Jordi Trias: «Recordo molt l'abraçada amb la meva mare quan li vaig dir que anava al Barça»

Aquell nen havia somiat mai en jugar vint temporades a l'elit, en guanyar una Eurolliga, en ser el millor d'una Copa?

Sí, sí que hi somiava. A mi, des de petit, sempre m'havia agradat molt el bàsquet, jugar a bàsquet era el meu objectiu a l'hora del pati... Però, al mateix temps, era un nen que s'enganya poc i era conscient que era molt difícil arribar a l'elit. Però, després, de mica en mica, vas cremant etapes, i un dia et diuen per anar a entrenar amb el primer equip i llavors penses, «doncs potser sí».

I d'etapes ja en va cremar.

Sí. Realment n'he cremat moltes que em pensava que eren impossibles i me'n vaig molt orgullós d'haver complert un somni, perquè jugar a alt nivell era això, un somni.

Un somni que no era fàcil. A diferència dels seus companys de generació del 80, la dels júniors d'or, Jordi Trias es va fer a foc més lent.

Jo no era una estrella de petit. Al contrari, em va costar madurar, fer-me home, entendre el joc... Però sempre vaig tenir molta il·lusió i, tot i arribar més tard que els grans noms de la generació del 80, vaig anar cremant les etapes. Més tard que ells, però cremant-les. I n'estic molt orgullós i dono un gran valor a aquell esforç.

Creixent com a jugador, però, potser, encara més, com a persona.

En l'aspecte personal està clar. Quan tenia 20 anys vaig anar cedit al Múrcia de la Lliga LEB, en una edat perillosa per veure si podia arribar o no, però la veritat és que jo no estava massa preocupat per si arribaria a ser professional. Simplement m'agradava tant el bàsquet que l'esforç i les ganes d'entrenar sempre hi eren i crec que ben bé fins als 26, 27 anys vaig anar millorant i fent-me realment com a jugador.

Amb 36 anys va jugar al Barça B. Als joves d'ara els pot servir el seu exemple?

Al Barça B tots eren, i continuen sent, molt joves i tots tenen aquesta etiqueta de «futures estrelles» i, amb el meu exemple d'haver suat sang per arribar, intentava ensenyar als joves la idea que «mai res està fet massa aviat». En el món esportiu a vegades et desvies i no saps què ha passat i potser, sense que te n'hagis adonat, ja t'has desviat per sempre. En Ricky Rubio diu sempre una frase molt bona: «Mai ni massa alt, ni massa baix». En el bàsquet la frase té molt sentit, perquè fas un bon partit i sembla que siguis molt bo, després en fas un de dolent i ja ets tot el contrari. Emocionalment és molt important trobar una línia uniforme.

Parla de gestionar «moments massa alts». Com el seu MVP de la Copa del 2007 a Màlaga?

Allà em va costar. En aquell moment, jo era un jugador consolidat al Barça però no una estrella. I de cop vaig ser MVP d'un torneig molt seguit com és la Copa del Rei en el que va ser, individualment, el moment més alt de la meva carrera. Trucades, felicitacions, un munt d'entrevistes... Sembla que fos ahir i ja han passat més de dotze anys; me'n sento molt orgullós, sobretot per la meva família que van venir a Màlaga. Tinc una imatge de just després de la final en la que, sense que ells se n'adonessin qual jo els estava mirant, veia els meus pares i la meva dona a la grada molt emocionats.

A Màlaga va fer el cim, però l'embranzida va ser a Girona quan torna de la cessió al Múrcia per jugar al Casademont.

Dels anys del Casademont recordo la pell de gallina dels partits a Fontajau. Jugava a l'ACB a la meva ciutat, davant els meus amics, la família... Recordo els meus pares, en alguns partits fins i tot els meus avis, a la grada veient-me jugar; era tot molt emocionant.

Emocionant i, en el marc individual, un autèntic salt endavant.

El meu punt d'inflexió va ser en aquells anys a Girona quan en Juan Llaneza va confiar en mi. Jo estic agraït a tots els entrenadors, començant per en Trifón Poch que em va fer debutar a l'ACB, però és cert que amb en Trifón jo no jugava com amb en Juan i gràcies a la seva confiança vaig començar a fer-me un nom a la Lliga.

Es fa un nom i aviat arriba una de les frases que més se li recorden: «Qualsevol nen català vol jugar al Barça».

