Per què ho deixa ara?

Ja feia un parell d'anys que ho deia. Fa quatre anys va entrar una nova junta i els vaig dir que era el moment que entrés aire nou. Em van demanar que com que els grups de xou representen una moguda molt gran, que féssim el traspàs a poc a poc, i que em quedés de presidenta. Ho vaig acceptar i al final han sigut quatre anys complerts més, però tot té un final perquè les coses queden enquistades si no entra aire fresc. Una ha de saber dir prou. Ara puja gent jove, amb ganes. He considerat, per circumstàncies personals, que ara em ve de gust una mica més de tranquil·litat. Els clubs són gairebé com a empreses, i últimament era incompatible amb la meva feina en un laboratori de protesis dental. Jo ja he fet el que em tocava.

Ha marxat sense fer fressa, quan va prendre la decisió?

Jo he anat dient que plegava, però quan no hi havia una cosa, n'era una altra. La responsabilitat de presidir el club em treia temps de la família, d'estar amb la meva mare, que és gran, i amb el meu home. Al març vaig dir que definitivament al setembre plegava. Durant el confinament vaig poder estar més temps amb la família i ara és una de les coses que vull.

La incertesa que provoca la pandèmia la va fer dubtar?

No, la decisió que havia pres era la que volia. Amb la covid-19 hi ha molta feina, i ara tinc ganes de fer altres coses. Sempre tens aquella cosa de dir que ho trobaràs a faltar però després de 21 anys vinculada al patinatge era el moment.

Què troba a faltar?

La relació amb l'equip tècnic, amb les persones de la junta, i amb les noies del club, sobretot les grans, que hi estava molt implicada. Enyoro la part humana. Les millors amistats de la meva vida les he fet gràcies al patinatge. He passat de rebre 10.000 whatsapps cada dia a no tenir res. Els primers dies semblava que m'havia quedat sola. Però estic contenta perquè després veus que puc pujar a Palau quan vulgui. De fet continuo unida a la Nuri (Soler) per la música dels grups de xou. Tota la vida que ho he fet i seguiré col·laborant amb ella a l'hora de trobar les bandes sonores de les seves composicions.

Nuri Soler i Júlia Vallverdú, la seva filla, i fins ara segona entrenadora, són el millor llegat que deixa?

Sí, totalment. La Júlia també ha deixat aquest any el club, no ha sigut res buscat que coincidís amb mi, perquè està acabant la tesi doctoral i ja van quedar així amb la Nuri. I de la Nuri, què li puc dir? Sense ella el club no seria el mateix. El CPA Girona és la seva feina i la seva passió. No podríem trobar una persona igual. Ella va ser l'entrenadora de la meva filla, quan va començar a patinar amb sis anys. La Nuri era molt joveneta, va fer la selectivitat i va anar a estudiar Magisteri. Després va marxar a fer INEFC a Barcelona, però seguia vinculada al club. La Júlia va ser la primera alumna de la Nuri i van anar pujant juntes. El que les uneix va més enllà del patinatge.

Per què el 2010 van aventurar-se a crear un club de patinatge a Girona?

Nosaltres érem una secció del Girona CH. Aleshores començàvem a entrar als grups de xou i teníem necessitat de fer moltes coses, però era inviable perquè no hi havia pressupostos separats per a l'hoquei i per al patinatge. Si volíem entrar seriosament en els grups de xou havíem d'anar pel nostre cantó i això és el que ens va motivar i fer decidir en aquell moment. Ens feia bastanta por agafar el club i gestionar-lo soles, però nosaltres sabíem les necessitats. Vam crear el CPA Girona la junta d'aquella secció i la Nuri, com a coordinadora. Inicialment érem 60-70 nenes i hem arribat a unes 140. No podem agafar-ne més.

En què ha patinat durant aquests 20 anys de directiva?

(Riu) He patinat en bastantes coses. És molt difícil no patinar. No puc dir en què, no sabria dir-ho. Segurament en alguns moments els socis del club no han estat d'acord amb algunes decisions que hem pres, però sempre ho hem fet tot de bona fe i amb la voluntat de mirar per les nenes i el patinatge. Espero no haver-me equivocat mirant més a un costat que a un altre, perquè sempre he dit que els grups de xou no s'han de menjar el patinatge individual.

La covid-19 posa en risc el futur del club?

Jo crec que no. Vaig plegar al setembre i a l'agost encara veia com anava el dia a dia, i les coses s'estan fent bé. Els entrenadors ho tenen clar i, a més, una persona de la junta, que treballa al Trueta, s'encarrega de tots els protocols relacionats amb el virus. Sí que és veritat que la incertesa que tenim ara mateix fa que, sobretot, en els grups de xou es visqui un moment complicat, perquè és desmotivador no saber quan podràs tornar a competir. Fins fa poc no se sabia res. Ara sembla que l'any que ve es podrà competir, encara que tampoc tenim res clar. Al club hem tingut dubtes de si repetir el disc d'aquest any o fer-ne un de nou per al 2021. I veient el moment complicat, es creu que no és moment per ampliar la despesa. Per això, per les dificultats econòmiques, i havent arribat a disputar només el provincial i el català aquest any amb Ella, es va decidir que el 2021 seguirem amb aquest mateix ball.

Què va canviar aquell bronze al campionat d'Espanya de Saragossa del 2015?

Va ser un salt de qualitat brutal. Sempre ens hem intentat superar i feia molts anys que érem allà. Quedar terceres d'Espanya és el record més maco que tinc, i això que hem sigut campiones del món. Lluitàvem per pujar al podi i ho vam aconseguir. El més difícil era poder fer el salt, un cop l'has fet, ja et reconeixen més.

I el 2019 ho van guanyar tot.

Va ser un somni fet realitat. Un any espectacular, coronant-nos, a més, a Barcelona. El nostre és un esport dur perquè no està reconegut enlloc, s'han donat casos d'exàmens suspesos perquè una nena ha anat a un Mundial i no li ha servit de res acreditar-ho. Després de veure el sacrifici de les noies, que estan allà els dissabtes, els diumenges, que no surten... és el que em va fer molt feliç. I també, és clar, per la Nuri.

El patinatge li ha trets nits de son? A què ha renunciat?

Moltes nits de son, m'ha tret. El patinatge m'ha tret hores de la família. Però estic contenta, tant de la vida d'abans com la d'ara.

Per què mai ningú s'ha atrevit a dur un Mundial a Girona, amb la tradició que hi ha?

Aixo ja no depèn de nosaltres, segurament és més un tema polític. El màxim que s'ha fet aquí va ser l'Europeu de Blanes.

Com és que els dos millors equips del món estiguin separats per només 45 quilòmetres?

Amb el CPA Olot hi ha molta cordialitat. Tinc una gran amistat amb en Ricard Planiol i de fet ell va ser de les primeres persones que va saber que plegava, el vaig trucar per dir-li-ho. La rivalitat hi és a la pista, que és on té sentit que hi sigui. Cada vegada pugen més clubs, el Celrà, el Maçanet... i això augmenta la competitivitat i la qualitat del nostre patinatge.