23 de abril de 2020
23.04.2020
Diari de Girona

Quan Fontajau va tocar el cel

Es compleixen cinc anys de la primera de les dues lligues de l'Spar Citylift Girona, que va superar el Perfumerías Avenida (72-54) davant més de 5.000 espectadors · El títol va suposar un punt d'inflexió per un club que ha crescut exponencialment i que s'ha fet un nom no només a Espanya, sinó també a Europa · L'encara director esportiu de l'entitat, Pere Puig, i el llavors entrenador, Roberto Íñiguez, rememoren l'efemèride · El futur a curt termini s'escriu entre cometes degut al coronavirus

22.04.2020 | 23:33
Les jugadores de l'Uni celebren el títol de campiones al parquet del pavelló de Fontajau

El 23 de febrer del 2015 va arribar el sotrac. Era impossible que l'Spar Citylift Girona mantingués la velocitat de creuer que havia imposat durant mesos. Tard o d'hora tocaria frenar. Més enllà del com, el sorprenent va ser el què. Construïda amb un pressupost força baix si es compara amb els números que es mouen darrerament a Fontajau, aquella plantilla s'havia enfilat fins la primera posició a la lliga. Bon bàsquet i excel·lents resultats. Però al febrer, el desgavell. L'eliminació a la Copa a mans del Conquero de Huelva va ser un cop. Sobretot de portes cap a dins; el títol mai s'havia guanyat i no era un objectiu de l'entitat, però la victòria es va escapar quan semblava que no ho faria. Després, la derrota amb el Rivas Ecópolis. Suficient per acabar amb la paciència del tècnic, Ramon Jordana, que va presentar la dimissió. Deixava l'equip tercer (16-3) i la banqueta orfa, amb la competició entrant a la fase calenta. El que hauria enfonsat d'altres equips va ser un punt i seguit per a l'Uni. Només dos mesos més tard, s'aixecaria el primer títol de Lliga Femenina dels dos que fins ara ha aconseguit l'entitat. Va ser un 23 d'abril, avui fa cinc anys, i davant més de 5.000 espectadors a Fontajau. Es va tocar el cel derrotant el totpoderós Perfumerías Avenida, resignat i enfonsat a la pista (72-54). Un veritable punt d'inflexió pel club, que va iniciar un creixement evident que l'ha dut a sumar una altra lliga i a competir de tu a tu a Europa.

«Va ser molt especial». No té cap problema Roberto Íñiguez per parlar d'aquella fita. Al llavors entrenador de l'Uni, ara sense equip i confinat a Alacant, tot fent companyia al seu fill Pablo, que juga a l'Hèrcules, no li costa gens recordar els cops que faci falta el seu pas per Girona. Una etapa breu, de pocs mesos, però que el va captivar i que mai treurà de la seva motxilla de records. «Els clubs i les empreses el fan les persones. Al cap i a la fi, és amb això amb el que em quedo. Vaig conviure i treballar amb una gent extraordinària, fent amics que encara mantinc. Amb això em quedo», diu. Venia d'un «desgast» important a Turquia i això el va dur a viure a Girona. Allà hi jugava el seu fill, futbolista, i va decidir passar-hi un temps. La dimissió de Jordana el va convertir en el candidat principal per rellevar-lo i ell va acceptar. «Ho vaig parlar amb en Pablo i em va dir que acceptés. També el meu agent, convençut que l'Uni tenia molt bon equip. La cosa va sortir bé. Vaig tenir sort i també vaig ser intel·ligent al continuar la bona tasca d'en Ramon. Només calia tocar un parell de tecles i prou, no fer pas una revolució». Íñiguez té gravat a la ment el partit definitiu. L'última victòria. «Vam aconseguir quelcom històric i davant molta gent, en un dia ben especial. El que més em preocupava era controlar l'estat emocional de les meves jugadores, no estaven acostumades a viure una situació així. Ho van fer molt bé». El títol era al sarró i des de llavors, a Girona no s'ha fet cap altra cosa que mirar cap amunt, amb ambició: «El club ha crescut moltíssim gràcies a un molt bon treball. Cada cop és més professional i això s'ha notat. M'hi he enfrontat algun cop i sempre és un plaer fer-ho».


