El mes passat una de les millors jugadores espanyoles de rugbi va declarar que abandonava l'esport d'elit. Nascuda a Manlleu, Eli Martínez penjava les botes després d'una dècada fent placatges o anotant punts. «Deixo la selecció». No obstant, la seva idea era una altra, ja que «volia posar el punt i final la temporada vinent després dels Jocs Olímipcs de Tòquio». Una retirada que s'ha escurçat un any per què la selecció espanyola de Rugbi 7 va caure en la fase preolímpica.

Eli Martínez va començar a jugar a rugbi «amb divuit anys amb l'equip de la Universitat de Vic», afirma la jugadora que es va engrescar a provar aquest esport. En poc temps va quedar encantada. Dos anys després de la seva decisió per iniciar-se en aquest món, va veure com algunes de les seves companyes d'equip anaven a parar al GEIEG. «Vaig fer com elles. Em vaig apuntar allà, simplement perquè em venia de gust», apunta.

Un atreviment del que mai no se'n penedirà. «Jugar al GEIEG és com jugar amb la meva família. Hem fet un grup d'amigues i companyes increïble», explica Martínez, que amb l'entitat grupista va aconseguir disputar la primera divisió del rugbi nacional, la Divisió d'Honor Femenina. Però no tot ha sigut un camí de roses per a l'osonenca. «Em vaig trencar el menisc en el Campionat d'Europa de Rugbi 7 en l'estiu del 2015». Tot i la greu lesió va continuar disputant partits amb molèsties fins que el seu genoll va dir prou. «Vaig decidir operar-me al setembre. La lesió s'havia agreujat. L'operació va anar bé, però em em van fer-me plantejar deixar el rugbi».

Però els cops durs no acabarien aquí. Durant l'any d'absència degut a aquesta lesió el GEIEG va descendir de Primera Divisió. Això feia que l'equip gironí deixava de jugar contra les millors plantilles nacionals a fer-ho a escala catalana. «Va ser molt dur. Vaig patir molta impotència pel simple fet de no poder ajudar les meves companyes en els partits. No podia aportar res ni sumar sobre els terrenys de joc», recorda, Martínez que ha compaginat el rugbi 7 amb el rugbi 15. Dues modalitats d'aquest esport que «no podria dir quin m'agrada més. En el 7 el joc és més ràpid, i en el 15 necessites l'ajuda de les teves companyes per avançar», defineix.

A part de jugar per l'equip gironí, Eli Martínez ha tingut temps d'absentar-s'hi durant una temporada per provar sort a Anglaterra. Exactament amb el Richmond. «Vaig anar allà amb la idea d'estar fora només un any. Ho vaig fer perquè volia aprendre anglès», recorda. I afegeix: «Allà el rugbi és completament diferent. Hi havia molt de nivell, érem tres equips entrenant a l'hora». Una experiència, però, que és un pèl agredolça. «Allà la gent és molt tancada. Són molt seus. Tenia ganes de tornar i poder compartir moments amb les meves amigues. Allà no em sentia com a casa».

Ara i després de deu anys vestint la samarreta de la selecció espanyola, la jugadora vol encetar nous reptes personals. «Vull enfocar la meva vida des d'un altre punt de vista», apunta la jugadora que realitzarà les tasques d'àrbitre en aquest esport. Però no només això farà que el seu lligam amb el rugbi continuï. «Seguiré vestint la samarreta del GEIEG». Amb l'equip grupista, Eli Martínez intentarà aconseguir l'anhelat ascens a Primera Divisió. Aquella categoria que li va ser arrabassada quan va patir la lesió de genoll. «Ho vull assolir per les meves companyes. Per les veteranes perquè ho tornin a gaudir i per les més joves perquè puguin experimentar el que és jugar contra equips de tot Espanya».