«Em retiro feliç veient que deixo un bon record com a jugadora i com a persona»

Amb 36 anys, després de gairebé dues dècades de carrera a Espanya, Rússia, Estats Units, Turquia i Itàlia a més de dos Jocs Olímpics, Núria Martínez no s'ha agafat vacances. La setmana passada va anunciar que es retirava de les pistes i aquesta ja està treballant a Mataró aprofitant la llicenciatura d'Administració i Direcció d'Empreses. La va acabar fa un parell d'anys per la UOC, quan ja estava a Girona, on ha jugat les tres últimes temporades de la seva llarga carrera. Sense la possibilitat de continuar a Fontajau, la base de Mataró no ha optat aquest cop per tornar a fer les maletes tot i tenir que clar «d'alguna manera o altre segur que acabaré tenint relació amb el bàsquet». Aixó sí, serà més fàcil veure-la jugant un 3x3 que no pas dirigint un equip des de la banqueta.

I ara què fa Núria Martínez sense jugar a bàsquet?

Ara faig molta vida familiar, molt vida social... i treballar. Tinc una nova rutina amb horaris d'oficina i m'estic adaptant a ella.

No em digui que no fa esport.

És complicat, però jo segueixo entrenant-me una mica i intentar estar en forma. No com estava abans, però sí mantenir-me. És una qüestió d'hàbits.

Quan va decidir retirar-se?

No hi va haver un moment concret. Aquell moment que digués «em retiro». Ha estat una decisió presa amb temps i amb diferents factors que finalment m'hagi decidit a retirar-me.

La lesió, el coronavirus... Si la darrera temporada hagués estat diferent, la seva decisió també ho hauria estat?

No, perquè ja hi estava donant voltes des de feia un any. Tant de bo l'últim any no hagués estat així, però, sense lesió ni coronavirus, potser la decisió hauria estat la mateixa. L'aparició d'una bona oportunitat laboral també ha tingut molt pes en la decisió.

Miri enrere. S'hauria imaginat mai tot el que ha fet, i viscut, jugant a bàsquet?

No, és clar que no m'ho hauria imaginat mai. Jo sempre he disfrutat del bàsquet, de petita més però després també, com una manera de passar-m'ho bé fent el que m'agrada. Vaig veure que ho feia bé, això de jugar a bàsquet, però mai m'hauria pensat tenir la trajectòria que he tingut. Hi ha hagut molt de sacrifici per aconseguir-ho i ara és quan ho valoro realment de veritat.

Mataró, Barcelona, Salamanca, Moscou, Minnesota, València, Kayseri, Istanbul, Schio i Girona. Ningú podrà dir que Núria Martínez tenia por de fer les maletes i viure una nova aventura.

Sí. He tingut l'oportunitat de viure a molts llocs, diferents països, i he conegut molta gent que no hauria conegut mai quedant-me a casa. Arribar a un nou país, ser l'estrangera de l'equip, haver d'agafar la responsabilitat... Sortir a fora em va fer créixer com a jugadora, però sobretot com a persona.

Una vegada em va dir que, d'una de les coses que estava més orgullosa del bàsquet, era de tota la gent i llocs que havia conegut.

D'això n'estic supercontenta. Aquests dies m'ha fet molt feliç que gent d'Itàlia o gent d'Istanbul m'enviï missatges felicitant-me per la meva carrera. Marxo amb la sensació que la gent es queda amb un bon regust de boca de la meva carrera esportiva. Com a jugadora i com persona, les dues coses. I això és el que valoro i m'importa més ara.

El primer salt va ser marxar a Salamanca. Tenia 19 anys i va jugar tres molt bones temporades amb l'Avenida?

Aquí és on comença tot per mi. L'etapa de Salamanca em va marcar molt, perquè era la meva primera experiència fora de casa en un equip de Lliga Femenina. Però, en perspectiva, totes les etapes m'han marcat perquè després de Salamanca vaig saltar directament al Dinamo de Moscou i allò va ser un canvi extrem. De la nit al dia. A cada lloc m'he hagut d'adaptar al que em trobava a cada club i cada país, al que em demanaven...

De Salamanca a Moscou. Quan encara menys habitual marxar a fora. Allà s'havia de ser valenta?

I tant. Molta gent em deia que no era el moment, però jo era jove i tenia moltes ganes de viure l'experiència a l'estranger. Vaig ser valenta, també gràcies al fet que el meu entorn sempre m'ha donat suport. I això és molt important.

Després de Moscou, marxar a Turquia i Itàlia deuria semblar fàcil

(Riures). Sí, suposo que sí. Després tot és més suau. Bé, Turquia també va tenir el seu moment.

Dona i esportista. No és la millor combinació a Turquia?

