«A Girona vaig viure un conte de fades que em va servir per agafar molta força»

Per a mi és una alegria veure com el club continua creixent i millorant amb cada cop més gent involucrada. Sempre he dit que tinc un record molt especial del temps que vaig passar a Girona, va ser especial perquè vaig venir aquí per estar al costat del meu fill, per les vivències que vaig tenir aquí, perquè la ciutat m'agrada i perquè hi vaig estar bé i quan s'està bé en un lloc t'agrada tornar-hi...

Un any que li va servir per agafar embranzida. Després de marxar de Girona: dues temporades a Orenburg, dues a Sopron i ara Kursk, sempre a un nivell molt alt.

I amb la selecció de Montenegro pel mig que és una altra de les bogeries que vaig fer... És que el meu objectiu quan vaig venir a Girona era agafar força. I la vaig agafar. Passejant el gos, fent tombs pel costat del camp de futbol on en Pablo s'entrenava, veure com el fill es recuperava d'una lesió llarga que com a pare sempre et fa patir... I després, al final del meu any a Girona, tot el que em va passar amb quan vaig agafar l'Uni. Va ser com un conte de fades.

Van acabar guanyant la Lliga.

Aquell any, jo ni em plantejava anar a veure un entrenament de l'Uni aprofitant que vivia aquí. Havia vingut a Girona per estar amb el meu fill i desconnectar després de dues temporades molt dures a Fenerbaçhe. Necessitava respirar i desaparèixer una mica, perquè quan entreno em passa, com ara, que m'obsessiono molt amb el meu treball i deixo de banda la resta.

Tornem a l'actualitat. Després de portar el Sopron a jugar dues Final Four, el més fàcil no hauria estat quedar-se a Hongria?

Segur. A Sopron em van oferir la renovació amb un contracte per a 10 temporades. I la possibilitat que si em cansava d'entrenar, passés a ser general manager.

Ha dit 10 temporades?

Sí. I m'ho van oferir perquè saben que soc un pencaire i molt exigent amb mi mateix, perquè l'any passat vam tornar a jugar la Final Four sent el setè o vuitè pressupost d'Europa i no vam perdre cap partit ni a la Lliga ni a la copa hongaresa. Algú pot pensar «Hongria? És fàcil», però has d'anar a guanyar a Miskolc, a Gyor o a Szekskard. Té molt mèrit el que vam fer l'any passat a Sopron després de l'èxit que havíem tingut en el primer any quan vam ser subcampions de l'Eurolliga. Però em tocava canviar.

Volia un nou repte?

El necessitava. El més còmode hauria estat quedar-me a Sopron, però veia que tenia marxa per a més. I ara a Kursk tinc el difícil repte de reconstruir un projecte que durant tres anys va tenir totes les possibilitats econòmiques i ara en té unes altres.

Un Kursk sense Sonja Petrovic ni Breanna Stewart.

Ni Petrovic ni Stewart, però tampoc sense Hollingsworth, ni Howard, ni Anna Cruz... I amb la necesssitat d'haver de recuperar Marta Xargay després d'un primer any seu a Kursk on ho va passar malament i Epiphanny Prince que es va operar del genoll a l'estiu. Hem perdut per lesió Astou Ndour i Tatiana Vidmer, en dues baixes que ens han fet molt mal en el joc interior... En molts partits he tingut la sensació que simplement estàvem sobrevivint. Hem jugat amb pivots russes sense cap experiència a l'Eurolliga, però no podem posar excuses i hem de sortir a guanyar tots els partits de totes les competicions. Després arribarem fins on puguem, però la mentalitat ha de ser aquesta.

Guanyar tots els partits. Ara el primer que tenen és a Girona

Serà un partit molt dur, perquè nosaltres no arribem com a mi m'agradaria arribar-hi i perquè ells coneixeran els nostres punts febles. I perquè Girona té un plus a casa, el veig molt ben protegit a Fontajau amb el suport del públic.

Al davant hi haurà Laia Palau. La va entrenar al Ros Casares.

És una passada. No diré res aquí en una entrevista per quedar bé, perquè el més important és que crec que la Laia sap que l'aprecio i l'estimo molt. Ella és molt honesta i quan et veu i t'abraça ja saps si està amb tu, si t'aprecia o el que pensa de tu.

La carrera de Palau es va acabant. La veu a les banquetes?

Serà entrenadora. Segur.

D'alt nivell?

Sí, sí, és clar que sí. L'únic que m'agradaria aconsellar-li és que no agafés un projecte molt fort ja el primer any. Que es dediqui una temporada a veure com treballen altres i a tenir clar que no és el mateix jugar que entrenar, però ella en sap molt, de bàsquet, sap com posar en tensió, com relaxar-lo... Ja es veu en els temps morts.

Fins on ha d'aspirar a arribar l'Uni en aquesta Eurolliga?

Girona ha de competir. Competir i ja està. Pensar en més enllà és una pèrdua d'energia. Al final de la primera volta es comença a veure més o menys com vas. Posar-te objectius, o límits, abans no et porta enlloc.

Quan hi sigui Petrovic, l'Uni canviarà molt?

Sí, és clar. És com si em preguntessin si el Dinamo de Kursk seria millor amb Breanna Stewart. Petrovic és una jugadora «top», segurament la jugadora número 1 en el bàsquet europeu. Tindrà química amb Laia perquè van jugar juntes a Praga; és clar, que l'Uni canviarà...