He, he... Molta gent m'ha recordat sempre aquesta frase i jo no la trobava tan forta ni en aquell moment ni tampoc ara. Recordo que quan vaig fitxar al Joventut va ser de les primeres preguntes que em van fer, jo he estat molt a gust a tots els clubs catalans on he jugat però també crec que tothom entén què volia dir quan vaig dir aquella frase.

El Barça és el Barça?

Esclar. El Barça era un somni personal des de petit i penso que si li preguntes als catalans amb quin equip somien jugar un percentatge molt alt et respondrà que el Barça. Recordo que el dia que es va tancar el meu fitxatge pel Barça li volia anar a dir en persona a la meva mare, i no la trobava... Ens vam acabar trobant al carrer, a sota casa, i quan li vaig dir que fitxava pel Barça es va posar a plorar i ens vam abraçar. Van ser anys molt bonics. És una imatge que a mi m'ha quedat gravada.

Del Casademont Girona, a un Barça ple d'estrelles.

Va canviar tot. Era el moment més àlgid de la meva carrera, arribava en un club amb unes magnituds gegants, jugant per tot Europa i entrant en un vestidor on hi havia Bodiroga, Navarro, Fucka, Dueñas, Grimau... Moltes estrelles, però bona gent. L'adaptació em va costar una mica, vaig tornar uns mesos cedits a Girona, i et diria que el tema va ser que per anar al Barça has de ser un home i jo en aquell moment encara era mig nen. La temporada següent, amb Dusko Ivanovic, tot plegat ja em va costar molt

Amb Ivanovic es va veure el millor Trias amb les seves jugades rebent sol després de remuntar la línia de fons.

Ell tenia molt clar el rol de cada jugador. Em deia el que havia de fer i jo ho feia. Si em deia que em fotés contra una paret ho feia. Jo vaig confiar molt en el que ell em deia i ell, suposo que en veure la meva disciplina i el meu treball, també va confiar en mi. A més, vaig coincidir amb en Kakiouzis i em fixava molt com ell, sense tenir un gran físic, sempre rebia sol a sota cistella. Intentava assemblar-me a ell, però quan em pregunten com m'ho feia per rebre sol sempre dic que la clau era jugar amb gent molt bona. En Navarro sortia d'un «carreto» i et donava la pilota sense botar.

Amb Xavi Pascual va jugar menys, però, en canvi, va guanyar una Eurolliga.

Està clar que el meu rol va canviar. Es va fer un equip molt potent amb Terence Morris, Lorbek, Fran Vázquez, Ndong... Està clar que no podia jugar tothom, però com que era un equip molt unit em vaig sentir aquella Eurolliga molt meva encara que jugués menys. Segurament en l'equip més unit que he estat mai és de l'Eurolliga. És curiós, però és així. A vegades les estrelles són més especials, però en aquell equip, per ser tan Top, la majoria, o tots, eren molt bona gent. Recordo que fèiem moltes coses junts, com ens passàvem els viatges jugant a cartes...

En aquella època del poc que li va faltar va ser jugar un gran campionat de seleccions. De fet, va tenir l'Europeu del 2007 a un sol pas.

Va ser una decepció. Fins a les 10 del matí de l'últim dia no sabia si anava a l'Europeu. Vaig fer tota la preparació i en Pepu (Hernández) ja m'havia deixat clar que si en Garbajosa no podia jugar hi anava jo. En Garbajosa tenia problemes amb el seu equip a l'NBA que no el deixava jugar i, finalment, en el darrer dia van contractar una assegurança i va poder jugar. No em vaig sentir enganyat ni res, perquè jo tenia clar com estava la situació però sí que em va faltar jugar un gran campionat de seleccions. Vaig ser internacional 8 o 10 partits, però aquell Europeu realment el vaig tenir a tocar.

Del Barça al Joventut.

Sempre havia dit que, si sortia del Barça, al club on m'agradaria jugar era a la Penya. Un club especial, amb molta història i que em permetia que la meva vida personal canviés molt poc, vivia al mateix que quan jugava al Barça, tot i que després la realitat és que després la meva etapa a Badalona va ser més complicada.

Els diners...

Crec que vaig començar bé, però els problemes econòmics ho van complicar tot. Jo havia firmat un contracte alt, perquè en aquell moment es pagaven, però era un contracte molt llarg i vam haver d'anar parlant per renegociar-lo, em vaig baixar la fitxa, però mai va sembla que fos prou el que feia. No em penedeixo del meu pas per la Penya, vaig fer bons amics allà i crec que també va haver-hi bons moments.

