«El patinatge m'ha donat milions de vegades més riures que llàgrimes, i llàgrimes de felicitat»

La veritat és que no m'imaginava que se'n parlés, d'això. Personalment, per a mi, sí que sabia que seria un xoc important, però no pensava que la resta del meu entorn ho trobés una notícia significativa, la veritat. M'ha impactat bastant.

Quan ho va decidir?

En Ricard (Planiol), el nostre entrenador, ens demana sempre a mitja temporada què farem en la següent, perquè s'ha de començar a preparar el nou ball. Habitualment això passava al maig, després de l'Europeu, perquè la temporada culminava a la tardor amb el Mundial. Aquest any, com que els Roller Games són al juliol i tot s'ha escurçat, la pregunta va ser tornant del campionat d'Espanya, el mes de març. Tornant de Madrid cap a casa va ser quan vaig prendre la decisió.

I una conversa amb la seva mare ho va ratificar.

Acabat el campionat d'Espanya em vaig quedar un parell de dies a Madrid amb els meus pares. Va ser en el viatge de tornada, amb ells, quan vam estar parlant de tot això.

Per què ara?

Perquè aquest any hi ha una suma de coses significatives. Fa trenta anys que patino, i el Mundial se celebra a casa, cosa que per a mi era com un somni. Em feia molta il·lusió viure un esdeveniment d'aquest tipus a prop de casa i compartir-lo amb tota aquesta gent que suma tant a la vida. Que el Mundial sigui aquí és molt significatiu. És un final perfecte. Són senyals d'aquelles que el destí et posa a davant i que, per molt costi i per més mal que faci, s'han de veure.

Serà un final perfecte encara que no hi hagi una medalla d'or per al CPA Olot?

I tant! Segur. Òbviament aquesta temporada, esportivament parlant, no és la millor perquè els resultats no són ni els esperats ni els que desitjàvem. Però sí que ha sigut una temporada molt sentida, lluitada, i això per a mi té un valor immens. Com a equip ens hem sobreposat a situacions molt complicades, ens hem unit i hem fet més pinya que mai. Per a mi la temporada és un èxit majúscul. Una medalla fa molta gràcia i és com la cireta del pastís, però tot el treball que hi ha al darrere, i la unió que hem aconseguit, és el veritable èxit de l'any.

Què representa patinar en un Mundial en un Sant Jordi ple?

És un somni. Soc una persona que admiro l'esport en general. L'esport és la meva vida. Tinc edat per haver viscut els Jocs Olímpics de Barcelona, en vaig fer el treball de recerca. Va ser un fet molt important i en certa manera tinc la sensació que viure a casa un esdeveniment d'aquest tipus és com si anés a uns Jocs. Per això em fa tantíssima il·lusió.

Si no hagués patinat, quin altre esport hauria practicat?

N'he fet molts. He practicat l'esquí, futbol, tennis... a mesura que et vas fent gran t'especialitzes més en un, l'hi dediques més hores i arriba un moment en què has de triar.

Més riures que llàgrimes, o més llàgrimes que riures?

Milions de vegades, més riures que llàgrimes. I molts cops, llàgrimes de felicitat.

Té algun ritual abans de patinar en una competició important?

Sí, em cordo diverses vegades els patins. No és un número concret, però sí que me'ls cordo força vegades.

En algun moment d'aquests 30 anys li havia passat pel cap plegar?

No, mai. Durant l'any tens dies de tot, hi ha moments que penses que no podràs amb tot, o que no voldràs, perquè en certa manera has d'escollir moltes vegades el patinatge per davant d'altres coses, però com per a què aquest fet em fes plantejar que voldria plegar, mai m'ha passat.

Són 87 medalles obtingudes en grans campionats. Amb aquest palmarés, deu ser rica!

(Riu) Més que rica, ruca! Mai he guanyat ni un euro amb el patinatge.

Li hauria agradat haver-se pogut dedicar professionalment al patinatge?

Sí, ho he dit més d'una vegada, però no pel fet d'emportar-me un sou o per endur-me un premi econòmic. Com que no ho he viscut mai, això ni m'ha importat ni tan sols se m'ha passat pel cap. El que m'hauria agradat, com que m'encanta l'esport, és poder tenir el privilegi de ser una esportista d'elit, poder-me entrenar en un CAR, que pel tema dels estudis es tingués en compte això... Conec jugadors de l'Olot de futbol que al matí es dediquen a entrenar, després van al físio, després a fer no sé què... tenir aquest tipus de vida d'esportista d'elit sí que m'hauria agradat moltíssim. Això no ho hem pogut fer cap patinadora. Nosaltres paguem per entrenar. Jo pago la quota com qualsevol altra patinadora del club.

