EI llavors, el somriure perenne que lluïa Eusebio Sacristán (la Seca, 1964) va desaparèixer. Mala senyal. S'atrapava el desenllaç de la temporada, el punt àlgid, quan el rostre del llavors entrenador del Girona va canviar. Les coses no anaven bé. Trontollant, l'edifici havia aguantat dret fins l'inici de la primavera, amb actuacions de tota mena però uns resultats, al cap i a la fi, suficients per creure que la salvació era possible. No va ser així. Es perdia la categoria i d'això ja en fa un any. Eusebio ha acceptat recuperar la seva experiència a Montilivi. Una etapa que, segons ell, li ha servit d'aprenentatge i de la qual guarda un bon record. L'única taca, la pèrdua de la categoria.

Ha passat un any del descens del Girona. A què ha dedicat aquest temps Eusebio Sacristán?

Estic passant una època bastant tranquil·la. M'ha permès fer coses que, habitualment i pel fet d'estar treballant, no es poden fer. És un temps per gaudir de la família, per viatjar. M'he mogut entre Catalunya i Castella; entre Valladolid i Sitges, sobretot. He estat molt tranquil, gaudint de tot això. Quan treballo estic molt a sobre de tot. Ara que no ho faig, veig les coses amb una altra perspectiva. Les analitzo, reflexiono. Al mateix temps estic una mica atent de tot allò que envolta la meva professió. Aquest temps també ha sigut una oportunitat per seguir-me formant per tot el que hagi de venir. Fa molts anys que em dedico a això i quan tinc una època de descans, per dir-ho d'alguna manera, l'aprofito.

Li han agafat ganes d'entrenar de nou?

Sí. D'una banda, m'ha anat bé aquest descans. De l'altra, tothom sol voler estar fent sempre allò que li agrada. Allò que omple. A mi em passa. M'agrada entrenar, pensar en el futbol. És molt bo estar motivat dia a dia. Com he dit, aquest temps ha sigut bo per a mi i de tant en tant va bé descansar una mica. Sí que és cert que és millor escollir quan ho vols fer i no pas que sigui d'una manera obligada, com em va passar a mi. Ara em toca tenir paciència. He tingut alguna proposta, però totes venen de lluny. M'agradaria continuar a Espanya o, fins i tot, a algun equip d'Europa.

Vivim un context extraordinari i el futbol no escapa de les conseqüències. Com ho veu?

Hi ha una situació diferent, això és una evidència. Tothom s'està preparant per afrontar i adaptar-se a aquesta nova realitat. És nou per a tots. Canviaran alguns aspectes però l'essència del futbol serà similar. Preparar-se, entrenar i competir. Sí que variarà l'entorn. Els jugadors s'hauran d'acostumar a jugar en ambients sense públic.

Vostè és partidari d'acabar la competició?

Sí, l'ideal és que es pugui acabar. Sempre que hi hagi les condicions de seguretat adequades, és clar. És el que s'està intentant fer.

Viatgem ara cap a Girona. Fa un any del descens. Parlem d'un dels moments més durs de la seva carrera?

Sí, sí. Va ser un moment molt dur. Perquè confiava que tot acabaria bé. La pena va ser molt gran. Em va saber greu per tot. Pels jugadors, també per la gent del club i la nostra afició. De veritat, estava convençut que ho trauríem endavant. Però bé, són circumstàncies de la vida i ho hem d'acceptar, entenent que de tot s'aprèn. Sempre s'ha de mirar endavant. M'ho vaig prendre com una lliçó de la vida. Així que sí, una pena però alhora una lliçó.

Es perden nou dels últims deu partits. És evident que es baixa per demèrits propis. Però també creu que la temporada va ser excessivament cruel amb el Girona? Em refereixo a les derrotes als últims minuts, les lesions...

Doncs sí. Van donar-se moltes circumstàncies nefastes i totes es van produir en un mateix moment. Si la competició s'hagués aturat al mes de març, podíem dir que la temporada estava sent molt bona. Va arribar una aturada per seleccions i després, els dos últims mesos van ser dramàtics. Tot se'ns va girar en contra fins al final. Va ser molt dur. Ningú s'ho esperava. Jo tampoc. No imaginava que tot s'aniria acumulant d'aquesta manera, ni de bon tros.

