Tenia els ulls plorosos. El to de veu era baix, lineal. Fa mal perdre per 3-0, però hi ha derrotes i derrotes. Aquella al camp de l'Albacete del 2010 va fer disparar totes les alarmes a Narcís Julià. El llavors entrenador del Girona, gat vell en això del futbol, sabia que la salvació s'havia posat ben peluda. I això que uns dies enrere, l'equip guanyava a Las Palmas i ho celebrava a la gespa del Gran Canaria com si ja tingués la permanència a la butxaca. Faltava encara una jornada i Julià tenia apamat que, per més conjunts implicats hi haguessin, a Montilivi hi hauria un cara o creu amb el Múrcia. El que va passar el 19 de juny d'avui fa just una dècada ho sap tothom. Un desenllaç tant dramàtic com surrealista. Un final que ni el guionista més retorçar hauria pogut escriure mai. Kiko Ratón va desfermar l'eufòria marcant un penal ben estrany, amb carambola inclosa, al temps de descompte i l'1-1 definitiu assegurava la salvació. Això i el futur del club, que d'haver baixar s'hauria arriscat a la desaparició. Perquè aquella va ser una temporada moguda, amb impagaments, un relleu a la banqueta i una plantilla que, malgrat les circumstàncies, va donar-ho tot.
A Julià li costa poc rememorar aquella tarda. També la setmana prèvia. Uns dies difícils. Es venia de la dura ensopegada al Belmonte, el que ho deixava tot a l'aire. «Recordo tot allò amb nervis i també amb decepció pel que li va tocar viure al futbol. Van succeir coses molt estranyes a les últimes jornades. Es van produir tots els resultats que ja sabíem. A això se li ha de sumar la situació que estàvem passant i la pressió del moment. Va ser molt dramàtic, però per sort va acabar bé». Tothom tindrà al cap a Kiko Ratón, el penal i la salvació. No tants tindran fresc a la memòria els partits previs. Julià sí: «Vaig començar a dubtar després de guanyar a Las Palmas. El dilluns següent vaig arribar al vestidor i vaig veure que algú havia posat ben gros quin percentatge de salvar-nos tenia el Girona. Era enorme. Ho vaig esborrar i vaig decidir posar-ho al revés. Només nosaltres teníem dos enfrontaments directes i la resta d'equips implicats, no. O guanyàvem o cap avall».
Una setmana «difícil»
Era caixa o faixa pel Girona. Sumar o baixar. «He viscut moltes coses durant la meva carrera, sent futbolista i entrenador, però aquella setmana prèvia va ser molt difícil. S'ha de saber encertar què dius i què fas. No vaig voler dramatitzar en excès per no fer-los sortir amb por. Tampoc motivar-los massa perquè s'acceleressin i perdessin el control». Narcís Julià i el seu cos tècnic van preparar un video, més que per tocar la fibra i incitar-los a donar-ho tot, per «agrair als jugadors el que havien fet fins llavors. Un psicòleg i em va recomanar no veure'l just abans de jugar. Així ho vam fer. El grup de futbolistes era increïble i crec que en d'altres circumstàncies hauríem baixat sí o sí. Estaven uns mesos sense cobrar, però eren tots uns grans professionals».
Malgrat la bona predisposició, les coses es van torçar massa aviat. A la primera part, el Múrcia anotava el 0-1 i la resta de resultats feien bufar el vent en contre. «Sóc una persona molt tranquil·la, però durant aquells dies havia dit al cos tècnic que, segons com anés tot plegat, havíem de provocar alguna cosa rara». Així va ser. Quan el quart àrbitre va mostrar que només s'afegirien tres minuts, Narcís Julià va esclatar. «Li vaig dir a l'àrbitre que era una vergonya. Alguna cosa gruixuda per forçar la situació». L'expulsió va encendre Montilivi. «No dic que això fos clau, però pot ser que ajudés a posar-li pressió». Teixeira Vitienes, instants després, va decretar com a penal una caiguda de Juanma Hernández dins l'àrea. «Em va costar uns quants dies tornar a veure la jugada. És un penal que el pots xiular o no. Amb tot el que havia passat, la protesta meva i del públic, el fet de jugar a casa... Potser això el va fer decidir. Ara, amb el VAR hauríem tingut un problema». Llavors, el caos. «Ja estava expulsat, però ho estava seguint tot des de les escales. Vaig començar a cridar: Que el tiri en Cañas! Que el tir en Cañas! Llavors el veig, envoltat de jugadors del Múrcia. Després em va confessar que l'estaven posant nerviós, dient-li que li oferien diners. Era un penal per a ell, per llançar-lo a trencar». Però no. Va ser Kiko Ratón qui va agafar la pilota. Julià riu quan ho recorda: «A en Kiko li tinc un carinyo enorme, me l'estimo molt. Però quan el veig tot dret al punt de penal... Als entrenaments se solia quedar després a llençar-ne i quedava clar que no era un especialista. No em va quedar res més que creuar els dits i tancar els ulls. També dic que si l'hagués xutat Messi hauria tingut el cor fora del cos igualment. Era el ser o no ser». I va ser. I tant que va ser. «Llavors vam plorar tots, deixant anar tota la tensió». Sembla que fos ahir, però d'això ja en fa tot just deu anys.
