El món del futbol va dir adeu ahir a Joaquín Peiró, destacat exfutbolista de l'Atlètic de Madrid, Inter o Roma, entre d'altres, i entrenador amb una llarga trajectòria a les banquetes, que va tenir també un profitós pas per les comarques gironines. Va ser com a entrenador del Figueres durant dues temporades (1988-89 i 1989-90). Peiró va aterrar a Vilatenim a mig curs 88-89 en substitució de Jordi Gonzalvo i no només va treure l'equip de la zona baixa sinó que el va tenir durant força jornades en llocs de promoció d'ascens. Al final la benzina va fallar i tampoc hi va haver sort el curs següent malgrat que l'equip anava pel bon camí. La bona trajectòria des que va arribar al Figueres el desembre del 1988 va fer que el club de la seva vida, l'Atlètic de Madrid, el vingués a buscar i se l'endugués per substituir Javier Clemente a mitja temporada 89-90 i poder dirigir el conjunt matalasser a Primera.

«Tot un senyor», «molt empàtic», «afable» i un ampli bagatge com a futbolista professional que «ajudava a convèncer» els jugadors. Així és recordat Peiró a Figueres, on en dues temporades incompletes va deixar una gran petjada. «Quan va arribar estàvem en una situació delicada i gràcies a ell l'equip va fer un gir radical i no només ens vam salvar sinó que vam moure'ns entre els primers classificats», recorda Quim Ferrer. L'exporter figuerenc (1986-97) destaca que Peiró «va canviar un equip que lluitava per mantenir-se i el va fer aspirar a fites més altes». Un altre jugador d'aquell vestidor era Pere Gratacós. El de Besalú es desfà en elogis cap a Peiró. «Era molt afable i empàtic amb els jugadors. Feia que el futbolista es trobés molt a gust. Era un plaer entrenar amb ell», explica Gratacós, que revela que Peiró era un amant del marcatge a l'home. «Entrenàvem molt i fèiem molta feina. En defensa hi érem jo, Maldonado, Moratalla i Herrera, que ja era internacional uruguaià i a qui va treure un gran rendiment». Gratacós considera que Peiró convencia amb arguments esportius. «El fet d'haver estat un gran jugador feia que convencés més i tothom l'escoltés».

El bon rendiment i el seu passat matalasser, no només com a jugador sinó també durant molts anys com a tècnic del filial, van fer que el president de l'Atlètic Jesús Gil pensés en ell per substituir Javier Clemente. Era el març del 1990 i el Figueres venia de guanyar l'Espanyol a Sarrià (0-1, gol de Pitu Duran) i situar-se 6è amb els mateixos punts que el Las Palmas, que ocupava plaça de promoció d'ascens. «Qui sap on hauríem arribat si s'hagués quedat fins a final de temporada. Teníem jugadors de Primera», destaca Gratacós. Qui també el va tractar de primera mà és l'actual director esportiu del Peralada, Nitus Santos, que va ser el seu ajudant. «Em deia segundo i quan acabàvem els entrenaments sempre em deia d'anar a fer el vermut o fins i tot dinar». Santos descriu també la figura de Peiró fora del futbol. «Era tot un senyor, típic d'aquells temps. Sempre anava ben vestit, amb abrics de l'època i corbata».

Futbolísticament, Santos en descata sobretot «la intuïció». «Era molt llest. No es preparava gaire els partits però sabia llegir molt bé els partits i solia encertar els canvis», detalla.

Conegut com el Galgo del Metropolitano, Peiró era una llegenda de l'Atlètic, amb el qual va guanyar dues Copes i una Recopa d'Europa; i va formar part al costat de Luis Suárez i l'entrenador argentí Helenio Herrera del millor Inter de Milà, el Grande Inter, que va guanyar dues Copes d'Europa seguides (1964 i 1965). L'extrem va participar en la segona Copa d'Europa del conjunt neroazzurro. A Milà també va guanyar dues Copes Intercontinentals, dues Lligues i una Copa.

Com a entrenador va deixar empremta al Màlaga, al qual amb cinc anys va portar des de la Segona Divisió a la Copa de la UEFA (99-02), la primera participació continental del conjunt malaguista després de guanyar la Copa Intertoto de 2002. També va dirigir el Granada, el Badajoz i el Múrcia. Peiró va néixer a Honrubia, Conca, el 29 de gener de 1936. Orfe de pare durant la Guerra Civil espanyola, va treballar a Madrid en un taller de bicicletes d'un familiar. Va debutar en el futbol en 1950 en el madrileny Tolosa, des del qual va passar a l'any següent a la madrilenya Ferroviaria.

El 1953 el davanter va signar un contracte per cinc anys amb l'Atlètic de Madrid, però va ser cedit al Múrcia, amb el qual va aconseguir l'ascens a Primera. Després de la seva brillant actuació en l'equip murcià va tornar el 1955 a l'Atlètic, amb el qual va debutar a Primera l'1 de gener de 1956 davant del Múrcia (4-0), al Metropolitano. En la seva etapa matalassera va aconseguir dues Copes del Generalísimo (1960 i 1961) i la Recopa d'Europa de 1962, el 5 de setembre i primer títol continental del club en què va marcar el tercer gol de la final al Fiorentina italià (3-0) . Va jugar en Lliga 166 partits, en els quals va anotar 93 gols.

Les mostres de condol dels seus antics clubs i jugadors que van estar a les seves ordres es van succeir durant la jornada d'ahir un cop va transcendir la seva mort.