Andreu Plaza: «He guanyat tots els títols però tot i això mantinc l'ambició i la il·lusió»

No estem parlant d'un títol més. Sinó del títol. Però evidentment no he canviat. No ho vaig fer quan vaig arribar al primer equip. Ni tampoc quan vaig passar d'entrenar a un equip de poble a fer-ho a un de Primera Divisió. No soc així, sinó una persona ben normal. Estic en aquest món perquè m'agrada. Si no, no hi seria. El que va començar com una afició ha acabat sent la meva professió. Ara no canviarà res.

Diu que la Champions és «el títol». Per la repercussió, perquè és el més difícil...?

No sé si és el més difícil de guanyar, perquè ser campió d'una lliga regular com ho és l'espanyola és ben complicat. Hi ha quatre o cinc equips amb aspiracions, a més a més d'un play-off on tot pot passar. T'obliga a ser molt regular. Però és que estem parlant de la Copa d'Europa. Potser per un equip com el nostre, un Barça, no és tan complex presentar-se a la fase final. Sí, hi ha una segona ronda en la qual algun rival et pot fer la guiza i quedar-te fora. Però des que estic aquí que hem disputat totes les finals a quatre. Ara, quan arribes aquí, la dificultat és extrema. Has de tenir un cap de setmana rodó, sense lesions ni sancions, fent molt bons partits i que no et pugui la pressió. Per això no es solen repetir els campions.

Diumenge el Barça guanya la Champions. I dimarts, partit de Lliga contra el Cartagena. Ha pogut assaborir el moment?

No, no he tingut temps per a res. Érem conscients que el diumenge acabaríem i que l'endemà no podríem ni entrenar. Dimarts vam jugar amb el Cartagena i no vam preparar el partit. Però així ha sigut la pretemporada. Vam enfocar els dos mesos de preparació pensant en el KPRF. I punt. No teníem al cap el següent rival, perquè no sabíem si arribaríem a la final ni amb qui ens podíem enfrontar. Enmig apareix el Peñíscola, quan fins el 20 de setembre no teníem clar si la Lliga començaria abans o després de la final a quatre. Amb això no vull posar excuses, però seré sincer: no vam poder preparar bé aquest partit. Si no parles del Peñíscola és com si no existís i això ens va passar. Vam fer la pretemporada amb la pilota de la Champions, que és diferent. Tot això són inputs que condicionen els jugadors. Amb el Cartagena, dimarts, ens va passar tres quarts del mateix. En resum, no he tingut temps d'assaborir res. Però és que a més a més, això no para.

Personalment, què significa haver guanyat la Champions?

Com li deia, encara no he tingut temps de pensar en tot això. Sí que ho veig com la culminació de tot aquest temps. Fa trenta anys o més que soc entrenador. Quan vaig començar ho feia perquè m'agradava i no guanyava diners. Ho compaginava amb la meva feina. Després, vaig fer els cursos pertinents i vaig començar a veure que podia ser una forma de guanyar-me la vida. A Benicarló va ser el moment de decidir que seria així. Agafant el fil de la pregunta, quan penso en la importància d'aquesta Champions me n'adono que he guanyat totes les competicions possibles. Nacionals i internacionals. I malgrat això, no perdo l'ambició ni la il·lusió. El que passa és que cada soc més gran i viure aquest dia a dia tan frenètic em costa. És molt estressant. Estic una mica cansat. No per haver-ho guanyat tot, sinó pel ritme. Ara bé, tinc ganes de viure el que em queda de contracte. Per descomptat.

Considera llavors que ha tocat sostre i ha fet tot el que havia de fer en aquest món?

Sí, he fet tot el que havia de fer però no m'importaria repetir-ho aquests dos propers anys.

I pel Barça, un títol com aquest què li comporta?

Sobretot una justificació de la seva aposta per les seccions. Les competicions domèstiques més o menys les anem guanyant amb certa regularitat. Entra dins la lògica, perquè el club hi destina un pressupost molt alt. És gairebé obligatori estar allà. Però una Copa d'Europa és molt difícil i alhora molt llaminera. És la competició més prestigiosa. El nostre títol ha sigut una mena de guspira pel mal any europeu del club. És com una petita llum del culer, que al cap i a la fi vol que el seu equip guanyi. El de futbol, futbol sala o petanca, si cal.

Parlava abans dels seus inicis a les banquetes. S'imaginava llavors que mai aconseguiria tants títols?

