A Getafe, contra un equip que ara lluita per entrar a Europa a la part alta de Primera Divisió, el Palamós va jugar avui fa vint-i-cinc anys el seu últim partit a Segona Divisió A. Els palamosins van guanyar 0-3 (amb gols de Puche II, Frank i Javi Garcia), però aquella va ser una de les victòries més estèrils i poc celebrades de l'equip de la Costa Brava. La derrota a casa contra el Rayo Vallecano (2-3) de la jornada anterior havia deixat l'equip de Waldo Ramos sense cap opció de permanència. Tot això, el Palamós va anar al camp de Las Margaritas (l'actual Coliseum Alfonso Pérez no era ni tan sols un projecte) i es va endur els tres punts contra un equip que, com ells, ja tenia els dos peus a Segona B (o almenys això pensaven en aquell moment). «La golejada hauria pogut ser d'escàndol», explicava després del partit un Ramos recordant que, amb tres penals fallats, el seu equip havia perdonat una humiliació als madrilenys que, jugant amb un de menys per l'expulsió del local Jaime en el minut 15, van haver de donar les gràcies a l'exjugador de Barça i Girona, Javi Garcia, que va fallar dos penals i un parell de bones oportunitats més.

De fet, encara que Javi García hagués tingut el seu dia i el Palamós hagués clavat 7 o 8 gols al Getafe, aquella victòria continuaria sent una de les més, o potser la que més, estèril de la història del club de futbol que es va fundar a Catalunya. El 2-3 contra el Rayo Vallecano d'una setmana abans havia confirmat el descens palamosí. Esportivament, Palamós, Getafe, Leganés i Orense baixaven a Segona B i, en el cas dels de la Costa Brava, el destí va ser la Tercera Divisió perquè a la pèrdua d'una categoria per demèrits esportius s'hi va afegir un nou descens pels deutes del club. Uns impagaments a la plantilla que, mesos abans, a principi de març, ja pujava a gairebé 30 milions de les antigues pessetes i va provocar un tancament dels jugadors, a dormir i tot, a l'estadi municipal. «El primer que hem de fer és pagar els nostres deutes perquè si algú baixa i nosaltres continuem endeutats no podrem ser repescats», va dir, de manera premonitòria, un gat vell del futbol com Waldo Ramos després del partit de Getafe. I, encara que mai s'hauria pensat per quin motiu, Ramos va acabar clavant la seva advertència. Aquell 18 de juny de fa 25 anys, amb molts clubs de futbol espanyol amb els seus comptes econòmics absolutament desendreçats, eren molts els que pensaven que algun equip de Segona Divisió seria baixat per morós. Cap ho va ser, però, en canvi, sí que ho van ser dos de Primera: Sevilla i Celta de Vigo. Dos històrics del futbol espanyol passaven directament de l'elit a Segona B en una decisió que, per omplir, els seus buits mantenia Albacete i Valladolid a Primera Divisió i Getafe i Leganés a Segona A.

El que va passar aquell estiu és de sobres conegut, les dues aficions es van llançar als carrers tant a Sevilla com a Vigo es van llançar al carrer i el govern va acabar perdonant Sevilla i Celta. Però clar, en aquell moment, les permanències d'Albacete, Valladolid, Getafe i Leganés ja eren un fet consumat que no es va poder revertir (la famosa lliga de 22 equips de Primera Divisió). Els dos equips madrilenys continuaven a Segona Divisió A i el Palamós que, havia acabat la temporada guanyant 0-3 al camp del Getafe i que havia golejat el Leganés 7-1 al Municipal, queia dues categories més avall. I avui, dues dècades i mitja després, Getafe i Leganés juguen a Primera Divisió i el Palamós està encara més avall: a Primera Catalana.