Va tancar la seva tercera temporada entrenant l'Spar Citylift Girona guanyant la Lliga. No va tenir la temptació de marxar aprofitant el moment de l'èxit?

Sempre penses en el que faràs amb el teu futur, però, en aquest cas, ens havíem emplaçat amb el club a parlar a final de temporada a veure quines sensacions teníem les dues parts sobre el projecte, les jugadores que continuaven, el que havíem aconseguit...

I què es van dir?

La valoració va ser que tant el club com jo crèiem que valia la pena continuar, perquè les coses s'estaven fent bé i que la il·lusió per continuar creixent segueix intacte. El dia que falti la il·lusió aen l'àmbit personal meu o de sensacions amb l'equip, llavors serà el dia de replantejar-ho. Però, ara mateix, després de com vam acabar la passada temporada, els meus nivells d'il·lusió estan molt amunt.

Il·lusió sí, però, així entre nosaltres, ja sap que un tècnic que ha guanyat la Lliga espanyola guanyaria molts més diners a Rússia o Turquia dels que mai cobrarà a Girona?

(Somriu). Sí. Segurament això és una realitat, però també hi ha més coses a analitzar i a posar a la balança i comprovar que es compta amb tu per tirar endavant un projecte et fa sentir valorat més enllà dels diners.

Valorat, però en la primera jornada d'Eurolliga juguen contra Fenerbahçe que entrena Víctor Lapeña, fa dos anys al Mann-Filter de Saragossa. I les dues nòmines...

Segurament són ben diferents. Tampoc ho puc saber. Però el mateix símil el podríem fer amb el 95% de les plantilles que ens trobarem a l'Eurolliga que multipliquen per bastant el que pot costar la nostra plantilla. No m'he parat molt a pensar en els diners, però una part important de la grandesa del que estem fent a l'Uni és que en molts aspectes estem competint contra rivals que tenen unes possibilitats econòmiques molt desproporcionades comparades amb les nostres.

Però els altres clubs diran «Girona ha fitxat Sonja Petrovic».

Sí. Però és que la Sonja fitxa per nosaltres amb unes condicions determinades. I és un fitxatge que ens hem treballat molt. Al final, moltes de les jugadores que tenim, no només la Sonja, són jugadores que ja han viscut moltes experiències en l'àmbit professional i ara tenen clar que estar a Girona els compensa en l'àmbit esportiu, social i personal.

Amb tres temporades d'experiència, una Lliga i unes quantes finals en el camí, amb què ha canviat Èric Surís des que va arribar a la banqueta de l'Spar Citylift Girona?

En el dia a dia, en la gestió del grup i en aspectes tàctics, no pots mai deixar d'aprendre. I no és que ho hagi de fer jo perquè soc, entre cometes, un entrenador de joc de trenta i tants anys, sinó que ho ha de fer qualsevol entrenador encara que tingui 50 o 60 anys. El bàsquet evoluciona, els rivals canvien, les plantilles també... Tu pots tenir la teva idea de bàsquet, però si tu tens un equip amb 7 jugadores molt agressives, jugues d'una manera; i si en tens 7 molt interiors o 7 de molt baixetes, ho fas de manera diferent.

El primer any, Noe Jordana i després arriben Núria Martínez, Laia Palau i ara Sonja Petrovic. Com gestiona un entrenador, com ha dit entre cometes jove, trobar-se dirigint a tanta veterana de renom?

Amb naturalitat i sent com ets. No crec que un entrenador hagi de falsejar res i fer veure el que no és. Actuar amb transparència i dir honestament a les jugadores el que esperes d'elles. El màxim rendiment de les jugadores s'ha d'aconseguir des de la sensació de sentir-se còmodes dins i fora de la pista i, a partir d'aquí, ja arribar l'exigència amb el treball i amb els reptes de l'equip.

I totes ho entenen igual?

El més important és fitxar bona gent. En els casos de la Núria o de la Laia, o de la Sonja amb qui he parlat molt, són gent intel·ligent que venen aquí sent conscients d'on van i que saben com funciona el món del bàsquet. Un altre tema seria que tu no t'asseguressis de fitxar bona gent, llavors sí que ja seria més problemàtic. Però amb Pere (Puig, director esportiu) això sempre ho tenim molt amb compte.

La transformació de l'equip que, condicionat per les baixes, va guanyar la Lliga defensant més que fent punts és del que es pot sentir més orgullós de la temporada passada?

