Instal·lada al CAR de Madrid, on s'entrena amb l'equip espanyol de gimnàstica artística i cursa segon de Batxillerat, abans de llançar-se a estudiar ADE, Marina González sap que té per davant els mesos més transcendentals de la seva vida. Al desembre farà 17 anys, i ara que fa més d'una dècada que es dedica a la gimnàstica, un esport que va descobrir veient per televisió la competició dels Jocs de Pequín de 2008 amb el seu avi quan tot just era una nena, ja n'està recollint els fruits. Aquest any, per exemple, ha sigut subcampiona d'Espanya individual i

campiona de la Lliga Iberdrola per equips amb el Salt Gimnàstic Club. I el cap de setmana passat, amb una gran posada en escena al Mundial de Stuttgart, on va fer l'exercici de terra, el que la fa sentir més còmoda, va ser partícip de l'èxit de la selecció espanyola, que amb un dotzè lloc es va classificar per als Jocs Olímpics de l'any que ve. «Espanya ja està classificada i podrà portar-hi quatre gimnastes. Les places encara no tenen nom. Els seleccionadors agafaran les gimnastes que estiguin millor», explica des de Madrid. I ella, que al desembre farà 17 anys, vol ser una d'aquestes.

«Soc una nena de Malgrat que viu a Madrid per estudiar i entrenar gimnàstica», es presenta, modesta. El seu primer club va ser el Mataró «però de seguida em vaig passar al Salt perquè les instal·lacions eren millors i era l'opció més bona per seguir-me formant». Ja en fa una dècada, d'això, d'uns temps en què també va deixar l'escola del poble per venir a Girona i així estar més a prop de les instal·lacions d'entrenament. Marina González se sent una saltenca més: «És el club que em representa, la meva segona família. Des de ben petita que hi he entrenat, m'hi he format i he crescut com a persona i gimnasta». L'entitat fundada per Montse Hugas està celebrant aquest 2019 el 40è aniversari i és a les portes de poder-lo culminar amb un èxit rotund, dels pocs que li falten, com seria tenir representació en uns Jocs. No ho va aconseguir Clàudia Vila, tampoc Nora Fernández, que fa unes setmanes va anunciar la retirada, però és un repte que Marina González té a l'abast. Ella i qui sap també si Laura Bechdejú, una altra gimnasta del club, en òrbita de la selecció, que es va perdre el Mundial per lesió.

Un esport sacrificat

«M'aixeco a 2/4 de 8, tinc classe de les 8 fins a les 10.40, i d'11 a 14 h entrenem. Després una hora per dinar, de 15 a 17.30 estudiem, i de 2/4 de 6 a 9, un altre cop, entrenament fins l'hora de sopar». Aquest és el dia a dia de la gimnasta maresmenca, que no amaga que després del seu bon paper al Mundial vol anar als Jocs: «Estic en el millor moment de la meva carrera, una etapa superemocionant que em fa viure coses que havia somiat quan era petita», admet. Per això destaca que «l'objectiu fix que tinc per als propers mesos és treballar al màxim per anar als Jocs i lluitar per una de les places». Una fita que seria també històrica per al seu club: «El Salt ha tingut molts èxits, però que una de les seves gimnastes fos olímpica, seria el màxim. Per això lluitem».

Tot i els sacrificis que ha hagut de fer al llarg de la seva carrera, Marina González dona per bo tot allò que ha aconseguit. Això sí, reconeix que «és molt difícil viure de la gimnàstica ja que no se li dona prou mèrit ni valor. És dels esports més sacrificats que hi ha i hauria de tenir més rellevància». Preguntada per quins han estat els seus referents, explica sense dubtar-ho que Aliya Mustafina i Simone Biles. «La primera perquè és una gimnasta superelegant i que expressa moltíssim, i Biles perquè trobo que és increïble la potència que té i l'agilitat amb què ho fa», justifica la gimnasta del Salt.

De moment l'únic esportista gironí confirmat per anar als Jocs de Tòquio de l'any que ve és el remer Manel Balastegui (CN Banyoles). Marina González, tot i que del Maresme, fa una dècada que competeix amb el Salt i té també clares opcions, igual que la seva companya Laura Bechdejú.