El meu primer any no va ser a Istanbul sinó a Kayseri, que és una ciutat més conservadora, més musulmana. Hi anava una mica a l'expectativa de veure com em trobaria. La veritat és que al final vaig estar-hi mol bé, tant aquell com el següent a Turquia amb el Galatasaray. Hi ha coses que et sorprenen, però la veritat és que a les dones esportistes estrangeres ens cuiden molt i no vaig viure cap situació complicada. I a Itàlia va ser molt fàcil, perquè és molt semblant a aquí. Amb tres mesos vaig aprendre l'idioma i vaig estar molt còmode a Schio.

No hem parlat de la WNBA.

La WNBA és un món absolutament diferents No té res a veure. És un bàsquet molt més físic on l'espectacle té un component important. S'ha de tenir en compte que molts recursos de l'NBA masculina els estius van derivats a la WNBA: xous, màrqueting, mitjans...

Com ho va viure?

Va ser una experiència. Tenia ganes de provar-ho, però amb dos anys en vaig tenir suficient. Si has jugat a l'hivern a Europa, jugar l'estiu als Estats Units és molt esgotador, perquè és gairebé un any complet sense descansar gens i els quatre mesos d'allà són molt estressants amb partits i viatges encadenats.

Entremig de tants clubs. Molts anys amb la selecció espanyola, les primeres medalles, dues cites olímpiques...

Els Jocs Olímpics són paraules majors. Atenes i Pequín van ser un somni, com ho serien per a qualsevol esportista. Entremig, la selecció ha guanyat títols i ha evolucionat molt, però viure uns Jocs és especial. De les que es recorden tota la vida.

El seu temps a la selecció es va acabar abans de l'arribada d'una gran ratxa de medalles. Li sap greu?

És qüestió de generació. La gent que hi havia quan jo vaig començar, com Betty Cebrián o Ingrid Pons o moltes altes, han fet créixer aquesta selecció encara que moltes medalles hagin arribat més tard. He format part d'una generació que crec que ha fet molt per la selecció i el bàsquet femení en general.

Ara citava, per exemple, Betti Cebrián. Núria Martínez ha jugat amb moltes jugadores. Impossible fer-una tria?

Sí. Impossible. He jugat amb Mujanovic, Nieves Anula, Betti Cebrian, Amaya Valdemoro, Anna Belén Àlvarez, Elisa Aguilar... n'hauria de tenir tantes que me'n deixaria moltes.

I alguna, ja fora de la selecció, que diguis «i aquesta que bona és»?

Potser et diria Seimone Augustus, que va jugar amb mi a Minnesota i a Moscou. Realment era molt bona i, parlant de les que he jugat en contra, diria jugadores com Diana Taurasi que ja veus que tenen alguna cosa diferent.

Han estat gairebé dues dècades de carrera. Ha vist canviar molt el bàsquet?

El canvi més important és el físic. Tècnicament i tàcticament s'ha anat evolucionant com tocava, però en l'aspecte físic és on el canvi es nota més.

I fora de la pista?

A poc a poc està millorant. Cada cop hi ha més gent que s'enganxa a l'esport i al bàsquet femení. I això ajuda que tingui més visibilitat. A poc a poc perquè un jugador masculí d'elit, la setmana després de retirar-se normalment no té la necessitat de treballar. Nosaltres, per desgràcia, no guanyem els mateixos diners que en el bàsquet masculí i per això, és molt important, que mentre juguem ens continuem formant i pensant en el nostre futur. No ens podem retirar i viure del que hem guanyat en el bàsquet.

Ara a l'oficina, però, més endavant, Núria Martínez tindrà alguna relació amb el bàsquet.

Segurament hi acabaré tenint alguna mena de relació. Però no m'ho estic plantejant. Estar vinculada, però, no vol dir ser entrenadora professional. Això tinc clar que no perquè no m'hi veig.

I no jugarà algun 3x3?

Això ho tinc pendent. Ho deixo a l'aire. No descarto que si, d'aquí a un temps, en tinc ganes i estic preparada físicament, jugui 3x3 perquè és un esport que es juga a l'estiu i es podria combinar amb la feina.

Marc Gasol ha fet un equip professional masculí de 3x3 a Girona. També en podria fer un de femení.

Sí. Ja parlaré amb ell (riures). Ho he vist i estic molt contenta, perquè aquest equip donarà molta visibilitat a un esport que és molt diferent al 5x5 i és bo que es conegui més.

Acabo, la veurem per Fontajau passat l'estiu?

Sí. És clar que sí, vindré a ­Fontajau bastant sovint. Girona ha estat una etapa molt important per a mi. Han estat tres anys molt bon on m'hi he sentit molt còmode.