A primera hora de la tarda del dimarts, Jaume Llaverola, el veterà porter del Garatge Plana Girona, va agafar el mòbil i va enviar un missatge als seus entrenadors, Ramon Benito i Marc Comalat, excusant-se perquè seria baixa al partit de la nit contra el Lloret. Era qüestió d'hores que nasqués el seu primer fill, en Met (del diminutiu de Jaume), i com és obvi no s'ho volia perdre. Llaverola encara no sabia que viuria una tarda màgica, perquè al final sí que va jugar, encara que amb el cor accelerat per haver sigut pare per primer cop només unes hores abans. Engrescat per la seva dona un cop el nen ja havia nascut, va sortir esperitat de la clínica Girona, va arribar a Palau amb el temps just per canviar-se i fer un petit escalfament, i es va posar sota els pals. I va ser, a més, determinant per deixar la victòria en el derbi a casa, amb aturades de mèrit.

Ja feia massa dies que ell i la seva parella, Teri Castro, l'esperaven, en Met. Inicialment el part estava previst per al dia 17, «però el nen no volia sortir», explicava ahir el jugador, i per això el cap de setmana passat no va viatjar amb l'equip a la Corunya per visitar el Liceo. En Met es va fer esperar i va acabar naixent el dimarts cap a les sis de la tarda, tres hores abans del derbi. «Va ser un part llarg però al final tot va anar molt bé i tant la mare com la criatura estan perfectament», va destacar. Una estona més tard, al voltant de 3/4 de 8, la mare, el pare i el nen ja eren a l'habitació compartint els primers moments en familia.

I aleshores va ser quan van aparèixer l'hoquei i el derbi contra el Lloret a escena. «La meva dona estava feta pols, hi havia també la seva germana, i de cop em va agafar i em va dir «va, tira, ves a jugar», detalla Jaume Llaverola sobre com la Teri el va animar a pujar a Palau. Li va posar, això sí, una única condició: «Que guanyéssim el partit, perquè era molt important». El porter encara s'ho va haver de rumiar uns instants més perquè «no volia deixar-la sola, ni a ella ni al nen, i a més veníem d'un dia de molta tensió, sense dinar, amb molts nervis... però al final vaig trucar als tècnics i els vaig dir que sí, que jugaria». A 1/4 de 9, 45 minuts abans que arrenqués el partit, arribava a Palau «amb el temps just per canviar-me ràpid, escalfar un quartet d'hora i posar-me a jugar».

La dificultat de concentrar-se

Bregat en mil i una batalles, amb un currículum que compta Mundials i Europeus amb la selecció espanyola, i Copes d'Europa, de la CERS, Supercopes, Lligues i Copes del Rei al llarg de la seva trajectòria en clubs com l'Igualada, el Barça i el Liceo, a Llaverola no li va ser gens fàcil concentrar-se en el joc. «Tenia la imatge del nen al cap», confessava ahir, tot i els seus esforços per estar únicament pendent dels davanters del Lloret. Malament del tot no ho va fer, perquè va poder deixar la porteria a zero, «una cosa força estranya en un partit d'hoquei», i va poder dedicar la victòria a la seva dona i al fill, el dia que havia acabat de nèixer. Va ser, a més, «un partit rar, on tots ens jugàvem molt. El Lloret, per no quedar-se a baix enfonsat, i nosaltres, per fer un altre pas endavant i intentar seguir lluitant per entrar a la Copa del Rei, que ho tenim a tocar tot i que encara queda molt». Va ser una tarda de bojos, però va sortir perfecte. «El guionista no ho podia haver escrit millor», bromejava ahir.

Al final del partit van esclatar les emocions. Els companys i l'afició ja l'havien rebut amb molt d'escalf, però després, al vestidor, n'hi va haver més. Li van regalar el típic pastís carregat de bolquers i un peluix «i em van fer l'home més feliç del món en un dia tan especial». Gairebé a mitjanit tornava a la clínica Girona. La seva dona ja sabia que l'equip havia guanyat. Acabava un dia de nervis, tensió, emoció i també d'aprenentatge: «Quan escoltava els pares dient que el millor dia de la seva vida era el del naixement dels seus fills pensava que sí, que segur que estava molt bé, però que n'hi deuria haver d'altres, de dies macos. Ara els haig de donar la raó, perquè una experiència així és única».