El català Jan Margarit és una de les grans promeses del trail i aquest any està vivint la seva tercera temporada a l'equip Salomon al costat de Kilian Jornet, amb el qual va compartir línia de sortida fa uns dies en el seu debut en una de les carreres més mítiques de muntanya, la Zegama-Aizkorri.

Margarit (Matadepera (Vallès Occidental); 1997) ha estat lligat des de molt jove a la muntanya, des dels catorze anys. Després de passar pel Centre de Tecnificació de Carreres per Muntanya de la Federació Catalana, el seu progrés en el trail va ser notable fins al punt que va ser subcampió de la Copa del Món de Quilòmetre Vertical el 2016.

El 2018, quan tot semblava a favor per al gran salt, una tendinitis en la base del peroneu d'un peu el va obligar a parar, recapacitar i agafar aire.

Aquest any el seu calendari el marcaran les Golden Trail Sèries. A la primera parada, la Zegama-Aizkorri, el resultat no va ser el millor.

"Va ser una carrera complicada en l'àmbit de rendiment. No em vaig sentir molt bé, però vam arribar a meta. Era la primera vegada que la corria i va ser una experiència molt bèstia. No m'ho podia perdre", diu.

"Com a atleta és una carrera amb molt nivell, reconeguda internacionalment. Hi havia el hàndicap de la calor, el nivell era alt, però l'experiència va ser increïble. Té un recorregut molt variat, bastant bonic, amb zones més tècniques i el que ens va permetre va ser gaudir del paisatge i parar en algun cim", confessa.

Tot i així, el que fa característic Zegama és l'escalfor de la gent animant els corredors. "Està a rebentar sempre i corres amb la pell de gallina. M'ho esperava molt emocionant perquè ja vaig fer la Vertical, però no tan fort com ho vaig viure".

La pròxima parada de les Golden Trail Sèries són la marató del Mont Blanc (30 juny), Dolomites (21 juliol) i Serri Zinal (11 agost). Se saltarà Pikes Peak, als Estats Units (25 agost) i acabarà amb el Ring of Steall (21 setembre) a Escòcia.

"Zegama no ha anat com m'agradaria després de la lesió i l'objectiu seria classificar-me entre els quinze primers del món, encara que parteix amb una carrera menys que la resta", assenyala.

En la recent carrera del País Basc, Margarit va poder compartir línia de sortida amb els millors corredors internacionals del moment com Kilian Jornet, que va guanyar per novena vegada i es va posar la 'txapela' de campió.

"Un quan està envoltat de tots els grans demana consell. Veus com han plantejat la carrera d'altres anys, però sobretot aprens d'estar amb ells, com s'organitzen, la preparen o l'estratègia que tenen. És una sort debutar en una carrera així", confessa.

"Pensar que hi havia molta gent que no aconsegueix mai un dorsal per a aquesta carrera i jo el tenia, és per a valorar-lo, així que, encara que era el meu debut, vaig pensar a disfrutar", comenta.

Les curses de muntanya estan experimentant els últims anys un auge exponencial sobre nombre de proves i també de participants.

"Està havent un auge que no sé si s'està calmant, encara que sí és cert que hi ha massificació. Això fa que hi hagi gent que no té experiència i falta conscienciació sobre el fet que suposa córrer a un nivell d'un atleta. Ningú mira tot el que hi ha darrere d'aquestes carreres o els anys que porten ficats en això", manifesta.

"No veig problema en què la gent vagi a córrer a la muntanya, però sí amb més cap. Ara hi ha moltes carreres i en uns anys baixaran i es calmarà. No és normal que hi hagi tantes carreres el cap de setmana. Penso que no és necessàriament dolent, perquè córrer per muntanya és un esport que et fa tornar a les arrels i tornar a la naturalesa", comenta.

Tot i així, la frontera entre l'alta competició i el component popular ha de quedar ben diferenciat. "El desig d'anar més lluny i voler més i més és un problema general de la societat en què ens trobem".

Aquesta temporada s'ha retirat Laura Orgué, olímpica en esquí de fons tres vegades, campiona de la Copa del Món de Quilòmetre Vertical en cinc ocasions i fins i tot vencedora una vegada de la Copa del Món de carreres per muntanya.

"Va ser des que vaig començar a córrer la persona que millors resultats feia i des que vaig entrar a l'equip ens vam unir bastant. Jo era un noi que no havia sortit del seu poble i ella algú que sempre tenia la capacitat d'escoltar-me amb el cap fred i fer-me veure les coses com ho havia de fer. És el gran referent que he tingut. Veu l'esport de manera molt diferent de mi, però hem compartit moltes vivències, i la trobaré a faltar ", conclou.