Doncs sí, al final va ser veritat. Tenien raó tots aquells que van pronosticar que Barcelona, Catalunya, el meravellós i exigent Circuit, significaria un canvi en el Mundial de MotoGP, provocaria un canvi de règim en el campionat més incert i desballestat de les últimes dècades, començaria a decidir, a mostrar, i deixaria intuir qui seria l'hereu del tron que, aviat, deixarà vacant el rei sol de MotoGP, del motociclisme, de l'última dècada, el català Marc Márquez Alentà (Honda).

El canvi de guàrdia comença a veure's, ja no sols s'intueix, amb dos portents dels últims anys. El jove francès Fabio Quartararo (Yamaha), que ha ressorgit després de cinc desastrosos grans premis (inclosa una caiguda absurda a San Marino), ha tornat a ser el que va arrasar en l'inici de la pandèmia, allà a Jerez, i el mallorquí Joan Mir (Suzuki), un nen que sembla no haver trencat un plat en la seva vida i que només obeeix la seva mare, Ana Mayrata, el nen silenciós que porta quatre podis en les últimes cinc carreres (el quart lloc, a Àustria, degué ser una victòria), s'han convertit en els candidats al títol. Mana «El Diable», que ahir, a Barcelona, va estar prodigiós, amb 8 punts d'avantatge sobre l'illenc, que està en un gran moment.

Malament Viñales

Barcelona, Catalunya, Montmeló, el Circuit rebia a un grapat de candidats i a una gossada d'atrevits perseguidors, entre els quals estava, entre els quals segueix, entre els quals no vol marxar, el veterà Valentino Rossi (Yamaha), de 41 anys. «El Doctor» es va regalar el seu 350è cap de setmana en MotoGP en gran i va estar barallant amb els seus cadells, algun dels quals fins i tot alletat per ell, per ficar-se en el podi, on estava fins que va caure, fins que, solet, va rodar per terra.

Dels quatre magnífics, dos van quedar descartats ( no per a la corona, perquè encara falten sis carreres i 150 punts en joc), però sí per al GP català, res més apagar-se el semàfor. A Maverick Viñales se li va tornar a fer de nit quan es van apagar els semàfors de sortida i, en la primera volta, va aparèixer el quinzè quan sortia en graella des de la cinquena posició. Horrible i final de somni. Va acabar novè. I al líder, l'italià Andrea Dovizioso (Ducati), el va tirar el seu col·lega de marca, el sempre impetuós Johann Zarco, en la corba 3. Dos menys per al podi, gairebé dos menys per a la carrera al títol.

Caiguda de Rossi

Era, doncs, cosa que Quartararo i Mir, que gairebé ja ho han après tot dels seus mestres, es fessin amb els comandaments de la carrera. «Haig de reconèixer -va explicar ahir Fabio Quartararo- que portar a Morbidelli darrere durant unes voltes a 0.3, 0.4, 0.3, en la pissarra del mur em va recordar als temps en els quals em perseguia Marc i això em va fer més dur».

Quartararo i Mir es van quedar al capdavant després que caigués Rossi i quan Franco Morbidelli (Yamaha) va començar a acusar que la seva roda tova posterior li traïa. També li va succeir a Quartararo («En l'última volta vaig rodar 3 segons més lent, vaig fer temps de Moto2, el meu pneumàtic posterior ja no existia»), però «El Diablo» va aguantar.

«M'han faltat dues voltes; amb dues voltes més, li passo», va lamentar Mir, malgrat estar més content que mai. «La victòria està arribant o jo em vaig acostant a ella, no sé, però la necessito. Sense triomfs no hi haurà victòria final», va assenyalar el mallorquí, a qui el propi Quartaro considera ja el seu màxim adversari al títol. «Joan diu que no, però ell ja és el millor en aquesta lluita, només cal veure els seus quatre últims podis».