Jordi Ribera (Sarrià de Ter, 1963) viu per l'handbol i, després de conduir la selecció espanyola al seu segon or europeu consecutiu superant Cròacia en una final jugada a Estocolm el passat 26 de gener, amb prou feines ha passat per Girona. La feina al despatx de la federació a Madrid, anar a veure partits i, sobretot, concentrar-se al CAR de Granada amb les noves generacions d'entrenadors i jugadors joves, han ocupat el seu temps. Tot, per treballar en el que més l'apassiona, l'handbol. Ho va fer al Brasil, on a banda de viatjar per tots els racons de l'immens país sud-americà formant jugadors i tècnics va viure dos Jocs Olímpics, i ho fa ara al capdavant d'una selecció espanyola que ja té classificada per a Tòquio.

Encara vol fer més gran la llegenda que Jordi Ribera treballa i pensa en l'handbol vint-i-quatre hores al dia?

Vint-i-quatre hores és difícil... Però sí que faig poques vacances. En aquest cicle olímpic crec que he estat una setmana de vacances al Brasil, quan vam quedar campions d'Europa per primera vegada, i la resta han estat petites escapades. Vinc a Girona quan puc, però quan estic aquí tampoc deixo de parlar d'handbol perquè vaig a veure el Sarrià, vaig a veure el Bordils...

Treball, treball i més treball.

Per fer la feina ben feta hi has de dedicar moltes hores. Jo quan vaig arribar a la selecció espanyola, en la meva presentació al Consell Superior d'Esports, no vaig prometre títols ni medalles, simplement vaig prometre treball. I quan acabi, no hauré traït la meva idea original.

Diu quan acabi. Després dels Jocs hi haurà un punt i a part?

No n'hem parlat. En teoria la meva participació acaba després dels Jocs Olímpics i ningú ha parlat amb mi sobre què passarà després. Això és una cosa que depèn de la Federació, però que també depèn de mi.

Pensa en el seu futur?

La veritat és que tampoc m'obsessiona gaire. En aquest temps he tingut algunes propostes, però tinc dedicació exclusiva i tampoc puc treballar en un club, i la veritat és que a mi m'agrada estar amb el cap molt net perquè dono molta importància al que tinc al davant. I ara mateix són uns Jocs Olímpics, els meus tercers, i això afortunadament em permetrà centrar-me a competir. Vull gaudir dels Jocs, però també és cert que aquesta experiència ja l'he gaudit dos cops, i ara vull anar a competir.

El títol europeu dona a Espanya accés directe als Jocs Olímpics. És tant una alegria com treure's un pes de sobre?

Primer de tot crec que s'ha de valorar que vam guanyar un campionat que, avui en dia, és molt difícil, perquè hi ha molta igualtat amb països que estan treballant molt bé. A més, aquest era un campionat especialment agraït, perquè tots els Europeus i Mundials que estan pròxims a una olimpíada donen la classificació directa per als Jocs, i això és un premi doble.

Un premi doble i temps per treballar amb calma.

Ara mateix estem classificats directament per als Jocs i per als propers Europeu i Mundial. És un premi molt gran. Si no haguéssim guanyat ens jauríem vist en un preolímpic complicadíssim amb França, Portugal i Tunísia sense cap marge d'error. Si allà no ens hagués anat bé, Espanya s'hauria quedat fora dels Jocs per segon cop consecutiu, i hauria estat realment molt dur.

Notava aquesta pressió d'haver de ser aquest cop «sí o sí» als Jocs de Tòquio?

Quan vaig arribar el 2016, el cicle olímpic havia estat molt bo amb medalles en europeus després d'haver arrencat el cicle com a campions del món el 2013, però al final es va donar molta importància a la no classificació olímpica. Pel que fa a dificultat, de més a menys, diria que actualment la competició més complicada és l'Europeu, després el Mundial i després segurament els Jocs. Però a aquests últims se'ls dona un valor molt gran perquè només hi ha dotze països, perquè hi ha tots els esports, perquè té molta visibilitat... Des del principi vam notar aquesta pressió, es tenia clar que no es podia tornar a quedar fora, i la vivien jugadors que semblava que després d'haver quedat fora de Rio ja se'ls havia acabat el seu moment a la selecció. I aquests jugadors, juntament amb altres que han anat entrant, han guanyat dos Europeus seguits.

Creu que d'aquí a un temps es valoraran més el que valen aquests dos títols europeus?

Estem en un país que sol passar així. No acabem de valorar els èxits en calent, o a vegades són més valorades a fora, però amb la perspectiva del temps se li donarà valor perquè en la història de l'handbol espanyol s'han guanyat quatre medalles d'or i dues han estat seguides. Els que ho hem viscut sabem el difícil que ha estat. Aconseguir-ho un cop i, encara més, tornar-ho a repetir.

Vaig veure imatges de la gentada als carrers de Zagreb en la rebuda a Cròacia. Enveja?

Hi estem acostumats. Estem en un país de futbol, on és l'esport rei, i més enllà de la gent que està involucrada directament en l'handbol sembla que no hi hagi repercussió del que fem. En canvi hi ha altres països on és tot el contrari. Països on els esports col·lectius estan molt arrelats i on l'esport no deixa de ser una representació viva del país. En la final el pavelló estava absolutament ple de croats i, en la seva semifinal, tot i jugar contra Noruega, que ho tenia molt més a prop, gairebé també hi havia més croats. Després és normal que els rebin com a ídols pel subcampionat.

Això ha estat sempre així o abans era millor o pitjor. Com veu l'handbol a Espanya ara?

La Lliga espanyola va fer una baixada molt gran després de la crisi econòmica i, amb l'excepció del Barça, als clubs els està costant recuperar-se i a molts jugadors encara els surt millor jugar a fora. Però això no s'ha traslladat a la selecció, que segueix sent molt ben valorada i seguida per l'handbol que juguem. A diferència d'altres països on l'handbol ha evolucionat més cap a un joc més físic amb jugadors més físic i més ràpids, Espanya ha estat fidel al seu estil amb un handbol més elaborat i tàctic amb diferents alternatives. En cap cas hem intentat copiar res de seleccions de les quals no podem copiar perquè som diferents. I això fa que a la gent de fora li agradi que l'handbol que nosaltres fem.

El físic de segons quins països no els igualarem mai...

Hi ha països on la seva condició física ha estat molt important tota la vida, i ara encara ho treballen més amb jugadors molt alts, molt forts... I a nosaltres, per exemple a la base, ens està costant trobar gent gran. Per això, la selecció sempre està igualada a reiventar-se i a a seguir buscant solucions a través del joc. I ho aconsegueix.

Treballar amb la base i organitzar l'handbol a tots els nivells, com ja havia fet amb Brasil, on estava encantat, no troba a faltar la tensió de la banqueta d'un club amb partit cada cap de setmana?

He estat bé, he pogut treballar amb adults, amb joves, viatjar per les territorials, amb les concentracions al CAR de Granada, on han passat gairebé 300 nanos i uns 40 entrenadors. Brasil era diferent perquè és un país immens, amb 27 estats i alguns són molt més grans que Espanya, i això fa que allà tinguis més matèria primera mentre que que aquí la cultura d'handbol està més arrelada però la quantitat de nanos és la que hi ha. L'experiència del dia a dia ja la vaig viure a Canàries, a Lleó.... I m'agrada el dia a dia, preparar partits, veure rivals. Algun dia hi tornaré.