I com es pot canviar això? Com pot el patinatge tenir més reconeixement?

Jo penso que hem avançat bastant. No és el mateix esport de quan vam començar l'any 2000. El sol fet que vostè i jo estiguem tenint aquesta conversa ara ja vol dir alguna cosa. No som esportistes d'elit i encara no estem a les llistes del BOE, però sí a les de la Generalitat com a esportistes d'alt rendiment. Ja és alguna cosa, hem fet un pas més. Tant de bo a la llarga es pugui tractar qualsevol esportista, de qualsevol disciplina, de la mateixa manera. Que no hi hagi diferències ni per tipus d'esport ni per sexe.

Com li agradaria que se la recordés en el patinatge?

Com jo ho he viscut. Com una persona molt apassionada que ha tingut la sort de viure el que més li ha agradat d'una manera tan bonica i tan intensa.

Seguirà vinculada al CPA Olot?

Segurament. És difícil dir-ho ara, estem a final de temporada, i encara s'ha de plantejar la que ve, però si ells volen comptar amb mi segur que sí. I si no, estaré com aficionada a la grada. Ara estic portant l'equip juvenil, com a entrenadora, que és el que nodreix la nostra pedrera. Si el club creu que puc seguir, allà estaré.

Què li pregunten les nenes de la base?

En la part tècnica intentes aportar-los tota l'experiència que tu has pogut adquirir i donar-los la millor base possible perquè millorin i se sentin còmodes a l'hora de patinar i executar el ball. En la part personal, jo sempre he dit que soc molt exigent amb mi mateixa i, per tant, també ho soc amb els altres. Però l'equilibri, a la vida, és molt important i miro de donar un 50-50% entre exigència però també estima, motivació i de fer que se sentin valentes. Estàs tractant amb adolescents i és molt important la part psicològica. Moltes vegades més que la física o la tècnica. Si se senten valentes, segur que aconseguirant tot allò que es proposin.

S'hi veu reflectida?

Sí. Tampoc és que recordi especialment com vaig anar vivint la meva evolució al club i en el patinatge, però sí que em sento reflectida en aquella il·lusió que tenen. Quan arrenca una temporada, quan arriba un campionat, quan es prepara un disc nou... hi ha aquella emoció de voler saber com serà, de veure-ho acabat.

S'imagina el primer dia després del Sant Jordi?

No, i em preocupa bastant. Hi he pensat, i em preocupa per a mi mateixa i pels del meu voltant perquè aguantar-me pot ser complicat. Espero que no sigui passar la porta del Sant Jordi i que s'acabi tot allà.

Hauria fet alguna cosa diferent en la seva carrera?

No. Sempre ho he fet tot amb el cor. M'hauré equivocat milions de vegades i he hagut de rectificar. Tinc molts defectes i, per tant, em canviaria moltes coses de mi mateixa, però tampoc veig que m'aporti res pensar què faria diferent.

D'aquella noia que va començar el 2000 amb els grups de xou, què en queda avui?

Suposo que ara he après a dosificar les coses. Soc una persona molt intensa i en aquells moments potser no filtrava tant i era més radical amb les coses. A vegades no tenia tant de fre. Amb els anys he aprés a frenar i a comptar fins a deu o fins a cent. Per la resta soc la mateixa persona. Molt passional, molt idealista, intentant viure al màxim, gaudint al màxim.

Què representa Ricard Planiol en la seva carrera?

Per a mi és com un germà. És un dels pilars de la meva vida. Amb ell i l'Esther Fàbrega (expatinadora i ara entrenadora del CPA Olot) hi he compartit els millors moments de la meva vida fins avui. El patinatge ha sigut una forma de vida i molts cops, la màxima font d'aprenentatge.

Hi ha hagut en aquests 30 anys patinant algun rival que li hagi cridat més l'atenció?

La veritat és que no. Nosaltres, les nostres pròpies dificultats, són les que moltes vegades et costen més. Sempre hem volgut apujar el nivell, innovar... i sovint tu mateix et crees pors i dubtes. Jo, sincerament, mai he viscut el patinatge com una competició on he de superar ningú. Ho he fet pensant en sortir a la pista a donar-ho tot. Mai he tingut la sensació d'haver de superar res ni ningú més que les nostres pors.