Parlem d'aquell mes de març. Vostè parla del 0-2 a Leganés. Creu que després d'aquella victòria el vestidor es va relaxar excessivament i ho va veure fet?

Al final, s'han d'analitzar totes i cadascuna de les circumstàncies que van fer que l'equip no es salvés malgrat estar-hi a prop. Li he estat donant moltes voltes. És un punt de vista que sí, es pot analitzar també. Vam sortir de Leganés pensant que gairebé ho teníem a la mà. Cal veure què vam fer o què vaig poder transmetre perquè a partir de llavors ja no arribessin els bons resultats. Potser, de manera inconscient, tots vam sentir que seria més fàcil. I no ho va ser.

Quins aspectes positius s'endú de la seva etapa a Montilivi?

N'hi ha molts. A Girona vaig viure una experiència molt agradable. Em vaig trobar un club que era una veritable família. Ple de persones disposades, sempre, a ajudar. Amb una amabilitat enorme. També un grup de jugadors molt compromesos. Em van demostrar la seva fidelitat fins l'últim segon. De Girona m'emporto un munt de coses positives. És que, llevat del que veritablement importava, que era l'objectiu de la permanència, per la resta estic molt agraït de tot el que hi vaig viure.

Malgrat la inèrcia negativa del tram final el club el va mantenir al càrrec. Vostè en algun moment es va veure fora?

Sempre vaig sentir el suport de la directiva. El club es trobava en una situació complicada. Imagino que, quan tot es va complicar, es plantejarien prendre o no una decisió. Havien de decidir si canviar quan quedaven poques jornades o si continuar comptant amb mi. Van apostar per això segon fins al final. Em sento agraït i també orgullós perquè pensessin així, però al mateix temps fastiguejat per com va acabar tot plegat.

Arriben lluny a la Copa del Rei, fins a quarts. Creu que això va passar factura a l'equip?

No i a més, no ho canviaria pas. Allò va ser molt bonic. Viure experiències d'aquesta mena al futbol és d'agrair, per això estem. Per viure moments especials i nosaltres els vam poder viure i gaudir. Per això, no ho canvio per res. El que toca fer és analitzar quines coses s'haurien pogut fer d'una altra manera. Però aquesta, afrontar la Copa com ho vam fer, ho mantindria. Per a mi va ser positiu. Va reforçar l'autoestima de tots nosaltres.

Considera que la plantilla no estava del tot compensada i que això va poder afectar?

No, no ho penso. Tornant a la Copa, per exemple, allà vaig utilitzar els menys habituals. Sumant-hi els nanos del Peralada, que ens van ajudar quan ho vam necessitar. No hi va haver cap desgast físic que ens condicionés al tram final de la temporada.

Ara que parla del Peralada. D'allà va sortir-ne Valery. Una de les sorpreses agradables del curs, no troba?

Sí, per descomptat. D'ell em va agradar tot el que vaig veure des del primer dia. El que em va transmetre era molt positiu. Vaig ser conseqüent amb el meu pensament. Es mereixia jugar i ho va fer molt bé.

Ell va ser un dels molt pedaços que va utilitzar al carril esquerre, una posició maltractada per les lesions. El club no va fitxar un relleu fins al mes de gener i no ho va fer abans. Creu que això els va perjudicar?

Tots vam fer el que estava a la nostra mà. Jo confiava que, malgrat tenir baixes en posicions tan concretes com aquella, podia cobrir el buit amb gent de la plantilla o amb els nois del Peralada. Aquella va ser la meva aposta. No ho sé si hauria canviat res. Com he dit abans, vaig ser conseqüent amb el que pensava o sentia en aquell moment. Si hauria pogut ser diferent? El que sé és que les coses no van acabar bé. Potser, no puc dir que vaig estar del tot encertat.

Dos noms propis: Seydou Doumbia i Douglas Luiz. L'afició va ser excessivament cruel amb tots dos?

