Marta Xargay comença avui la pretemporada amb el Dinamo de Kursk. Ahir va marxar de casa, de Girona, per agafar un vol fins a Moscou abans d'enllestir amb tren els pocs més de 450 quilòmetres que hi ha entre la capital russa i la ciutat on exercirà, i gaudirà, per segon any consecutiu de la seva professió: el bàsquet. «No, no, el bàsquet no em cansa mai; sí que és un no parar però al final això és el que m'agrada i disfruto molt fent el que faig», diu somrient Marta Xargay, que el passat juliol va enlluernar amb el seu joc en l'Europeu -inclosa en el millor cinc del torneig i un nou Or per a la seva col·lecció de set medalles en grans cites internacionals- i va tancar una temporada, la seva primera al Dinamo de Kursk, marcada pel procés d'adaptació a les diferències entre viure en una gran capital europea, Praga, o en la Rússia que hi ha més enllà de les grans avingudes de Moscou i Sant Petersburg.

Al darrere l'Or en l'Europeu, i la primera experiència a Rússia amb la derrota a la final de l'Eurolliga; al davant una nova temporada al Dinamo de Kursk, amb nou entrenador (Roberto Iñíguez) i, segurament, un paper més protagonista pels canvis a la plantilla, i les expectatives d'un nou estiu «ocupat» pel gran caramel que representa Tòquio, en el que serien els seus segons Jocs Olímpics després de la plata de Rio. La lògica diria que Xargay hauria d'haver aprofitat aquest parell de mesos, no tots els estius ha tingut aquest descans per descansar i carregar piles. Ho ha fet, però sense acabar de deixar mai de marge el bàsquet. «Després de l'Europeu sí que vaig tenir un parell de setmanes de desconnexió, en les que no vaig fer res, però després és necessari entrenar i, de mica en mica, vas tornant a la rutina, perquè està aturada tot l'estiu no seria bo i també és el moment de seguir aprenent i millorant detalls», diu la base gironina, que al desembre farà 29 anys, i que en la darrera part de l'estiu s'ha estat entrenant a les instal·lacions del GEiEG de Sant Narcís amb l'ajuda del preparador físic Jesús Escosa, amb molta experiència en el bàsquet d'elit i actualment Secretari Tècnic del Bàsquet Girona, i la companyia d'una de les, indiscutiblement, millors jugadores del món: Breanna Stewart.

Companya seva la temporada passada al Dinamo de Kusk, Stewart va ser l'MVP de la Lliga nord-americana (WNBA) del 2018 i també MVP del Mundial d'aquell any a Tenerife, on el dream team que ella liderava va guanyar, com no podia ser d'una altra manera, i es va fer amb l'or. Stewart es va lesionar de gravetat, trencament del taló d'Aquil·les, en el partit decisiu de l'Eurolliga que el Kursk va perdre contra l'Ekaterinburg a la Final Four de Sopron. «Mai sabrem el que hauria passat si ella no s'hagués lesionat, però està clar que perdre una jugadora tan important només de començar el partit va marcar la final...», explica Xargay sobre la lesió d'una Stewart que, de moment, després de cinc mesos de recuperació, encara no té definit quan, i amb quin equip, tornarà a jugar en una temporada en què, als Estats Units, tenen clar que la talentosa jugadora formada a la Universitat de Connecticut acabarà guanyant el seu segon or olímpic a Tòquio.

