Una vegada, Jose Martínez va fer un gol. D'estètic i bonic no en va tenir res. Tampoc li va servir al seu equip per sumar cap punt. Recordar-lo ara tindria ben poc sentit, però en guanya molt per a qui en va ser l'autor. El va fer el mes de març del 2013, en una nit freda a Sòria. L'únic en les temporades que ha viscut al futbol professional, sense comptar d'altres categories un esglaó per sota. Més d'un el recordarà. A Girona, sobretot, on més empremta va deixar. És una característica habitual del de Taialà. No ha canviat mai gaire d'equip. Li agrada l'estabilitat, estimar el club de torn i deixar-se estimar per l'entitat, el vestidor i l'afició. Sempre ho ha aconseguit. Per això, és fàcil que a Montilivi a molts els costi ben poc recordar aquell gol a Los Pajaritos, per més anecdòtic i estèril que pugui semblar. Va escriure un munt d'anys en clau blanc-i-vermella. No tants però tampoc pocs a Olot, amb el parèntesi del Múrcia i una petita aventura a Xipre. A la Garrotxa també hi va fer arrels. Una etapa prolífica, però que de cop i volta ha arribat a la seva fi. D'altres, amb el seu bagatge i amb 36 anys (en farà 37 al juny) haurien baixat els braços per dedicar-se a una altra cosa i tenir més temps per a la família. Ell no. Sense cap mania, ha baixat dues categories. De la mà del Palamós, tastarà la Primera Catalana, una divisió fins ara desconeguda. S'ho pren com un «repte» que encara «amb la mateixa il·lusió del primer dia». Ni de bon tros ho considera com una recta final. Diu tenir corda per estona. De ganes, li'n sobren.

Primer, el perquè. Amb contracte fins al juny amb l'Olot, el vincle es va trencar de sobte. Important fins fa quatre dies, aquesta temporada no ha tingut, ni de bon tros, protagonisme. «La temporada passada ja em va costar entrar, tot i que al final vaig jugar uns quants partits i a un alt nivell. Ara sabia que no ho tindria fàcil, però a l'hora de la veritat he tingut menys oportunitats de les que m'esperava. He jugat molt poc. Jo estava apte, però l'entrenador confiava en d'altra gent. Ell em va dir que ja tindria el meu moment». Però aquest no ha arribat. 17 minuts repartits en un parell de partits i gràcies. Massa poc per a un futbolista que vol sumar sempre. «Era molt difícil per a mi pair un any en blanc». Per això, l'etapa de l'Olot arribaria a la fi. «Des del primer dia m'han tractat molt bé. És un club familiar, amb un president que és un company més. M'hi he sentit a gust». Però era l'hora d'un canvi d'aires. «Pensava que acabaria l'any, tot va ser molt de sobte». Després de pactar una sortida amistosa es va posar a buscar possibles destins.

«Vaig tenir propostes del Figueres i també del Peralada». El més fàcil hauria estat acceptar-ne alguna i acabar el curs a Tercera. Però no ha sigut així. El que l'ha acabat convencent ha sigut el Palamós, una divisió per sota. «A la meva edat, el que menys m'importen ara són les categories. Vull sentir-me futbolista de nou. Crec que encara puc donar alguna cosa més al futbol. Ells m'han mostrat molt d'interès des del primer dia i el projecte m'atrau perquè és ambiciós».

No va poder debutar el passat cap de setmana però espera fer-ho aquest diumenge al migdia contra la Fundació Grama. «M'hauré d'adaptar, això segur. Ja em va costar quan vaig aterrar a la Segona Divisió B. Però crec que he triat bé. Palamós té un camp gran, de gespa natural. Segur que me'n sortiré», diu tot optimista. Té «les mateixes ganes que el primer dia», tot i ser conscient que més aviat que no pas tard li tocarà penjar les botes. «S'acosta la retirada, però el físic m'està respectant. Em cuido molt, tinc una genètica privilegiada. Ho vull allargar al màxim».

Confessa que se sent «orgullós» de la seva carrera. Mai ha necessitat trepitjar la Primera Divisió, almenys a Espanya, per sentir-se bé. Ha picat pedra des de baix i va tocar el cel amb el Girona, club amb el qual viuria la Segona A fins a cinc temporades de ben a prop. «Quan els veig jugar ara penso que jo he estat allà, en aquella mateixa gespa. És bonic recordar tot plegat, que he pogut arribar a un nivell molt alt. Alguna cosa hauré fet bé».

Poc s'ho imaginava quan tot just començava al Gironès-Sàbat. «Estava allà amb els meus amics i no volia marxar. Per què? Tothom parlava meravelles del meu germà (Àngel Martínez) i deien que arribaria lluny. No pas de mi. A mi ja m'estava bé, tampoc tenia la intenció de canviar d'aires». Però ho va fer. «Tot va anar molt ràpid. Després, cap a Vilobí, Peralada i finalment al Girona». A Montilivi va viure moments de tota mena, però amb qui més va gaudir va ser amb Rubi a la banqueta. «Fa un munt d'anys però encara tenim actiu el grup de WhatsApp. La connexió d'aquell vestidor va ser brutal». Va xalar veient l'equip a la màxima categoria, va plorar el descens i ara s'estira dels cabells veient que la cosa no rutlla. «Té una gran plantilla i excel·lents jugadors, però la Segona és molt igualada. L'important és arribar viu i bé al final, crec que estaran allà».