Nascut a Pirot (Sèrbia), Svetislav Pesic farà 71 anys aquest agost, mentre que el montenegrí Dusko Ivanovic va néixer a Bijelo Polje el setembre de 1957. Per tant, farà 63 anys d'aquí a menys de tres mesos. Pesic i Ivanovic són dos gats vells del bàsquet europeu que, aquest vespre a València, es disputaran el títol més estrany de la història de l'ACB. La lliga del coronavirus. Una final a un sol partit, sense públic, entre el Barça i el Baskonia, dos equips que, a les dues banquetes, comptaran amb dos tècnics que evoquen imatges del bàsquet de la primera dècada d'aquest segle. Dos entrenadors amb notables punts de contacte en les seves carreres, entre aquests: Girona. Dusko Ivanovic va ser un dels grans noms del Valvi Girona de Palau Sacosta, on Alfred Julbe el va portar en la seva primera (ben poques més en tindria) experiència com a jugador fora de la mítica Jugoplastika d'Split; i, ja a Fontajau, el montenegrí va obrir, d'ajudant de Quim Costa en un tàndem impossible de sostenir en el temps, la que posteriorment ha estat la seva llarga carrera com a tècnic. En canvi, el pas d'Svetislav Pesic va ser més breu. Però intens. El tècnic serbi només va estar una temporada a Girona, la segona d'Akasvayu, ja amb més de 60 anys i amb gairebé tot fet en el món del bàsquet. En el moment de la seva marxa de Fontajau, Pesic va deixar rere seu l'únic títol europeu de la història del bàsquet gironí (la FIBA Cup del 2007) i l'explosió de Marc Gasol com a jugador diferencial. Aquella temporada, la 2006/07, l'Akasvayu Girona va caure eliminat en els quarts de final de la lliga ACB contra un Barça que entrenava Dusko Ivanovic.

Avui (20.00, Vamos), tretze anys més tard d'aquella eliminatòria de quarts de final amb Gasol, McDonald i Fucka per un costat i Navarro, Trias o Lakovic per l'altre, Svetislav Pesic i Dusko Ivanovic tornaran a buscar un títol de lliga. Un Pesic, gaudint al límit d'aquesta pròrroga en la seva carrera que va començar quan un desesperat Josep Maria Bartomeu el va anar a buscar quan ja tothom, inclòs el mateix, pensava que ja s'havia jubilat de les pistes; i l'altre, Ivanovic, després que el passat Nadal Josean Querejeta el recuperés en la que és la seva tercera etapa al club de Vitòria.

Dos dies més tard que, diumenge, un altre immens veterà Aito García Renesés guanyés la lliga alemanya entrenant l'Alba Berlín amb 73 anys, Pesic i Ivanovic tornen a demostrar avui que són molt tossuts. Amb les seves idees del bàsquet van fins al final. I no se'n cansen mai. «Tothom sap com juguen els equips de Dusko Ivanovic, sense gaire tàctica, ni filosofia, però amb un bàsquet directe que els fan molt perillosos», va dir ahir Pesic sobre el Baskonia i Dusko Ivanovic. «La filosofia de Dusko no canvia molt d'un any a un altre; cada jugador sap la seva feina i el que l'entrenador vol en atac i defensa. No és fàcil jugar contra aquest tipus de bàsquet, cosa que no poden fer molts equips d'Europa».

Ivanovic, una màquina fent punts

Si Pesic assegura que «tothom sap com juguen els equips de Dusko», a cavall de les dècades dels 80 i 90 del segle passat tothom sabia com anotava el llavors escorta. Dusko Ivanovic va ser el contrapunt veterà d'aquella fabulosa Jugoplastika de Split de Dino Radja, Toni Kukoc i companyia. Amb dues Copes d'Europa a la butxaca, Ivanovic va rebre l'autorització per anar a jugar a l'estranger i Julbe va ser molt hàbil portant-lo a Palau. El «carreto» del Valvi amb Ivanovic tallant pel fons fins a acabar trobant tirs alliberats de cinc o sis metres (tirava molt poc de tres punts) va ser mític i l'escorta es va fer un tip d'anotar punts i més punts en un equip on l'experiència del cinc inicial era infinita amb l'ara entrenador del Baskonia al costat de Quim Costa, Josep Maria Margall, George Johnson i Matt White. Ivanovic duia 27 punts de mitjana per partit quan una hèrnia discal va acabar amb la seva temporada.

El curs següent, 91-92, Dusko Ivanovic repetiria a Valvi i tornaria a fer molts punts, 21 per partit, tot i que llavors ja no tots els atacs de Julbe passaven per buscar el seu tir alliberat. Calia entrar pilotes perquè un novell pivot nord-americà se les jugués a la mitja volta. Era Darryl Middleton. L'estiu següent Ivanovic no continua a Girona, però, tot i ser gran, volia seguir jugant i va estar uns partits a Llemotges fins que, a l'octubre, Julbe el va tornar a repescar per substituir Johnny Moore, un base nord-americà amb currículum NBA que mai es va adaptar ni al Valvi ni a Girona.

Un cop acabada aquella temporada, ja camí de fer 36 anys, Dusko Ivanovic es va resistir a deixar de jugar i va anar a la més modesta lliga Suïssa. I trenta de punts de mitja amb el Fribourg... La temporada següent va tornar a Girona per convertir-se en l'ajudant de Quim Costa a Fontajau. Ivanovic no tenia, ni té, mentalitat d'ajudant i el tàndem només va durar un any. El setembre del 1995, Ivanovic tornava a Suïssa per fer de jugador i, al mateix temps, de primer entrenador del Friburg. No trigaria a retirar-se i, després de canviar el Friburg per la selecció de Suïssa, li arribaria la seva primera gran oportunitat a l'històric Llemotges. Amb els francesos, Ivanovic guanya la Korac del 2000 (eliminant el Casademont Girona en semifinals) i l'estiu següent, Querejeta ja li confia per primer cop la banqueta del llavors Tau Vitòria. Després va arribar al Barça, Panathinaikós, Besiktas... i les ja habituals tornades a la ciutat alabesa.