Ni de bon tros. No fa pas massa, en una entrega d'un premi a nivell nacional, em van dir que jo era l'únic entrenador de la història d'aquest esport que havia guanyat títols en totes les categories en les quals havia participat. Tercera, Segona B, Segona i Primera. Poc a poc he anat fent coses i ni me n'he adonat. Mai de la vida hauria pensat ser on soc ara. De fet, quan entrenva el Barça B no tenia l'objectiu d'arribar al primer equip. Em van fer una oferta per coordinar la base i portar el segon equip. Mai vaig tenir la idea de pujar fins que se'm va proposar.

Té contracte fins al 2022, però aviat hi haurà canvi de president. Està tranquil?

Sempre tinc molt present una frase que em deia el meu pare: «No et preocupis d'allò que no pots solucionar». Doncs això. Ara mateix no tinc ni idea del que passarà.

El futbol sala ha canviat moltíssim en poc temps. Com valora aquesta evolució?

Sí, ha canviat i ho ha fet per anar a pitjor. Poso un exemple. Quan vaig començar a entrenar, els màxims golejadors, com ara Paulo Roberto o Vinicius, podien fer seixanta o setanta gols a la Lliga per temporada. Semblen molts, oi? És que ara, el rècord dels últims anys el té Ferrao amb trenta-vuit. Han canviat cap a pitjor per les regles. Era molt més perillós treure de banda i els còrners amb la mà, que no pas amb el peu. L'aspecte físic és brutal. Tàcticament i en defensa, els equips estan molt treballats. El futbol sala s'ha igualat per baix. Les defenses superen claraments els atacs, els àrbitres són més permissius i els porters són més bons perquè tenen una preparació específica que abans no existia. A tot això, li sumem el cinc contra quatre, que és horrorós. És una regla que s'ha de modificar d'alguna manera.

Tot no deu ser negatiu. El creixement i la repercussió, a l'alça, és un aspecte positiu.

Això sí, completament d'acord. Aquesta evolució ens dona el crèdit per seguir avançant i sent un dels esports que més ha crescut a nivell mediàtic. Hem igualat gairebé d'altres disciplines com l'handbol, que estava a anys llums no fa pas massa. La temporada passada, per exemple, la vam acabar amb un promig d'unes 3.000 persones als partits del Palau. És molta gent. Impensable temps enrere.

Ara bé, les restriccions pel covid-19

Tinc clar que si això dura molt acabarà sent un veritable problema. Pel futbol sala, per l'esport i per a tothom. Mai m'havia plantejat una situació així i em costa molt acceptar-la. No em sento gens còmode ni tampoc sé com derivarà.

Parla del munt de practicants. N'hi ha arreu. També a la demarcació de Girona, tot i que aquí sembla que s'està un o dos esglaons per sota respecte d'altres llocs, com ara Barcelona.

L'esport a Girona mai ha sigut un dels pilars d'aquesta ciutat i de la seva idiosincràcia. Va haver-hi l'època del bàsquet amb el Valvi i l'Akasvayu, que va acabar amb la crisi del 2008. I el Girona de futbol fins fa relativament poc no tenia massa afició. Ara sí que està consolidat i ha evolucionat. Com també passa amb l'Uni. Hi ha una implicació més alta de la societat, dels empresaris. Però costa que en una ciutat petita com aquesta hi hagi cabuda per un altre esport. Necessita el treball d'anys per conscienciar la gent i enganxar-la. Veurem.

Doncs anys enrere, vostè va decidir practicar un esport minoritari i en una ciutat com Girona. Per què?

Jo jugava a futbol quan van començar a aparèixer els torneigs d'estiu a les festes majors, les patxangues entre setmana i tot això. Va coincidir que va començar la primera competició nacional, amb només un parell de categories. Aquí hi va néixer un projecte i un empresari al qual li agradava el tema va apostar per fer un equip. Jugàvem a Palau i vam pujar a Primera, amb clubs històrics com el Caja Segovia o el propi Interviú.

Un altre món, imagino. Res a veure amb els vestidors d'avui dia. Com el del Barça, per exemple. Es fa difícil dirigir un grup així?

S'ha de partir de la base que hi ha una quinzena de jugadors, que la majoria són internacionals. Han guanyat tot el possible. Hi ha el millor del món, el màxim golejador d'aquí i el d'allà. Tots necessiten la seva quota de protagonisme pel seu ego. Al darrere, les xarxes socials, patrocini, esponsorització... No és fàcil. La gestió de grup és la part més complicada. Ara bé, també hi ha la part bona. Saben moltíssimes coses. Més que jo, fins i tot. Interpreten molt ràpid tota la informació. És una meravella entrenar gent així.