Al GEiEG, sobre el parquet d'un Lluís Bachs on el bàsquet ha compartit moltes hores de protagonisme amb l'handbol i l'hoquei patins des de fa dècades, Breanna Stewart fa exercicis de tir i avança en la seva recuperació mentre Xargay és conscient que, des d'avui mateix, Roberto Íñiguez serà exigent amb una jugadora que afronta sempre de cara els nous reptes que el bàsquet li ha anat posant per davant. Com quan, sent poc més que una adolescent, va de deixar el confort de Girona per fer-se gran a Salamanca; o com, sis anys més tard, va canviar la zona de confort en què s'havia convertit el Perfumerías Avenida i va fitxar pel llavors campió de l'Eurolliga, el Praga, amb estrelles com Laia Palau, Sonja Petrovic o Candicee Dupree; o, quan ja havia convertit Praga en casa seva, va marxar l'any passat a Kursk, ciutat amb molta menys vida fora del bàsquet que la capital txeca, i on companyes, i amigues, com Petrovic o Stewart acaparaven protagonisme i la majoria d'opcions d'atac. En l'Europeu, amb el mateix entrenador que tenia el curs passat a Kursk (Lucas Mondelo) però amb molta més responsabilitat, Xargay va fer el pas endavant de liderar una selecció espanyola que no podia comptar amb Alba Torrens.

«És una manera de continuar creixent, crec que estic contenta i, al mateix temps tranquil·la, que vaig saber fer el pas endavant en l'Europeu; cada equip és diferent i ara quan comencem a entrenar a Kursk veurem quin rol tinc, però està clar que sí que m'agradaria tenir més protagonisme que l'any passat», analitza Xargay, conscient que, en el seu segon any a Rússia, el Dinamo de Kursk no comptarà amb una plantilla tan llarga com la temporada passada, quan les estrangeres s'havien de rotar a la Lliga russa (només en poden jugar quatre). Ja no hi seran dues estrelles de primer nivell, com el fitxatge de l'Uni Sonja Petrovic i l'ara lesionada i companya seva als entrenaments al GEiEG Breanna Stewart, però en el seu lloc han arribat noms com DeWanna Bonner, Nika Baric o Astou Ndour.

«La meva mentalitat és guanyar i ajudar l'equip en el que em toqui», diu Xargay, que no ha treballat mai amb Roberto Íñiguez, artífex del primer títol de Lliga de l'Uni de l'any 2015, que ha canviat la banqueta del Sopron hongarès per la del Dinamo de Kursk. «Tothom m'ha parlat molt bé d'ell, séque és un entrenador canyero, dels que et fan suar, i tinc moltes ganes de treballar amb ell perquè ha fet créixer a totes les jugadores que ha tingut», explica Xargay, que sap que, per pressupost, l'Ekaterinburg tornarà a ser el gran rival d'una temporada en què, això sí, podrà trepitjar un altre cop Fontajau. «Jugarem contra l'Uni al novembre i en tinc ganes, perquè les últimes vegades que he vingut no van anar bé, i perquè l'ambient a Fontajau ha canviat i ara hi ha més gent als partits i a Girona la gent ha agafat més consciència de la importància de tenir un equip com l'Uni», explica Xargay, que, per Sant Jordi del 2015 va perdre la Lliga contra l'Uni a Fontajau i la temporada següent hi va caure jugant amb el Praga en l'Eurolliga. «Aquest cop serà diferent, em sap greu per l'Èric (Surís)», diu referint-se al seu cunyat i entrenador de l'Spar Citylift Girona.

Tornar a Girona, on també es retrobarà amb Sonja Petrovic, a qui l'uneix una bona amistat després de coincidir tant a Praga com a Kursk -«m'agrada molt que estigui vivint a la meva ciutat, tot i que jugar contra ella no m'agrada perqués és molt complicat guanyar-la»-, serà un dels al·licients de la temporada per a Xargay, que tampoc amaga que els Jocs Olímpics de Tòquio són una altra gran motivació per encarar l'any. «És un repte, hem de jugar el preolímpic i espero tornar a viure una experiència com la de Rio», assegura Xargay, que no té cap dubte que, en el repte olímpic, l'acompanyarà Laia Palau als seus 40 anys: «És clar que aguantarà, més li val...». Això sí, tot i que no es cansa mai del bàsquet, Marta Xargay no es veu imitant la seva companya d'habitació en les concentracions de la selecció i jugant fins als 40 anys. «Això sí que no ho crec...»