«Fontajau: Messi ve a jugar amb el Girona, Sonja Petrovic és molt, molt i molt bona»

Sí. Jo ahir (dimarts) no em vaig adormir d'hora, eh? Al final tornes a començar amb gent nova, persones noves, i això sempre és un moment de novetat i coneixement. I també és un moment de retrobament, tenia moltes ganes de tornar a estar amb l'Helena (Oma), la Rosó (Buch), la gent de l' staff, la María Araújo...

Minuts després de guanyar la Lliga el curs passat ja pregonava que seguiria a l'Uni. Es va precipitar?

No, ja havia renovat de feia temps, tots ho teníem clar. Jo no prenc mai decisions precipitades ni impulsives, al contrari, peco de pensar massa les coses. No havia firmat, de fet, crec que encara tampoc ho hem fet, però simplement veient que jo tenia clar que sí, i el club també, doncs seguia jugant a l'Uni. A mi m'agrada anar firmant d'any en any perquè penso que si totes les parts volem continuar, mai hi haurà cap problema. El que no em vull trobar és que ells no em vulguin i m'hagi de quedar aquí per collons, o que jo no vulgui i hagi de fer una cosa que no vull.

On guarda les famoses dotze medalles que ha guanyat amb la selecció?

La d'aquest estiu deu estar en alguna caixa, dins d'alguna bossa, perquè estic fent mudança per tornar-me a instal·lar a Girona. La tornaré a posar al fruiter, segurament. Les medalles són un objecte superabsurd perquè en realitat no en fas res, no serveixen per a res. Excepte els tres o quatre primers dies, quan les guanyes, que sí que estàs una mica com en Gollum d'El Senyor dels anells, en to de «mi tesoro, mi tesoro», i perquè la gent la vol veure i la vas ensenyant, com si la presentessis en societat. I després d'això, res. L'any passat el bronze del Mundial el vaig tenir al fruiter, aquí al pis de Girona, i ara aquesta no sé on la col·locaré. Estarà per allà. M'agrada veure-les de tant en tant, però el que li deia, les medalles no serveixen per a res.

Amb l'or a l'Europeu d'aquest estiu té més medalles (12) que Pau Gasol. Ho tenia calculat?

Hi he pensat perquè m'ho recorden contínuament els periodistes i la gent del bàsquet, sempre pendents de números i de rècords. M'ho han dit molt, és veritat. En Pau Gasol és un gran jugador, però potser ja n'hi ha prou de comparar-m'hi. Ell és ell, és un espectacle, i jo soc jo, i també soc una gran esportista. Què vol dir que tingui més medalles que Pau Gasol? Que estic per sobre del bé i del mal? No vol dir res. És absurd. Els anys que fa que ell és a l'NBA jo no els he fet, i les Eurolligues que he guanyat jo, ell potser no les hauria guanyat.

Fuig dels focus mediàtics?

Ha sigut un estiu dur, per mi. Ser la capitana de la selecció espanyola et posa, vulguis o no, molt davant dels focus. Hi ha una part que ja m'agrada, comunicar, parlar amb vostès, explicar coses... però aquest estiu n'he quedat una mica farta. Al final la sensació era que no tenia ni temps per fer les meves coses. Pensava «I les meves vacances?». No tant per les vacances en si, sinó per poder trobar la claredat mental que necessito per afrontar una nova temporada, que serà molt exigent, amb l'Eurolliga i lluitant per retenir el títol de Lliga. Jo necessito estar bé, sap? He fet coses que m'han encantat, que són guais, però també és esgotador, perquè estàs al servei del bàsquet.

Va acabar tenint temps per marxar amb la furgoneta a perdre's i desconnectar?

La furgoneta és el meu medi de transport. Excepte quatre o cinc dies que he estat al Pirineu, fent càmping salvatge, aquest estiu he canviat les muntanyes pel mar. A mi la muntanya és el que em neteja més de tot, però si vas al mar amb un veler també funciona, perquè no et trobes a ningú, estàs sol i fas el que vols. Vaig estar per Eivissa i Formentera, amb una travessia complicada, amb moltes onades, que va ser tota una experiència. No era anar en un creuer de luxe amb un daikiri, anava a aprendre a fer nusos i a acostar-me al món de la nàutica. No tenia cobertura i això m'ha sanejat. No hi era per ningú.

