Ben amunt, tot pujant el carrer de la Força i a tocar dels peus de la Catedral, Girona hi guarda un petit tresor. L'ara Museu d'Història de la ciutat habita en un antic convent de frares caputxins de Sant Antoni. Un edifici singular que ha servit també de refugi antiaeri i que a finals del segle XIX es va convertir en institut. Allà, dècades enrere, hi va estudiar Emili Banchilleria. Desaparegut aquest passat dilluns, el que va ser president de la territorial gironina de la Federació Catalana de Bàsquet als noranta i també directiu del CB Sant Josep i Valvi Girona en diferents etapes, va deixar empremta just quan era adolescent. Recorda aquella etapa Enric Ametller. L'advocat treballaria amb ell anys després i coneixeria la seva faceta més propera, més humana. Llavors només sabia qui era. Però amb veure'l a diari ja se'n va fer una idea que encara conserva, molts anys després. «Era un home d'esport. Es passava l'estona del pati jugant a pilota. Donant-li cops de puny tota l'estona», rememora.

D'aquí, al bàsquet. La seva gran passió. «El seu esport», com s'afanya a corregir Ametller. «El bàsquet el duia molt a dins», afegeix Jordi Juanhuix, amic personal de Banchilleria i qui va tenir també vincles amb el Sant Josep i Bàsquet Girona. Segurament per això, de jove hi va jugar i ja no ho va poder deixar mai. La pista sí, quan va decidir que ja n'hi havia prou. Els despatxos van durar més. Molt més. «Sempre va estar vinculat a aquest esport», diuen els qui el recorden. A la dècada dels vuitanta va donar un cop de mà al Sant Josep, on abans hi havia jugat. El viatge va fer pujada. Primera B i també l'ACB. Paraules majors. «Va donar un cop de mà a l'àrea econòmica, sempre disposat a buscant solucions. Era una persona que posava passió a allò que feia», concreta Juanhuix.

La Federació Catalana li va obrir les portes i va presidir la delegació gironina. Allà acabaria coincidint amb Ametller. «Llavors és quan el vaig tractar molt més. Era un moment molt fort del bàsquet, teníem més de 10.000 fitxes sent la tercera demarcació que en tenia més de tot Espanya. Això requeria un gran rigor i ell el va aplicar. Era una persona molt ordenada, metòdica, treballadora i organitzada». Se li sumava la seva «fidelitat» als companys. «Era un home molt bolcat al bàsquet», rubrica Ametller. Ho corrobora Juanhuix, amb qui ha compartit una gran amistat. «Ens trucàvem sovint, era una molt bona persona. Era d'aquella gent que, si tenies qualsevol problema, sobretot de salut -Banchilleria era metge i estomatòleg de professió-, te'l resolia en un vist i no vist. Sempre estava disposat a ajudar». Amb els anys, li va tocar lluitar per superar fins a quatre càncers. El cinquè ha pogut amb ell. «Li deia, en to de broma, que havia batut el rècord. Ara ha marxat, ens ha deixat un gran amic», finiquita Juanhuix. El bàsquet perd un gran adepte.