Els rànquings de millor jugador sempre són molt complicats i subjectius però, pocs, o cap gironí, poden discutir a Jordi Trias ser el millor jugador de bàsquet gironí de la història. A banda d'haver aconseguit que, dues dècades després del seu debut a l'elit -el 31 d'octubre de 1999 en un Casademont Girona - Cantàbria Lobos a Fontajau- continua sent molt difícil, per no dir impossible, trobar algú que parli malament d'ell com a persona. «Un crac amb una actitud fantàstica, en dono fe», escrivia ahir Pedro Martínez o «el company que tot jugador vol tenir sempre al seu costat», deia Jaka Lakovic, amb qui Trias ha compartit vestidor quan van guanyar l'Eurolliga del 2010 amb el Barça, són només dos dels exemples dels nombrosos comentaris elogiosos sobre la personalitat de l'aler pivot gironí que ahir van aparèixer a les xarxes socials quan el mateix Jordi Trias va anunciar que acabava «una etapa meravellosa».

«Després de 30 anys jugant a bàsquet dels quals 20 han estat com a professional, crec que és un bon moment per finalitzar aquesta etapa», comença la carta amb què Jordi Trias, que el pròxim 5 de novembre farà 39 anys, anunciava a les xarxes socials la seva retirada d'un esport que, amb inici i final a la seva ciutat, Girona, l'ha portat a jugar a Figueres, Múrcia, Barcelona, Badalona, Andorra, València i Manresa, guanyant una Eurolliga, una Lliga, dues Copes i dues Supercopes amb un total de 403 partits, 2.020 punts i 1.560 rebots a l'ACB i la capacitat per, quan va ser necessari i ja amb molta experiència a la butxaca, posar-se el vestit de feina a la LEB Or per ser decisiu en els ascensos a l'ACB de l'Andorra i del Manresa o acabar jugant els seus partits, fent autèntiques exhibicions, la temporada passada a Fontajau amb el Bàsquet Girona de Marc Gasol a LEB Plata.

Un Gasol que volia tornar a comptar amb Trias aquest curs però que s'ha trobat amb el convenciment del pivot que era el moment de dir adeu: «La vida et fa veure que tota prioritat o etapa per molt fantàstica que hagi estat, acaba per obrir-ne d'altres també emocionants. Començant per la meva família que ha crescut als últims anys i la retirada em dona la possibilitat d'estar més al seu costat. Gràcies, bàsquet, per ajudar-me a créixer i a agafar confiança en mi mateix per convertir-me en l'home i pare que soc avui. De tot el que m'has donat, el millor que m'emporto de tots aquests anys són, sens dubte, les persones excepcionals que m'has permès conèixer, alguns dels quals, com ja saben, seran amics per tota la vida i aquí em tindran pel que necessitin».

La col·laboració amb el projecte de Marc Gasol, un Bàsquet Girona que «continuarà creixent i els gironins ens sentim i ens sentirem molt orgullosos», va ser l'última estació en el trajecte en el món del bàsquet de Jordi Trias que va començar al pati dels Maristes i als mateixos carrers de Girona: «Escrivint em venen records de la meva infància que pensava que tenia del tot oblidats, records botant pel carrer mentre anava cap a casa, de quan es posava a ploure mentre estava llençant a la cistella del parc, i considerava que la pluja i arribar moll no eren motius suficients per treure'm de la pista, ja que aquella il·lusió per jugar va aparèixer ben aviat».

El pavelló de Sant Josep va substituir ben aviat el pati del Maristes i, abans de consolidar-se a l'elit, Jordi Trias va jugar una temporada a la llavors Primera Nacional amb l'Adepaf de Figueres i una a LEB Or amb el Múrcia. Després, un parell de temporades al Casademont Girona van ser suficients perquè el Barça es fixés en ell. Primer, en un viatge d'anada i tornada, i després ja amb la confiança de Dusko Ivanovic per acabar sent un jugador important amb la samarreta blaugrana. «Un club d'una magnitud tan gran que sempre va ser emocionant vestir la seva samarreta per tot el que representa i on vaig arribar en el punt més àlgid de la meva carrera», recorda l'MVP de la Copa del Rei que el Barça va guanyar el 2007 a Màlaga.

Després va arribar el pas per Joventut, Andorra, Barça, València, Manresa i el punt final al Bàsquet Girona abans d'acabar dient prou donant les gràcies al bàsquet i a la gent que l'ha acompanyat en aquest trajecte començant per la seva dona Anna i les seves dues filles: «Gràcies de tot cor a la meva família, que us he tingut al meu costat en els bons i no tan bons moments, i sobretot per fer-me sentir que el bàsquet era això, un joc per ser feliç».