Fontajau, una hora i mitja abans de començar el partit. L'exjugadora i actual vicepresidenta Noe Jordana munta la taula en què, a cada partit, ella mateixa ven samarretes i altres productes; el director esportiu Pere Puig s'encarrega de posar als seients les cartolines del mosaic, un altre directiu rep els àrbitres, un altre controla detalls al bar o es mira la distribució dels seients de la llotja... El president Cayetano Pérez també volta d'un lloc a l'altre. Això és l'Uni, un club que, tot i el creixement exponencial dels últims anys, que li ha permès fitxar jugadores com Vasic, Palau o Xargay, continua sent modest. «Familiar» és la paraula que els agrada fer servir i que, en les tres últimes setmanes, ha estat determinant perquè ningú hagi mirat cap a l'altre costat a l'hora d'ajudar-los. Treballadors municipals fent moltes hores, institucions buscant un parquet a Tarragona i, finalment, la seva afició omplint ahir Fontajau. Cinc milers de persones per veure el clàssic contra el Perfumerías Avenida en una imatge molt complicada de veure en cap altre pavelló del bàsquet femení europeu. A l'Uni valoren els títols, com la Lliga de la temporada passada, o el pas endavant que suposa fitxar Sonja Vasic, però encara són molt més conscients que la seva gran victòria dels últims anys ha estat convertir l'esport femení en un espectacle esportiu que engresca molta gent a Girona. Una afició fidel, que si ha de fer molta cua per entrar perquè les portes de Fontajau s'obren molt tard, la fa; i que, a diferència del que passa al Camp Nou o a Montilivi, no ha deixat que el crit «Llibertat presos polítics» hagi passat de moda en els seus partits.