Alfred Julbe: «El meu bàsquet sempre vol tenir en compte l'espectador»

Jugar bé a bàsquet

«Jugar bé a bàsquet és jugar molt a prop dels teus màxims, molt a prop del que et pugui donar rendiment. Després, hi ha els matisos com, per exemple, que jo puc dir que vull tenir molt en compte l'espectador. Aquesta és la meva escola, l'escola de Badalona i l'escola dels que ens ha agradat el Barça de futbol d'en Johan Cruyff. És la meva manera de pensar, però un altre pot dir que per ser eficient vol jugar amb possessions molt llargues. No seria la meva manera, però també així es pot ser eficient i jugar bé a bàsquet. Però la primera part, jugar a prop dels teus màxims sempre hi ha de ser, igual que ser capaç físicament de defensar bé. Després aquí, en la defensa, també hi hauria els matisos de pressionar més o de ser molt més a sota cistella, i només a sota cistella, perquè allargar el camp, la velocitat de joc i la velocitat de pensament també entra dins de la meva manera de pensar».

Estètica contra eficiència

«Combinar eficiència i pensar en el públic és l'únic camí. Si només es pensa en el públic deixant de banda l'eficiència, llavors ets els Harlem Globetrotters que no competeixen i, fins i tot, es porten el rival de casa. Això no és el que es busca. En el cas de l'Spar Girona, si penso, com molta gent pensa, que la feina de l'estiu fa que aquí vinguin des de fa anys un tipus de jugadores que et permeten sempre gratar molt a prop dels títols. Es tracta de combinar aquest segell de joc que vols amb l'eficiència de lluitar per guanyar títols. La gent creu que quan parlem de fer un bàsquet que pensa en l'espectador només ens referim a l'atac, però hi ha moltes accions defensives que també tenen aquesta capacitat d'atraure l'aficionat. A vegades s'ha de fer una mica de pedagogia per dir que en el treball defensiu i en la intensitat també hi ha coses que es poden gaudir. El que passa és que, a vegades, en determinat nivell de la lliga el premi que es genera és excessiu, per exemple en el partit de divendres quan estàvem collant i collant en defensa, es generaven un tipus de pèrdues en el rival que quan juguem contra Salamanca o València no serà igual. Hem de ser capaços de no necessitar el premi ràpid i tangible per continuar treballant i insistint».

Canvis en només dos partits

«He agafat la base del que hi havia en els esquemes d'atac i els canvis han arribat per detalls i demandes més conceptuals que no demanessin molts entrenaments per posar-ho en pràctica. M'he deixat coses que explicant-les no n'hi ha prou, perquè requerien més entrenaments i ja les anirem introduint. Ha estat una fusió entre el que ja hi havia i la mica que jo he aportat. Al final la base és el talent individual i la capacitat de cada jugadora. La diferència ha de ser la continuïtat en el treball, no relaxar-se i ser capaços de no baixar la intensitat quan s'aconsegueix una diferència. I seguir, i seguir... com hem fet aquests dos dies. Per això hi ha els canvis ràpids, sense estades llargues en pista per mantenir la intensitat. Ara, després, la Sonja Vasic farà servir els seus recursos i es tractarà de portar-li la pilota allà on ella és més perillosa; la Laia Palau sempre ha fet passades per darrere l'esquena i no ho deixarà de fer. És molt important fer-ho quan les coses no surten bé i aquí és per on crec que podem créixer més. Està permès fallar o tenir dies amb menys encerts, però no ho està relaxar-se o no anar sempre al màxim. I per això també hi ha la feina de les jugadores més joves per reclamar el seu protagonisme i, també, la intel·ligència del grup, que en aquest cas és molta, de voler acabar el partit tan satisfetes com divendres després d'haver anat al màxim fins al final (victòria per 35 punts de diferència contra el Bembibre)».

Entre Laia Palau, Sonja Vasic, Chelsea Gray....

«Les idees de com jugar bé a bàsquet, per exemple el concepte de com es defensa al pal baix de costat contrari, de jugadores amb aquest historial, seran semblants a les que tu els hi proposis. La forma de córrer el contracop, la forma de treure la primera passada... En els anys que han jugat al més alt nivell ja ho han fet com jo els hi proposo ara. Es tracta d'anat tots en la mateixa direcció i gaudir de l'historial i el background que tenen aquestes jugadores. Jo m'aprofito de tot el que han fet aquestes jugadores en la seva carrera, perquè l'entrenador participa adaptant-se al potencial de cada jugadora. Com més bona és la plastilina per fer més coses, el material, és molt més agradable treballar. Tant en nois com en noies. Quan tu tens, com jo he tingut al Barça, el Rodions Kurucs i el Luka Samanic que estan a l'NBA o l'Atoumane Diagne amb 2.15 d'alçada... tot s'acosta molt al màxim nivell. I al mateix equip amb Sonja Vasic i Laia Palau. És clar que pots fer molt bona feia portant algú al seu màxim, però si són físicament més limitats la teva feina llueix molt menys. Com a entrenador. com més bones jugadors o jugadores tens, molt més agradable és la teva feina».