També ha tingut temps per anar als EUA. Que hi va fer?

Hi vaig anar a jugar un partit de bàsquet. Allà els americans, que són com són, tenen un magnat que ha organitzat una mena de petits Jocs Olímpics, els Aurora Games, per a dones. Va escollir sis disciplines i jugàvem EUA contra la resta del món. Era fer un parell d'entrenaments i disputar el partit. No eren seleccions reals, no vaig jugar contra la Taurasi. Jo vaig fer d'entrenadora-jugadora, va ser molt guai i vam guanyar. Em van dir que seria a Nova York, però al final era a Albany, a tres hores. Sap que va ser el més heavy? Que vaig pensar, «que fort, ara creuo el món per anar a jugar un partit, i torno». I ben pagat, com si fos d'un nivell peculiar.

Per què no té xarxes socials? Tarantino diu que viuria en qualsevol època sense mòbil...

Seria meravellós, la veritat. A veure si aquest vespre (dimecres) la puc anar a veure la nova d'en Tarantino, que encara no ho he fet, i se'm passarà. Està clar que hi ha coses superbones a les xarxes socials però perds massa el temps. És realment una opció volguda, al final només tinc Instagram i alguna foto penjo, més que res, quan estic a la selecció. Vaig obrir el compte quan vaig anar als últims Jocs, pensant «ara la gent es relaciona així i com que vaig a un lloc amb persones de tot el món, alguna cosa he de fer». Tinc moltes coses a dir, però també penso que què li importa a la gent el que jo pugui opinar. No sé ben bé sobre què haig de parlar, si ho haig de fer cada dia, o de tant en tant... a mi em passen moltes coses i si hagués d'estar constantment compartint el que penso per dintre, seria un embolic i un maldecap. I va arribar un moment que vaig dir passo, perquè encara que no pengés res, només d'obrir Instagram m'assabentava de coses que no volia saber, encara que fossin amics meus.

Quin és el primer consell que dona a una nena que vol jugar a bàsquet?

Que hi vagin a fons. Que no es quedin a mitges. Avui en dia hi ha tantes coses, que la gent està una mica per tot i per res, en realitat. Que si juguen a bàsquet hi vagin a mort. La nostra generació no tenia res més, anaves a l'escola i a la tarda a entrenar i fer els deures, això era la teva vida i la vivies amb intensitat. Ara sí que veig que hi ha tant per fer que les energies no sempre estant a punt.

Si no hagués jugat a bàsquet, què hauria fet?

A mi m'hauria encantat ser actriu de teatre. Aquell moment, quan s'acaba l'obra, que els actors es donen les mans, saluden al públic, i fan un saltironet per marxar i tornar, em sembla màgic.

Ser jugadora de bàsquet d'elit no té un punt d'actriu?

Sí, però jo no transmeto ni faig pensar la gent. Qui diu actriu de teatre diu escriptora o músic. M'hauria encantat viure del món de la cultura. Jo vaig estudiar Educació Social i tenia el món molt diferenciat entre el món de la pilota i el de la cultura. El culte al cos m'agrada, però també m'interessa la part intel·lectual. Jugar a bàsquet és molt efímer, fas una cistella, fantàstic; guanyes, bé, però ja està. No construeixes res. Que tu escoltant una cançó, llegint un llibre, veient una obra o una pel·lícula, després generis una consciència, ho trobo brutal. Ja ho sé que l'esport és també cultura i genera emocions, però és diferent.

És impossible repetir els èxits de la temporada passada?

El meu any 2019 ha sigut l'hòstia. Igualar-ho serà complicat. Però també va ser una temporada superdura l'anterior. Amb moltes lesions, canvis de jugadores, i que semblava que no acabaríem guanyant cap títol. Aquest any el que espero és que l'Eurolliga no ens passi gaire factura. No ho dic pels desplaçaments, perquè al final el ritme és el mateix que a l'Eurocup, sinó perquè fins ara a Europa solíem guanyar, i aquesta vegada potser perdrem. Ens cauran derrotes, sobretot a fora, i això ho has de saber gestionar mentalment. El que espero és que Fontajau mantingui el clima del curs passat i que a casa poguem rascar algun triomf.

