Divendres a la nit Martí Arnau va entrar a casa amb un somriure tan descarat que els seus pares ho van tenir clar de seguida: un any i vuit mesos després d'un calvari de lesions, el pivot del Sarrià tornava a entrar en una convocatòria. La notícia tot just l'havia sabut uns minuts abans. Salva Puig havia reunit l'equip per fer el darrer speach previ al partit de l'endemà contra l'Antequera. Quedava el tràmit final d'anunciar els convocats. Guitart, Pórtulas, Ballester, Fina, Mariscal, Torres... i així successivament fins que va sonar el seu nom. Martí Arnau. Immediatament els seus companys van aplaudir de manera espontània i el van felicitar. Havia guanyat el partit de la seva vida (i el més llarg) contra un trencament d'encreuats i menisc.
Un any i vuit mesos. Aviat està dit. El malson li havia arribat, a més, en el seu millor moment esportiu. «Havia aconseguit un punt físic molt bo». Era el 10 de març de 2018, a la pista del Sant Esteve Sesrovires, on el seu equip va caure per 25-19. Venien d'una setmana amb molta càrrega d'entrenaments «i en un contraatac em quedo frenat i em trenco parcialment els encreuats». Els metges no li van detectar res més i es va decidir no operar. Martí Arnau es va passar sis mesos fent rehabilitació. «Superat aquest temps, en principi estava tot bé, i el següent cap de setmana entro a jugar» (contra el Sant Esteve de Palautordera, a Sarrià). Està en pista cinc minuts. Un parell de dies més tard, en una acció gairebé idèntica a la de la primera lesió, «m'ho trenco tot, els encreuats i el menisc» en un entrenament. Era a finals d'octubre de 2018. «Aquí ja em diuen que m'haig d'operar, però em vaig haver d'esperar uns mesos perquè tenia exàmens» (estudia CAFE a Salt). El 28 de gener d'aquest any passava pel quiròfan.
«Emocionalment el segon cop que em trenco ho passo malament perquè no és fàcil estar set o vuit mesos amb la recuperació, arribar, i en una setmana tornar-te a trencar i saber que com a mínim tornaràs a estar un any de baixa, segur», relata el pivot del Sarrià, de 24 anys, que comparteix vestidor amb el seu germà Pere. Van venir, per tant, «alts i baixos», però ell mateix admet que «en el fons mai m'havia plantejat deixar-ho. Tenia claríssim que volia tornar a jugar, i a casa em van ajudar molt». Arnau ha estat sempre al costat de l'equip en tot aquest temps. «Vaig anar a tots els entrenaments, als partits de casa i gairebé a tots els de fora, continuava sent un més de l'equip». A més a més, el fisio Jordi Oliveras va ser un altre punt clau de suport «perquè sempre em va assegurar que tornaria a jugar». Amb aquestes el Sarrià va acabar completant una temporada de somni, va guanyar la lliga de Primera Nacional i va fer-se amb el bitllet per disputar la fase d'ascens a Plata a Avilés.
Martí Arnau no s'ho va perdre. Va viatjar a Astúries amb l'equip i era un més de la concentració. «Soc de Sarrià i del Sarrià, hi jugo i soc un aficionat més». I així va ser com el primer partit contra l'Avilesina el va viure a prop de la banqueta, però els altres dos, davant l'Algemesí i el Calvo Xíria, els va festejar des de la grada, amb el grup d'aficionats desplaçats des de Girona. Allà hi va viure l'ascens «sense pensar que m'ho havia perdut per culpa de la lesió».
Escurçant els terminis
Tot anava com una seda. L'equip havia assolit un ascens històric i la recuperació, paral·lelament, era perfecta. Recorda que «començo a córrer al juny, ja caminava sense problemes, i el fisio em va agafar i em va dir que si a l'estiu m'hi posava i feia la feina, com a molt tard al gener o al febrer estaria jugant. Al final hem avançat els terminis perquè inicialment, si tot anava bé, la previsió era tornar al desembre». I així va arribar la setmana clau, la passada. Dilluns va saber que estava apte per jugar després de superar un test físic. Feia, però, un mes que ja s'entrenava amb normalitat amb el grup. Tot i la importància de la notícia, el divendres, entrar a la convocatòria de Salva Puig el va agafar per sorpresa: «Em va costar assimilar-ho».
Paït això, va haver de lluitar contra els nervis «fins que vam saltar a escalfar». Era el seu retorn un any i vuit mesos després i també el seu debut a Divisió d'Honor Plata, que no ho pot dir qualsevol. «Dissabte al matí vaig estar pel pavelló veient partits de base i la gent ja em preguntava per si jugaria i em felicitava», subratlla. Les hores passaven més lentes que mai. «Estava acollonit a l'hora de fer la bossa. Portava molt sense jugar, he perdut bastants quilos i tinc un físic nou per competir de pivot en una categoria més dura que la d'abans. Hauria de tenir més quilos i no menys, i em va agafar la por». Trepitjar el parquet, sentir l'escalf de l'afició i l'alè dels companys fa passar tots els mals. Quan va començar l'escalfament ja només importava el partit. Puig li va donar un quart d'hora. Martí Arnau havia tornat. Que tremoli la Divisió de Plata.
