El Club Escola de Futbol Bosc de Tosca va néixer als afores d'Olot durant l'estiu del 1978, mentre Mario Kempes guiava la selecció argentina cap a la seva primera Copa del Món. «Érem al bar del meu pare; aquí, al barri. I arran del Mundial ens vam dir: 'Hòstia, per què no fem un equip de futbol?'. El naixement del club va ser molt maco. Perquè tot el barri, tothom, ho va disfrutar molt. La gent va respondre molt. Tothom va voler col·laborar-hi. El barri sencer es va bolcar amb la creació del seu equip de futbol. Hi havia qui deia que això sols seria una flor d'estiu. Però l'estiu ha sigut llarg, perquè ja han passat més de 40 anys. Que per què va funcionar tot allò? Perquè tothom s'hi va abocar», emfatitza Jaume Ayats (1956) en recordar els primers dies d'un Bosc de Tosca que, des de la seva fundació, vesteix de groc en honor a la selecció brasilera.

«La primera temporada vam perdre tots els partits per golejada. Tots. Era un drama. Hi havia dies que no havia passat ni un quart d'hora i ja perdíem per cinc o sis gols. Però ens ho passàvem molt bé perquè ens venia a veure molta gent del barri. A tot arreu. El futbol gairebé ni se'l miraven, però sempre eren allà. Tot allò va anar molt bé perquè es va fer molta pinya al voltant del club. L'equip va unir molt tot el barri», afegeix Ayats, un dels pares del Bosc de Tosca; una de les persones que, rebutjant la negació de l'Ajuntament de les Preses, que no els permetia jugar al camp de futbol de sorra municipal, van construir un camp i un local social que, quatre dècades després, segueixen sent l'epicentre del barri, d'uns 600 habitants; vertebrat al voltant del seu equip de futbol, que actualment compta amb fins a 27 conjunts, amb 300 jugadors i jugadores i amb una de les pedreres més prolífiques i nombroses de tota la província de Girona.

«Hem crescut de res a tot això», proclama, orgullós, Ayats, destacant l'incalculable potencial socialitzador que atresora un esport que el seu fill Albert (1981) va començar a estimar des de ben petit; de la mà del Bosc de Tosca. «Recordo l'estiu en què el camp, que era de terra, va passar a ser d'herba. Veníem aquí a picar, a treure pedres per posar-hi la gespa. Tothom ha vingut a treballar aquí. Tot el barri», rememora un Albert Ayats que va anar escalant fins a arribar al primer equip, que en aquests moments competeix a Segona Catalana. «El primer any d'alevins ens va anar molt bé i vam quedar campions. Jugava amb molts dels que ja eren els meus amics a l'escola, amb els germans d'amics de l'escola. Vam anar pujant sempre junts. Més com una colla d'amics que com un equip. I encara anem junts», accentua, content, just abans que el seu pare, que el va acompanyar en les seves primeres passes futbolístiques fent de delegat, l'interrompi, nostàlgic: «Vau fer un grup molt maco. Van ser anys molt macos».

El tercer i, per ara, últim capítol d'aquesta bonica història l'està escrivint des del mes de setembre en Quim Ayats (2015); el fill de l'Albert, el net d'en Jaume. «Em veig molt reflectit en ell. Quan el miro jugant, passant-s'ho bé, abraçant-se amb companys que són amics, penso que tant de bo pugui fer un grup tan bonic com el que vam fer nosaltres. Quan el miro jugant em veig a mi de petit», admet Albert Ayats; reescrivint amb les seves pròpies paraules la part del pròleg del fantàstic Hijos del fútbol en què Ignacio Martínez de Pisón apunta que cada vegada que l'autor del llibre, Galder Reguera, mira el seu fill xutant una pilota comença un diàleg amb el nen que va ser i amb l'avi que serà algun dia. «En el primer partit ja em va fer recordar els meus temps perquè els van fer sis gols», explica, rient, l'avi d'en Quim; evidenciant que, com sol assegurar Ramon Besa, el futbol té una capacitat única per traslladar-nos a la infantesa durant 90 minuts cada cap de setmana, per fer-nos retrobar amb experiències viscudes en el passat. Per fer-nos reviure aquell partit de la darrera jornada de la primera temporada del Bosc de Tosca en què en Jaume, que feia de central, lliure o migcentre, que va ser el primer de la família en provar el futbol, i els seus amics xutaven fora dels tres pals els penals que els regalava el Sant Esteve d'en Bas per tal de mantenir una perfecta i immaculada ratxa de derrotes. O aquells entrenaments en què l'Albert, un extrem, com tants altres, reconvertit al lateral, esperava el seu torn, sobrevivint al fred, al final d'una cua interminable, per poder xutar a porteria.

Mentre la nit cau sobre el camp de futbol on uns nens dibuixen una preciosa metàfora del que és la vida, aixecant-se després de cada caiguda; mentre en Quim i els seus joves companys d'equip persegueixen la pilota d'una manera tan anàrquica com incansable dins el gimnàs del local social, on s'ha traslladat el seu entrenament a causa de la pluja; en Jaume i l'Albert, melancòlics, es busquen

entre les antigues fotografies que decoren les parets de les oficines i la sala de trofeus del club. I s'hi troben. Perquè en són història viva; i més encara ara que s'han convertit en la primera família en haver lluït en tres generacions diferents el groc del Bosc de Tosca, que ha nascut, ha crescut i s'ha consolidat amb els Ayats com a testimonis de luxe. A tots tres, a en Jaume, l'Albert i en Quim, els uneix la passió pel futbol. I el més gran li recorda sovint al més petit com s'ha de viure aquest esport que tots tant gaudeixen, gairebé sempre junts: «El més important és que s'ho passi bé. Que estigui content. Quan no el puc anar a veure mai li pregunto si han guanyat o han perdut. Ni si ha fet un gol. Li pregunto si s'ho ha passat bé. Això és el més important».