Un cop surt de la Penya es troba en una situació complicada.

No va ser fàcil. Amb el tema del contracte surto tard de la Penya i, entre les dates, i que no havia fet les meves millors temporades era complicat recol·locar-me a l'ACB. I llavors apareix l'Andorra, amb un projecte que m'agrada però que suposava baixar a la LEB.

Era arriscat.

Tenia 32 anys i em veia bé físicament. Vaig fer l'aposta d'anar a Andorra perquè veia que allà seria feliç. A la LEB em va anar molt bé, pujant a la primera, i vaig estar dues bones temporades a l'Andorra en una etapa especial de la meva vida.

Escull Andorra, però tenia una altra oferta, oi? Una mica més exòtica.

És cert, és cert. Era per jugar a l'Iran. Estava en un moment que no tenia clar què fer i, un dia, rebo un correu d'un agent estranger per jugar a l'Iran. El descarto d'entrada en veure què era, però, és clar, acabes de llegir el correu que era molt llarg i al final hi havia l'oferta econòmica. Estava molt bé amb un sou mensual net important i, a banda, totes les despeses pagades per jugar en una Lliga on els americans estaven vetats i buscaven pivots d'altres llocs. Vaig trucar a gent que hi havia estat, en Diego Fajardo i l'Óscar Yebra, i en parlaven força bé, però ni jo ni la meva dona ho vèiem clar. Vaig dir que no i encara em varen apujar l'oferta una mica més, però em vaig dir: «Faràs una cosa molt a desgana que no sé si val la pena...» i vaig optar per anar Andorra que, econòmicament era diferent, però on vaig estar molt bé.

Andorra, València Barça B i encara va tenir temps d'anar a Manresa per pujar-los a l'ACB.

Al Barça B va ser un canvi de filosofia total, m'ho vaig passar molt bé ajudant els joves i quan tenia bastant clar que la meva carrera s'acabaria al Barça, va arribar la trucada del Manresa. I vaig pensar, per què no? Era un club històric, jo em trobava bé físicament i la meva vida tampoc canviava tant per anar a entrenar i jugar a Manresa.

I va anar molt bé.

Molt. Et podria dir que el de Manresa és dels dos o tres més feliços de la meva vida com a jugador. És al·lucinant com viuen el bàsquet a Manresa, al pavelló, pel carrer, a les botigues... El play-off final per pujar amb el pavelló a rebentar.

Li va saber greu no quedar-se a Manresa per jugar a l'ACB?

Sí. Jo em veia gran i no ho veia molt clar, però havíem pujat i jo havia estat MVP. El més normal és que m'haguessin ofert continuar. No ho van fer, o simplement em van fer una oferta per quedar bé i que jo no l'acceptés. Em va saber greu, però al final la decisió va ser la correcta en tenir jo 37 cap a 38 anys. Tot i que he de dir que aquell estiu vaig tenir una oferta per jugar a Sant Sebastià a l'ACB que, tot i que no vaig acceptar perquè ja no estava per marxar a fora, em va alegrar veure que encara m'hi veien.

La temporada passada amb el Bàsquet Girona va servir per tancar el cercle. Acaba jugant a la seva ciutat.

Acabar a Girona era llaminer. No ho tenia clar, perquè em veia gran, i de fet no vaig començar la temporada amb ells però he d'agrair molt a en Marc (Gasol) i a l'Àlex (Formento) perquè em van insistir molt. Vaig jugar i em vaig sentir bé; i no és que anés malament però a l'equip li faltaven eines per pujar que hauria estat també molt bonic.

I ara què, amb la família al centre de tot?

Tinc dues nenes, i una altra que ve en camí, tinc ganes de gaudir d'elles amb tranquil·litat i anar a passejar per la rambla de Girona o pels parcs de Fornells. Sobretot els cap de setmana perquè la nostra feina té molts avantatges però quan et vas fent gran això de passar tot el cap de setmana fora cada cop costa més.

I el bàsquet?

El bàsquet sempre serà part de la meva vida, però falta veure si puc ser útil en un part del bàsquet més enllà de ser jugador. Si puc ser útil i feliç en el bàsquet m'hi posaré, però si no és així, també tinc les meves coses fora.