uanyar ahir era necessari, vital, imprescindible i innegociable. De la manera com arribava el Numància no haver-ho fet hagués obert la caixa dels trons de manera definitiva. La crisi en majúscules s'hagués instal·lat a Montilivi i al centre de la diana, no cal dubtar-ho, hi hagués estat l'entrenador Pep Lluís Martí.

Ara, en la victòria calien altres arguments, com el joc, les sensacions, el futbol que l'equip havia oblidat i que amb prou feines havia tret en la segona part del partit de l'Elx, més per cor, que per altra cosa.

I la pregunta a hores d'ara és si el que vàrem veure ahir contra els sorians és suficient. I el dubte, si això durarà. Amb el cinquè i el sisè lloc com a grans objectius, tornar a decaure una mica podria ser molt perillós perquè les jornades s'esgotaran amb rapidesa i el poder de reacció serà molt escàs.

Per això només queda la confiança que la segona part de l'Elx i el partit d'ahir marquin el camí que Pep Lluis Martí assenyalava quan es va reempendre la competició.

Tenir el pressupost més alt i la plantilla més cara de la categoria s'ha de notar ara, en l'esforç d'aquesta recta final per assolir una plaça a la promoció, que aleshores sí podria ser una història ben diferent.

Però pel camí per assolir-ho cal no oblidar que després de visitar el Màlaga començarà la rua que portarà a Montilivi el Saragossa, l'Almeria i el Cadis i que l'equip necessitarà mots arguments per tirar endavant aquests partits contra els tres primers classificats.

O sigui que innegociable que el que es va veure en el segon temps en el Martínez Valero i ahir a casa contra el Numància tingui continuïtat si no volem viure un dejavu de la temporada passada i acabar amb la sensació d'haver arribat tard a tot. Dos anys seguits d'una mateixa frustració seria molt dur de digerir.