Amb el confinament, que ja s'allarga més enllà d'un mes, la gent s'ha hagut de reinventar. Per no deixar-se dominar per l'avorriment i trencar així amb la monotonia, a molts els ha donat pels records. Fotografies que corren per les xarxes de quan es tenien 20 anys, experiències de fa tant de temps, aventures d'aquell estiu concret. Coses així. De dates assenyalades n'hi ha a cabassos, totes adaptades a la realitat de cadascú. No se n'escapa el Girona, que en té de més negres que d'altres. Una d'aquestes, ben recent. De les que tant de bo mai haguessin passat, però que han servit per marcar, i de quina manera, l'actual realitat que viu el club. Just ara fa un any d'una setmana nefasta. D'una patacada doble, amb majúscules, i de conseqüències gairebé definitives. El 20 i 23 d'abril del 2019, amb ben pocs dies de diferència i sense massa temps per pair-ho, l'equip va confirmar la seva caiguda lliure. Dues derrotes consecutives, a Vigo i Valladolid, donaven aire a dos rivals directes, subratllaven el mal moment dels d'Eusebio Sacristán i obrien de bat a bat les portes del descens. Just allà on mai si havia caigut abans, i on s'hi va entrar en el pitjor moment possible. El penúltim desencís, el preludi a la catàstrofe que arribaria només unes setmanes més tard.

Primer, toca posar-se en context per entendre la magnitud de la tragèdia. El Girona va sortir de Butarque, al mes de març, amb un 0-2 a la butxaca, bones sensacions de cara a la galeria i un botí de 34 punts. A deu jornades perquè s'acabés la Lliga, la dotzena posició a la taula i els 9 punts de coixí respecte el descens dibuixaven un horitzó planer. La cosa es va tòrcer, i de quina manera. Just abans d'aquella setmana, la de fa un any, l'equip perdia amb el Vila-real (0-1) i veia com el perill es situava a només tres punts. El manual de supervivència del vestidor tenia només dos capítols: sortir amb vida dels dos partits següents. Havia de visitar els camps del Celta i Valladolid, conjunts que tenia per sota i que també lluitaven per salvar-se. El problema és que ningú va seguir, al peu de la lletra, la teòrica. La pràctica va ser un desastre.

El pessimisme creix

El 20 d'abril, ahir va fer justun any, el Girona va perdre a Balaidos en una nova mala actuació del conjunt blanc-i-vermell, apàtic i erràtic al damunt de la gespa. El gol de Portu, als primers compassos del segon acte i que establiria un momentani empat al marcador (1-1) va ser l'única llum d'una actuació per oblidar. Es marxava de Vigo amb una nova desfeta, la cinquena consecutiva i es queia a la setzena posició. El descens era a només dos punts i el marcava, precisament, el proper rival: el Valladolid.

A Pucela no hi va haver reacció. Més aviat, confirmació. La del nefast moment dels d'Eusebio, que no feien altra cosa que alimentar el pessimisme jornada rere jornada. En un partit planer, pràcticament sense arribades i on la consigna, pel que es va veure al terreny de joc, va ser més aviat optar per la prudència i no pas per superar un rival que també tenia l'aigua al coll, va ser l'esma dels castellans i el gol de Míchel el que es convertirien en el factor diferencial. Era el 23 d'abril, diada d'un Sant Jordi que sí que es va poder celebrar amb normalitat, cosa que aquest any no podrà passar, però que va ser ben amarg pel Girona. L'1-0 final servia per treure més d'una conclusió. La primera, que les derrotes s'amuntegaven. Fins a sis consecutives, cosa que feia molt de temps que no es patia a Montilivi. La segona, la classificació. L'equip queia en places de descens. No ho havia fet mai encara a la Primera Divisió i això arribava quan només quedaven quatre jornades pel final. I la tercera, què calia fer amb Eusebio?

Confiança absoluta

Només un dia després de caure a Valladolid, la plantilla s'exercitava amb total normalitat i ho feia a les ordres del tècnic de La Seca. El Girona publicava una fotografia de la sessió, amb el preparador ben visible, a les xarxes socials. Una pista del que vindria poc després. El director esportiu, Quique Cárcel, va explicar que malgrat la delicada situació esportiva, la confiança cap a Eusebio per part del club era total i que seria amb ell que s'acabaria la temporada. Així va ser. Aquell diumenge es va guanyar el Sevilla i les esperances (1-0) van renéixer, però els tres cops posteriors, també consecutius (derrotes amb el Getafe, Llevant i Alabès) van confirmar la pèrdua de categoria. El retorn a la Segona Divisió, just d'on intenta escapar ara un equip que va pagar molt cara aquella setmana negra.