Sembla que ningú es cansi a Llagostera d'anar acumulant gestes. És el pa de cada dia. Per més temporades que passin i més entrebancs se superin, tard o d'hora l'equip torna a fer-la grossa. Ja fa anys que és així i no hi ha aturador. L'enèsima, que possiblement no serà l'última veient el panorama, la protagonitzarà aquesta mateixa tarda. Guanyi o perdi, disputarà la final de la Copa Federació, amb l'oportunitat d'adjudicar-se un títol, cosa que no passa cada dia. De moment, ja s'ha assegurat la participació a la present edició de la Copa del Rei i ha omplert una mica la caixa tot esperant fer-ho més perquè, si venç, el pessic seria considerable. Després de despatxar l'Ejea, Nàstic, Platges de Calvià i UCAM Múrcia, tots ells víctimes al Municipal, ara toca superar un altre mur. O dos. No només al davant hi haurà un rival, Las Rozas, que mirarà d'oblidar la seva erràtica trajectòria a la lliga, sinó també un escenari que no acompanya. Els madrilenys actuaran com a local perquè el partit es juga a La Dehesa de Navalcarbón. El seu camp. A l'acumulació de partits i un llarg viatge s'uneixen les baixes del sancionat Sascha i els lesionats Pitu Comadevall i Juvanteny. Tots tres, però, amb la resta de la plantilla, es desplaçaven ahir per carretera per fer pinya.

Precisament aquest, el de ser un equip i anar tots a una, ha sigut un dels secrets que han permès al Llagostera passar del no-res al tot en poc temps. És un club atípic, que dibuixa una trajectòria surrealista si es té en compte amb quins ingredients ha hagut de cuinar des de fa anys. Malgrat ser l'equip d'un poble de 8.000 habitants, ha sigut capaç de celebrar vuit ascensos en poc més de dues dècades, passant de l'antiga Tercera Regional al futbol professional, on s'hi va estar un parell de temporades. El 1998 iniciava el seu particular camí, saltant a Segona Regional. El 2005, següent salt, aquest cop a Primera Regional desfent-se del Verges i Porqueres. Sense temps per perdre, un any després tocava pujar a Regional Preferent i el 2008, a Primera Catalana superant el Martorell quan encara el Municipal no tenia ni gespa artificial. El salt a Tercera del 2009 va ser molt celebrat, però més encara l'aterratge a la Segona B, a Cerceda i el 2011. Si tot això ja sembla sorprenent, la gesta va ser completa el 2014, quan superava el Nàstic i s'abraçava a la Segona A. El sostre. Un parell de descensos posteriors no van evitar que l'estiu de 2019, a Portugalete, es recuperés la categoria de bronze. És aquest el present del Llagostera, equip que el 2012 encarava els setzens de final de la Copa del Rei contra tot un València (0-2 a l'anada i 3-1 a Mestalla) i que enguany repetirà experiència a la competició, aquest cop a partit únic i davant l'Espanyol a casa. Això ja serà el mes vinent i la possibilitat de donar la campanada és a l'abast. Difícil, però no impossible. Entre tot això, hi ha hagut temps també per jugar la final de la Copa Catalunya. Va ser ara fa dos mesos, a principis d'octubre, quan els d'Oriol Alsina van perdre l'oportunitat de guanyar el títol des del punt de penal.

Per això no se'n fia ni un pèl Manolo Cano, entrenador de Las Rozas i relleu del destituït Iván Helguera fa poques setmanes. Cano ha sigut la mà dreta de Juan Antonio Anquela en clubs com el Numància, Granada o també Alcorcón. Va ser precisament en aquest últim equip que va viure, el 2009, una nit històrica. El famós 4-0 al Reial Madrid a la Copa del Rei va ser amb ell a la banqueta. Competició que reviurà aquesta temporada, aquest cop al capdavant d'un Las Rozas que s'enfrontarà al Mirandés. «Per a mi és una competició molt especial per tot el que vaig viure a Alcorcón», rememora. Primer, però, toca pensar en el Llagostera.