de la pista que et podria agafar de la samarreta... Es crea un vincle molt especial amb el públic que els jugadors visitants, encara que estiguin acostumats a jugar a grans pavellons amb molta història, també ho agraeixen molt».
Partit a partit, any rere any, el Bordils s'ha mantingut a Divisió d'Honor Plata lluitant contra equips que, en molts casos, són semiprofessionals. «El desgast és gran perquè no dediquem tota la nostra vida a l'handbol que, al final, és la nostra afició que combinem amb la feina i altres coses, però també és molt motivant i gratificant», diu Combis que, més enllà de temes purament tècnics, insisteix en la cohesió del grup per explicar el petit miracle del Bordils: «Sí, és un tòpic, però la clau és que som un grup d'amics que estem units i que, encara que hi poden haver mil factors adversos, ho solucionem tot parlant; això es nota a la pista quan defensem braç a braç o quan en atac ens juguem el físic perquè un altre company tingui una millor solució».
Més enllà de l'hanbol
En aquests anys, Combis ha vist com companys seus, com Marc Canyigueral, Edu Nonó o Dalmau Huix, provaven d'entrar en el món de l'handbol d'elit marxant a fora. «Sempre he tingut molt clar que per les meves característiques no em dedicaria professionalment a l'handbol, no m'ha passat pel cap marxar però entenc que la gent provi l'aventura», explica Combis que, quan el Bordils encara no havia pujat a Plata, va tenir una proposta del Pozoblanco per estrenar-se a la categoria. No la va acceptar i va continuar a casa, on handbol a banda, sempre ha tingut diferents inquietuds que ha compaginat gràcies «a les facilitats que m'ha posat el club».
Ara fa tres temporades, amb la companyia de la seva xicota, va deixar l'equip el desembre per anar a fer un voluntariat d'uns mesos a Tanzània i, a la seva tornada, Pau Campos li va obrir les portes per jugar el tram final de temporada i ajudar l'equip en la lluita per la permanència. També, aquesta mateixa temporada, no ha jugat els partits lluny del Blanc i Verd perquè els dissabtes feia preparació física a persones amb diversitat funcional a la Fundació Elna. «La filosofia del club entén molt bé que l'handbol no ens ho pot limitar tot perquè, així, tots continuem sempre molt motivats.»