Segurament del que ens podem sentir més orgullosos és que el grup humà no s'enfonsés davant de problemes i que l'equip fos capaç de fer pinya i tirar endavant. Això va passar diferents cops per diferents motius amb lesions de llarga durada com la de la Bea (Sànchez), la marxa inesperada de la Shay (Murphy), les lesions de la Nadia (Colhado) i la Julia (Reisingerova)... Estic orgullós de com ens vam saber recompondre, també amb l'encert des de la direcció esportiva amb fitxatges com el de la Gabby (Williams) perquè sense matèria primera poc pots fer com a entrenador. Peró, sí, clar que estic orgullós de com ens vam saber mantenir i canviar la nostra manera de jugar per arribar fins al final.

I arriben al primer partit de la final i guanyen a la pista de l'Avenida defensant, recuperant pilotes, sent agressives...

No es comptava amb què poguéssim guanyar, però vam parlar del partit que volíem fer. Un partit molt valent, agressiu, sortint a mossegar... I ho vam aconseguir portar a la pista, però també és veritat que sense cap pressió perquè en aquell moment l'Avenida era molt i molt favorit. Però, repeteixo, estic convençut que la unió que ens va donar haver patit tots els problemes que vam tenir va fer que aconseguíssim canviar el perfil de l'equip i jugar com ho vam fer aquell dia a Salamanca.

L'esport és injust perquè els resultats manen i, per tant, sap que si no s'hagués guanyat la Lliga s'hauria parlat menys de com havia treballat l'equip durant la temporada, el canvi de perfil, dels mèrits de les remuntades a Europa...

Sí. Ho sé. Penso que la temporada passada, un cop analitzada amb fredor, ja era un èxit abans de la final de Lliga. Haver arribat a les semifinals europees i tot el trajecte que vam fer en les eliminatòries, recordo uns setzens de final molt durs contra Moscou amb problemes de lesions i ja jugant aquí sense la Shay, el paper contra el Lió i el Montpeller. El títol de Lliga va ser la cirereta i fa que des de fora es valori més el que vam fer, però els entrenadors ens hem de sentir orgullosos del trajecte.

Per a Èric Surís, personalment, el títol de Lliga va ser un alliberament després de les finals perdudes contra Avenida?

No. La paraula no és alliberament. Està clar que avui en dia, en la societat i en l'esport, hi ha molta pressa per guanyar i si no cal cremar-ho. Però al final la nostra realitat és que el projecte creixia any rere any i que cada temporada l'equip millorava, estava a prop de guanyar encara que perdés en les finals. Més que un alliberament crec que va ser un premi a la feina.

Recordo que, abans de jugar a Montpeller, deia que la «victòria més gran» era l'ambient de Fontajau. Girona valora cada cop més el que està fent l'Uni?

Jo crec que sí. I en puc parlar en primera persona pel que fa a les tres últimes temporades perquè des del primer any a com vam acabar la temporada passada hi ha un abisme pel que fa a gent al pavelló i a l'actitud d'aquesta gent. No és vendre el producte, és simplement venir aquí i veure com la gent va gaudir amb les eliminatòries europees o com vam acabar la temporada posant més de 4.000 persones al pavelló.

Ja, però l'esport té poca memòria i des de fora ara es voldrà veure com l'equip que ha fitxat Petrovic i Sykes guanya partits, títols, juga un bon bàsquet...

De moment, la Sonja i la Britnney no hi són i la realitat és que estem en la tercera setmana de la pretemporada amb una lesió important com la de la Núria (Martínez). Estem treballant molt bé i vam fer un partit molt complet a la pista del Cadí, però no podem començar a fer ciència-ficció i dir que 2 i 2 fan 4 i 4 més, 8 i que amb les jugadores que tenim guanyarem tots els títols. Hem d'anar pas a pas.

Sobretot a l'Eurolliga...

Sí. Abans fèiem una comparació amb Fenerbahçe amb qui jugarem a la primera jornada i que és un equip històric d'Europa amb molts títols i jugadores com Iagupova o Anna Cruz; però també hi ha el cas del Botas, un equip que ha de jugar la prèvia, i que ha fitxat una jugadora d'un catxet altíssim com Temi Fagbenle; el Kursk de la Marta (Xargay), el Schio amb Gruda, el Sopron que ha jugat les dues últimes finals a quatre; el Montpeller que ens van fitxar la Gabby Williams, el Lió amb les de l'any passat més Ciak o Johannes... L'Eurolliga serà molt complicada i la gent ens ha de venir a donar suport i a gaudir de grans partits.