Soc del parer que sempre s'ha de respectar el que la gent pensi, el que senti l'afició. Per a mi és un termòmetre. Et diu què pots percebre del que sent la teva gent. Per això, s'ha de ser molt respectuós amb la seva opinió. És clar que prefereixo que anem tots a una, cap a la mateixa direcció sempre. Havia d'intentar que els jugadors de la plantilla fossin acceptats, que tots tinguessin el mateix suport. Era la meva tasca.

Per tant, xiulets i riures de fons no ajuden gaire, no?

Per això mateix li ho dic. Si anem tots junts, molt millor. L'afició ha de sentir també que tots els jugadors estan compromesos i que volen donar el millor d'ells mateixos. Trobo que els nostres seguidors van estar amb nosaltres fins l'últim segon. Vam anar tots junts cap a un objectiu comú.

Pot ser llavors que part dels aficionats entenien que Doumbia o Douglas, per dir alguns noms, no donaven el millor d'ells?

(silenci) Jo el que percebia d'ells era la intenció de donar la seva millor versió per ajudar l'equip.

Doncs en una entrevista a aquest mateix diari, un cop acabada la temporada, Aday Benítez assegurava que havia notat falta d'implicació per part d'alguns jugadors. Ho va notar també?

El que li he dit. Vaig percebre el compromís de tot l'equip.

Viatgem ara cap al present. Està seguint el Girona?

Sí. Al principi li va costar una mica adaptar-se a la realitat i veig que després s'ha afiançat. Es mostra com un equip fort, consistent i regular. Sobretot ara, en una fase important de la temporada. A l'aturada hi va arribar ben posicionat per aconseguir l'objectiu. Espero i confio que aquest parèntesi li serveixi per enfortir la dinàmica i li permeti estar a dalt.

Un dels noms propis és el de Cristhian Stuani. Li sorprèn veure els seus números?

No em sorprès per a res! Quan el tens a la teva plantilla t'adones que és un grandíssim jugador. Que es quedés a Girona demostra un alt nivell de compromís amb aquest club i aquesta ciutat. Sabent, a més, que tindria moltes propostes per estar no només a d'altres equips, sinó també a categories més altes. Demostra compromís com li dic, però sobretot efectivitat i talent. És una peça més que important.

La present temporada la comença un bon amic seu a la banqueta. Parlo de Juan Carlos Unzué. Li va donar referències abans de fitxar?

Com diu, és un bon amic meu. Quan el Girona va decidir comptar amb ell me'n vaig alegrar molt. Li tinc una gran estima. Al final l'experiència es va tallar i no va poder tenir la continuïtat. Li va tocar acceptar les circumstàncies. Ara el club ha fet una aposta per Martí i ha aconseguit que l'equip sigui més fort i més consistent. A veure si ho aconsegueix i el Girona torna a viure els moments tan especials que ha viscut als últims anys. Que torni allà on, per a mi, es mereixia estar. Pel valor humà que hi ha al club, sobretot.

Li faig les dues últimes. La primera, directa. Es va sentir estimat per l'afició del Girona?

Vaig sentir-me molt valorat al club. Per la gent que hi treballava i pels jugadors. Això és molt important. L'afició? La veritat és que no ho sé. La gent que em trobava pel carrer era molt amable i carinyosa amb mi. Vaig estar encantat a la ciutat. En l'àmbit personal i també professional. La llàstima va ser no poder aconseguir l'objectiu.

Com encaixava els xiulets que repetidament li dirigia una bona part de Montilivi?

Abans m'he expressat més o menys en aquesta direcció. Soc de la idea que s'ha de respectar l'opinió dels aficionats. Al màxim. Si els aficionats consideren que jo estic fallant en algun aspecte i així ho manifesten, el que a mi m'ha de servir és per analitzar què he pogut fer malament. Tot això és un aprenentatge. És clar que sempre m'agrada sentir-me estimat i valorat. Però no estàvem bé i jo era el màxim resposable. Ho assumeixo. Ho accepto i penso en què m'he pogut equivocar.