El pas d'agafar un equip femení

«No sé si hauria fet el pas d'agafar un equip femení si la proposta no hagués estat de l'Spar Girona. Sincerament, no ho sé. La nostra professió és molt estranya i jo tinc el nom una mica cremat, per haver començat molt aviat o no sé per quins altres motius, però bàsicament el tinc cremat aquí a prop. Encara que l'any passat vaig entrenar el Llemotges, per un apreci alt que el Crawford Palmer (director esportiu del club llemosí) té cap a la meva persona, tot el que surt sempre és de molt lluny. Em costa acceptar-les, molts cops dic que no ho veig i altres les accepto, però no sé què hagués dit d'una altra oferta per entrenar un equip femení diferent del Girona. Quan t'arriba una oferta t'has de preguntar en privat, a dins de tu mateix, si té més importància el que et pesa més d'aquella proposta, i a mi moltes coses de l'esport professional que ha arribat un moment que em pesen, o el que t'estimula el repte de seguir millorant cada dia. I jo ho dic sovint a la gent que m'envolta. A mi encara m'agrada molt entrenar. I només ho ser fer molt seriosament. No puc fer-ho a mitges. Encara avui que tinc 60 anys, m'agrada molt entrenar i ho faig sense plantejar-me res a llarg termini. Només al curt. Quan em faig gaires il·lusions m'ha anat malament. Estava molt bé al Barça B i quan, entre en Sito Alonso i en Pesic, em posen a entrenar el primer equip en el partit contra el Maccabi et fas il·lusions i a l'acabar l'any... Perquè els més unionistes pensaven que tuitejava massa. Ara quan entreno, només penso en gaudir del dia a dia i no en el que pugui venir»,

S'ha d'entrenar diferent en masculí que en femení?

«Hi ha aspectes que s'han d'explicar exactament igual en bàsquet masculí que en femení, que jo crec que són la majoria perquè és bàsquet exactament igual, i n'hi ha altres, de més matís, que tu mateix has d'analitzar de diferent manera. Per exemple, el costat contrari de la defensa del p ick and roll, on el Zalguiris del Jasikevicius i el Fenerbahçe de l'Obradovic serien els referents en com col·locar-se, doncs encara estic estudiant si aquesta és la millor manera de fer-ho en femení quan no en tenia dubtes en masculí. Quan es critica partits a 50 a 60 punts on la gent diu que no s'ho ha passat veient-los és perquè no s'ha fet una bona utilització dels espais. Crec que en els dos primers partits de l'Spar Girona s'ha començat a veure que podem aprofitar bé els espais sense haver entrenat gaire, perquè el nivell que hi ha a la plantilla amb l'explicació ja poden assimilar. Però, quan arribi un nivell d'exigència més alt per part dels rivals, necessitem haver arribat més als nostres màxims en els entrenaments. Per això, en els dos primers partits, la gent se sorprèn que hagi jugat minuts amb dos cinc (Resingerova i Labuckiene) o amb dos bases (Palau i Gray) perquè són coses que entrenant no poc fer, o puc fer amb menys sentit perquè els dos cinc estarien defensats per dos quatres, i per això ho fem en els partits».

La trajectòria de l'Uni Girona

«No sé veure si a Girona es valora suficient el que ha fet l'Spar Girona tots aquests anys. En general, això també ho podries escoltar a Badalona i a molts altres llocs, tothom diu que no es valora suficient. Jo penso que sí, que la gent està molt al cas del que fa i del que ha fet l'Uni. Una altra cosa, i ara amb la pandèmia encara més, és convèncer la gentque s'aboni, però penso que sí que hi ha una idea que l'Spar Girona porta el nom de la ciutat per tot arreu a un nivell molt alt. Però no tinc prou talent per mesurar si aquesta trajectòria ha tingut el reconeixement que es mereix. No ho sé mesurar. Personalment, a mi no m'ha sorprès tot el que ha aconseguit el club perquè els conec, he estat a dins alguns anys portant la tècnica del primer equip als matins i un júnior en una d'aquestes etapes que només tinc ofertes de molt lluny i em fa mandra agafar-les, i coneixent-los bé no sorprèn gens tot el que ha fet el club».

El repte de l'Eurolliga

«Encara he d'estudiar bé l'Eurolliga, no he amagat que no conec prou ni les jugadores ni els equips. L'Eurolliga és una feina que encara he de fer i no puc parlar d'aquests equips, però, pel que em diuen, tindren ocpions si assolim el nivell d'intensitat que tindran els altres equips, però sobretot la capacitat de bàsquet intel·ligent, de capacitat de passada, de velocitat de pensament... Son aspectes en els que podem destacar en l'Eurolliga».