«No era el nostre objectiu»

Pocs s'imaginaven, mesos enrere, que l'Uni acabaria guanyant aquell títol. No s'havia construït la plantilla amb aquesta idea, sinó per seguir millorant tot consolidant-se a l'elit del bàsquet femení estatal. Si es podia arribar a la final, millor; si era possible classificar-se per al a Copa, perfecte. Però el títol? «Ni de bon tros era el nostre objectiu. El pressupost era baixíssim si es compara amb el d'ara. El que passa és que vam encertar amb els fitxatges i les peces van funcionar molt bé», rememora Pere Puig, l'encara director esportiu de l'entitat. S'havia fitxat la millor anotadora de l'última temporada, una Brittany Chambers encara ben jove. També a la lituana Vita Kuktiene, una triplista amb experiència que va ser clau a l'hora de la veritat. S'hi sumaven la nigeriana Ify Ibekwe, que venia de Corea del Sud, i Vanessa Gidden, que acabaria brillant. «Totes van funcionar a la perfecció amb les catalanes del vestidor, com (Anna) Carbó, Jael (Freixanet), (Eva) Bou, (Èlia) Ros, Noemí (Jordana)...».

L'èxit era un fet. El títol, a la butxaca, posant fi a la dinastia del Perfumerías. «En guardo un record molt agradable. Llavors no vam ser conscients del que havíem aconseguit. Ens va desbordar la gentada i la victòria. Amb el temps ens hem adonat que allò va suposar un canvi de cicle que ens ha permès aspirar a més coses, a tenir més reconeixement. Va ser un punt d'inflexió. Era un equip que amb el pas de les jornades va enganxar a la gent i que acabaria aspirant a guanyar la lliga. Vam tenir una petita crisi al febrer, però ens hem vam sortir».


I ara què?

Fet un cop d'ull al passat i havent xalat de valent recordant aquella gesta, tot collint els fruits del que el títol va suposar, a Fontajau es mira ara cap endavant. Es fa amb la prudència per bandera, sense tenir encara del tot clar com aniran les coses. La pandèmia del coronavirus ho ha paralitzat pràcticament tot i el bàsquet no se n'ha escapat. La Lliga Femenina Endesa, amb quatre jornades encara sense disputar-se i el play-off pel títol sense estrenar, quedava ajornada. Saber al cent per cent quin serà el seu desenllaç és aventurar-se massa, però el proper dilluns 27 d'abril la Federació Espanyola de Bàsquet (FEB) es reuneix amb tots els clubs implicats per arribar a certes conclusions. Hi ha moltes possibilitats que la competició sigui cancel·lada i fins i tot, les eliminatòries per decidir-ne el conjunt campió podrien no disputar-se, deixant desert el premi final. Caldrà veure, però, quina és la postura de l'organisme i també dels clubs, però molts d'ells apostarien per aquesta via. L'únic que caldria acordar és què passa amb els ascensos i descensos de categoria. Europa és una altra cosa. La possibilitat de traslladar l'Eurocup a una final a vuit a la tardor entre els equips supervivents es manté, encara que no es una via definitiva.

A Girona es focalitza l'atenció en la propera temporada. Impossible centrar-s'hi al cent per cent. El desig és que el gruix de l'actual plantilla continuï, però d'interrogants n'hi ha un munt. No se sap si es podrà jugar amb públic quan comenci la competició del curs vinent, ni tampoc què passarà amb els abonaments. Els ingressos s'escriuen amb interrogant. Cal parlar amb les institucions i també amb els patrocinadors, però veient els temps que corren i que el demà és ben incert, això no està ni de bon tros concretat. El club ha anat fent la feina com ha pogut. Ha parlat amb totes i cadascuna de les jugadores, unes quantes d'elles des de fa unes setmanes ja als seus respectius països. S'ha arribat a un acord amb gairebé totes -només falta una de les situacions per tancar- per decidir com es tanca aquest curs. Un cop enllestit això, tocarà posar en marxa l'engranatge per planificar l'any vinent. Només tres jugadores tenen contracte. Helena Oma, María Araujo i Marta Xargay. Aquest últim cas, amb certes excepcions perquè la gironina podria sortir si li arriba una proposta que li faci patxoca per canviar d'aires. Es compta amb totes tres i també amb d'altres peces, però tot plegat encara està verd i s'agafa amb pinces. El que està clar és que el pressupost es reduïrà, si bé l'interès general a l'entitat és que bona part de la plantilla es quedi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

LaLiga

Saps què pots fer en aquest espai tan exclusiu?

Alex Gallar i Pape Diamanka, jugadors del Girona FC, van presentar l'Àrea Movistar LaLiga, un espai que uneix la passió pel futbol, ​​l'entreteniment i les noves tecnologies.


Buscador de deportes