Tornar a jugar l'Eurolliga és la gran motivació del curs?

Espero que per mi i per totes. Jo l'he jugada potser quinze anys i espero que la resta de jugadores estiguin endollades perquè no passa cada dia. Per Araújo serà el primer cop, per la Rosó i l'Helena, també... tenim bastantes jugadores que són verges en aquesta competició i espero que elles ho valorin. L'Eurolliga és la meva competició, la que més m'agrada, perquè t'enfrontes a les millors jugadores. És una competició atractiva, dura però neta. La gent sap de què va. A veure com acabem conformant l'equip. Jo estic bastant expectant... de fet, no sé si em vol preguntar per Sonja Petrovic?

Ara ho hauria fet.

Doncs ja en parlo jo, sisplau. Fontajau: ve Messi a jugar amb el Girona. M'entenen? No sé com estarà, però aquesta noia és molt i molt i molt bona. Molt bona. La globalitat que té aquesta dona en l'àmbit de bàsquet és al·lucinant.

Li posa molta pressió a la seva amiga Petrovic...

És igual. Si és la Sonja Petrovic és perquè la pressió la porta bé. Per això és una gran jugadora. És increïble que aquesta noia vingui aquí, no s'ho poden ni imaginar. Tenir l'oportunitat de gaudir de Sonja Petrovic és màgic i per mi personalment tornar a jugar amb ella, tenir una tia d'aquest calibre al meu costat, em sembla fantàstic. M'inflaré a assistències.

Què li ha donat Girona a Laia Palau?

Una oportunitat de tornar a enganxar-me a un projecte. Estic molt contenta de com va anar. Quan vaig venir aquí, jo era de guanyar títols. I després de la Copa de la Reina, estava molt fotuda perquè vaig pensar que ja estava, que la Lliga no la guanyaríem. I em sabia greu. Primer perquè normalment guanyo, sabent que això és un esport i que Salamanca és un grandíssim rival. Poder créixer amb l'Uni és guai. M'agrada construir coses. Potser em vaig equivocar i m'hauria d'haver fet arquitecte.

Miri, potser no fa pensar la gent però construeix coses. A Girona, un club de bàsquet femení cada vegada més gran.

Quan parlo de construir ja vull dir això, del que més orgullosa estic és de la grada. De la resposta social. Al final si tota aquesta gent ha vingut i s'hi ha enganxat és perquè ha sentit alguna cosa. Això vol dir que l'equip transmet i que realment generes emocions. Fas una cosa que a la gent li agrada. A Girona la gent és més aviat seriosa i jo he vist a Fontajau aficionats molt desfassats.

Quines dones han sigut el seu referent?

Una la meva mare. No cal que ningú faci res extraordinari per ser el teu referent. Ella és una persona molt potent. I també Encarnación Hernández, La niña del gancho, que té al darrere una història molt guai. Té 102 anys i és una de les pioneres del bàsquet. És de les primeres que va practicar aquest esport a Espanya. Està viva i té el cap molt clar, i viu amb una intensitat que em fa flipar. Ens anem trobant, parlem... ha aparescut fa poc a la meva vida, però també és un referent.

Podria viure sense bàsquet?

Espero que sí, perquè si no... també tinc molt clar que al final la gent que s'ha estimat una mica el bàsquet és molt freaky d'això. Tinc molt bàsquet dins, em toca molt, però tinc també ganes de fer coses diferents, tota la meva vida he fet això. D'alguna manera hi tornaré, al bàsquet, perquè en sé i m'atrau, però no sé com portaré això d'estar a la grada.

Sense què no podria viure?

Sense els meus amics... (pensa). Anava a dir també sense els llibres. Últimament llegeixo menys, perquè això de les sèries és un problema. Haig d'admetre que aquest estiu no he llegit gaire res. I he sigut molt lectora. Als viatges aquest any intentaré llegir més però també hauria d'estudiar per treure'm el títol d'entrenadora. Ho tinc pendent i ho haig de fer.